Un dels enganys més evidents amb els quals eduquem els infants, sense complexos, és insistir-los en el fet que cal dir la veritat sempre i en tot moment.
Però ja de ben petita t'adones que els grans no fan allò que prediquen, menteixen -mentim- molt sovint, per motius diversos, alguns d'absolutament justificables i d'altres ben oportunistes. Un cert grau d'hipocresia és absolutament necessari per al manteniment d'una convivència suportables. I els infants, que depenen tant dels adults, també acaben per endegar supervivències lligades a un cert grau de simulació.
Hi ha moltes frases fetes i dites diverses sobre veritats i mentides, com ara allò que dient les veritats es perden les amistats. La veritat és cruel i sovint ni tan sols no és una veritat absoluta. De fet cadascú té la seva veritat. Creiem en les veritats que ens prediquen aquelles persones en les quals tenim fe i confiança, però aquestes virtuts també són molt i molt subjectives. La veritat no resplendeix ja que, de fet, no hi ha una veritat absoluta de tot.
Diu una bona amiga que amb el temps t'adones que no hi ha res que sigui veritat. També ho diu un famós tango, això. Crec que és així. Hi ha coses que jo creia de forma absoluta i fervent i amb el temps m'he adonat de com m'havien fet beure a galet aquells en qui vaig confiar. De vegades ho havien fet de bona fe, ells o elles també estaven enganyats.
La gent se sorprèn de vegades del fet que una gran part de, per exemple, els habitants dels Estats Units, creguin en el que expliquen els seus dirigents, però són incapaços d'adonar-se de tot el que ells creuen de persones lligades a la política més propera al seu tarannà, i que també ens fan combregar amb rodes de molí. La mal anomenada ciència històrica és plena de mentides de tots colors exposades de forma versemblant.
Abans les veritats materials i immaterials eren patrimoni del poder religiós, pels nostres verals. Hi havia uns dogmes dels quals podies dubtar, però discretament, altrament et podies buscar molts problemes. El mateix es va esdevenir durant anys i panys amb els poders polítics. Avui potser passa una mica el mateix, però de forma més subtil i no tens tants riscos si vols dissentir.
La democràcia ens ha permès dubtar de gairebé tot sense perills per a la nostra integritat. Malauradament als dogmes religiosos i morals els han succeït els dogmes mèdics, científics, ideològics. Coses com ara això està comprovat científicament han succeït a frases fetes com això va a missa. Fer canviar d'opinió a la gent costa molt o poc, depèn. Tot va lligat a l'eloqüència del darrer en tenir el torn de paraula, diuen alguns. De vegades cal mentir i fer el paperot per conservar feines, per accedir a llocs més reeixits, per no trencar la parella o l'amistat...
A les grans proclames dels poders, de les quals dubtem en moltes ocasions, succeeixen en moltes ocasions explicacions dels iniciats sobre complots maquiavèlics que també ens vénen argumentades amb detalls acurats i argumentacions de persones de prestigi. Avui també podem informar-nos sobre la fragilitat dels prestigis però de vegades no ens interessa ni volem saber més del compte. És una mica com la medicina oficial i l'alternativa, tot plegat.
La llibertat de pensament produeix inseguretat. Podem estar en contra de però aquesta postura també té les seves febleses. No ho podem saber tot, ni tan sols podem estar segurs d'allò que veiem o percebem, la imatge i la documentació sempre s'han manipulat i amb els mitjans actuals la manipulació pot ser molt més acurada. L'única defensa que tenim és que sabem que podem no estar veient allò que veiem.
A l'escola em vaig trobar sovint amb pares i mestres que m'asseguraven que els seus fills o alumnes sempre els deien la veritat. Malgrat que en moltes ocasions jo sabia pels fets que la cosa no era ben bé així a partir de certa edat vaig intentar no fer trontollar aquestes seguretats si el tema no era excessivament greu. Tothom té dret al seu grau de mentida, sigui per quedar bé o per evitar mals majors. O, senzillament, per conservar un cert grau de fe en el seu propi poder de convicció.
El valor de les persones rau en la seva individualitat ètica, que també pot ser variable, car no som sempre bons ni en tot moment. De metges, de mestres, de pares i de mares, n'hi ha de bons, de normalets, de lamentables, d'irresponsables, fins i tot de dolents. El mateix que de polítics d'esquerres o de dretes, de capellans, de comunistes o de presidents de consells d'administració. Hi ha gent que no faria mal a una mosca, més enllà de la seva ideologia personal, i egoïstes i malvats o indiferents que tan sols cerquen el seu benefici. Però es pot canviar, evidentment. Millorar o empitjorar.
Abans hi havia la creença que els malvats tindrien el seu càstig. Nostre Senyor té una maça que pica i que no amenaça, A cada porc li arriba Sant Martí... També aquesta creença popular era una ximpleria, hi ha hagut gent excel·lent, boníssima, que les ha passat sempre molt negres i polítics cruels i repugnants que han finat en l'abundor i el comfort, ben peixats i fins i tot acompanyats d'una família devota o d'uns seguidors amatents. Encara pitjor, pensant potser que tot ho havien fet d'allò més bé. Ja no tenim ni tan sols el consol d'un més enllà on es premiï els bons i es castigui els dolents a les calderes d'en Pere Botero i hem de viure amb totes aquestes incerteses.
Com que no és gens fàcil admetre la feblesa humana generalitzada no m'estranya gens la fe en coses fins i tot increïbles, tant a petita escala, ni que sigui la de veïns, com de política globalitzada. Per això quan veig persones que se'n foten obertament de coses com ara la creença en tot això de la mort d'aquest senyor inquietant per part de molta gent, instal·lats en la seguretat que a ells ni el senyor Obama no els fa passar bou per bèstia grossa em ve al cap un altre refrany, allò de que cap geperut es veu el gep. Tot i que afortunadament avui els geps han pràcticament desaparegut del nostre paisatge ens resten un gran nombre de geps simbòlics que costen molt i molt de veure. Vaja, jo tampoc no me'ls veig.
De fet, com deien els grans de la meva joventut, quan els plantejaves dubtes sobre les veritats de l'època, en alguna cosa hem de creure. El fet és que als poders, religiosos i polítics, els preocupa més que la gent no cregui en res que no pas que cregui a la part contrària.
12 comentaris:
Sense una certa dosi de mentida és evidentque la societat no podria funcionar. Ara bé, està bé qüestionar-se les coses i de fet preguntar-se sobre l'existència i veracitat de notícies com les de Bin Laden em sembla més saludable queno pas creure-hi a ulls cegs. No pas per posicionar-se a la contra sin´ño per (re)plantejar-nos el món en què estem vivint. No podem creure'ns tot el que se'ns diu als mitjans és obvi.I plantejar-se si ens estan dient la veritat és més que saludable.
A mi, d'aquest afer, el que m'ha preocupat és que va costar molt que se'n qüestionés "el mètode" com es va acabar amb Bin Laden, ara comencen a justificar-se, però renoi un assassinat sense judici, és un assassinat. I compes impunement fa trontollar l'estat de dret i els valors democràtics.
Eulàlia, per desgràcia no et pots refiar de cap poder estatal, en general. A la democràtica França van segrestar i torturar Ben Barka, les revistes d'esquerra de la meva joventut que jo m'empassava ens asseguraven que gent con Enver Hoxha o Mao eren uns angelets amb idees de germanor portades a la pràctica. Malauradament el poder corromp, poc o molt. El que passa és que si existeix una mínima democràcia tens més recursos per defensar-te dels poders tot i que quan convé també es redueixen les garanties establertes.
El que passa és que tots tenim una tendència perillosa a creure les coses quan ens les diuen els líders que 'ens cauen bé', de vegades ni ens n'adonem, és clar. Un altre recurs és tornar-te absolutament descreguda i dubtar de tot, evidentment. És molt saludable però forneix inseguretat tot i que hem de viure amb aquesta inseguretat.
Quan escolto l'opinió des d'aquí sobre el que diuen o pensen els americans, no puc més que esgarrifar-me, perquè en realitat no en tenim idea. Hauríem de dir, sempre, "això és el que penso que pensen", perquè quan parles amb persones que viuen a EUA te n'adones que no en tenim ni la més remota idea de com és aquell país, enorme, i com són la gent que l'habita, tant diferents els uns dels altres. Per cert que, demà, dedico una part de l'apunt a aquest tema :)
Clídice, americans, espanyols, catalans, xinesos... som especialistes en tot. Si a Barcelona ja som tan diferents per barris i encara a cada barri, pensar en països grans com Estats Units, Rússia, Xina, esgarrifa.
Però tenim tendència a aquestes generalitzacions que ens donen seguretat.
Cada dia crec més en que tan sols podem valorar, i encara, a nivell individual, però... les etiquetes són tan còmodes!!!
simplificant podriem dir que els americans s'ho creuen tot i nosaltres no ens creiem res, però Amèrica del Nord és molt gran i molt diversa i hi ha tota mena de gent, els tenim excessivament etiquetats i el país és molt divers, com ho és aquí en petit.
Poses el dit en la ferida. Tot és relatiu o, més exactament, acomodatiu. Allò que convé, esdevé la veritat. Huí, demá vorem...
Querida Júlia, creo como dice Eulalia, que sin algunas mentiras no podríamos funcionar, pues es verdad que ha veces, mas vale mentir, no saber la verdad, pues pueden ser dolorosas,mentimos a veces para no hacer daño,para no ofender,cuando sabemos la verdad de lo que hemos ignorado quizás muchos años, nos sentimos trraicionados,a veces la verdad duele y se es más feliz sin sber.Esto es lo que yo pienso.
Doncs sí, Francesc, em temo que és així!!!
Yayo, i el fet és que has d'anar fent anys per comprovar la relativitat... La meva mare deia 'ara que entenc a la gent ja sóc vella'.
Harmonia, estic molt contenta de veure't per aquí! Cert que de vegades t'estimaries més estar una mica 'enganyada', ara que els fills acostumen a ser més sincers i explicar les coses als pares i mares de vegades penso en què els meus pares vivien més tranquils ignorant les meves 'trapelleries'. Per altra banda, molt innocents, la veritat.
Jordi Riera i Moré, el nostre amic filòsof, va escriure al seu llibre "Els límits de l'infinit" que en la veritat hi ha també la mentida. Algú dubta que la mentida no sigui veritat?
El nostre món és un món de paradoxes. En altres galàxies, no sé.
Cert, Teresa,hem de viure amb aquestes paradoxes i contradiccions.
Publica un comentari a l'entrada