Pedres fràgils i problemes insolubles

De jove es té tendència a creure en què el món segueix una mena de progressió lineal amb tendència a la millora col·lectiva. Fins i tot llibres d'història seriosos tenen de vegades la dèria de mostrar aquesta tendència,  finalista i progressista, que seria desitjable però que no és res més que un miratge. Tot és fràgil, pau i guerra. Nosaltres mateixos, com cantava Machín, hojas somos en el viento.

La història, encara més la nacional, des de la dels grans estats a la dels nuclis familiars, mostra també l'esplendor dels grans fets, amagant com es pot les vergonyes. No crec en allò de Rousseau de l'home bo per naturalesa, ell mateix n'era un exemple ben galdós, enviant tota la fillada als hospicis per no tenir feina ni maldecaps, a més de  molts altres aspectes personals de gust dubtós. 

Es creu popularment que hi ha uns mals socials personificats en elements humanoides, individuals o aplegats en grups de pressió, que desapareixien si aquests elements fessin moixoni de grat o per força. El fet és que en moltes ocasions s'ha intentat estossinar els causants dels mals, a nivell individual o col·lectiu, i les coses no han fet res més que empitjorar. En d'altres ocasions, per eliminar el problema s'ha optat per a fer un escabetx indiscriminat, al més pur estil de lluita contra els càtars, esperant que Déu, la providència o bé la societat comunista del futur triessin els seus. La mort dels tirans va acompanyada d'estranyes i inquietants alegries col·lectives, perquè agrada pensar allò de mort el gos, morta la ràbia. Aquestes manifestacions també es produeixen quan la gent va, per exemple, a insultar els criminals a la sortida dels jutjats.

A petita escala, el mateix. Comunes, comunitats fraternals, sectes bonhomioses en aparença, han encetat experiències entusiastes que han acabat com el rosari de l'aurora. Observar petits nuclis de convivència, pobles menuts, comunitats de veïns, centres excursionistes o llocs de treball solidari, com escoles o oenagés de petita volada resulta inquietant ja que sovint s'acaben reproduint les estructures de poder de les quals ens queixem quan les contemplem a gran escala: líders indiscutibles, dogmes intocables, grups de pressió, immobilisme, tantmenfotisme, covardia, defensa d'interessos individuals, irracionalitat absurda i ignorància oportunista. La misèria de les guerres i dels estats policials és que sovint has de patir més per culpa dels parents i coneguts, o dels veïns delators i envejosos, que no pas a causa dels poders reals. Es té por del foraster malcarat però un munt de  coses horribles passen en el sí de les famílies, en idíl·lics poblets, en escales de veïns.

Vaig ser diumenge a Ripoll i meditava en tot plegat i en com la Renaixença va endegar un discurs patriòtic interessat, basat en les arrels catalanes medievals de temps breus d'esplendor, passats pel sedàs dels segles, per anar de cop al segle XIX -a un segle XIX idealitzat pels mateixos mitificadors- oblidant evidències comprovables, no convenients a les teoritzacions pertinents. Hi havia, a la meva colla, qui es queixava del poc que n'ha quedat, de tot plegat. A mi el que em sorprèn de vegades és que quedi alguna cosa de res, fins i tot de l'espècie humana, amb els grans esforços que hem esmerçat en suprimir-la. Ripoll mateix es va malmetre força a causa de les guerres carlistes, caïnites i rurals, poc i mal explicades per raons òbvies.

També hi havia qui es queixava de l'estat de la magnífica portalada, resum d'un món antic en el qual el cristianisme era, de fet, l'única pàtria universal coneguda i això de la nació catalana era molt lluny de les veritables intencions dels manaies, Abat Oliba inclòs. Ens van explicar que era a causa del tipus de pedra i que fins i tot els esforços fets per conservar-la, en ocasions havien arribat a ser perjudicials. I és que sovint volent fer un bé s'empitjora la situació, l'infern és empedrat de bones intencions. En el fons, el deteriorament d'aquell passat esplèndid de pedra potser és irreversible i és que hi ha problemes que no tenen solució.

Dels temps d'esplendor monacal derivaré ara al present, de forma oportunista. De tots els telediaris que els barcelonins i els del veïnat proper podem contemplar el millor en català és, pel meu gust, el de les 10 de la nit de BTV menat per Xavier Muixí, que sempre introdueix el noticiari amb l'entrevista a alguna persona experta en el tema més remarcable del dia, persones sovint poc conegudes, allunyades del tertulianisme habitual, que s'expliquen bé i et fan entendre una mica més, si és possible, el món caòtic que ens acull. Ahir hi havia un professor d'universitat, Rafa Martínez, que, com era d'esperar, va parlar de Bin Laden i de la situació del món abans i després de la seva mort anunciada. El jove professor va dir quelcom que pocs volen admetre, parlant d'Afganistán i d'altres països conflictius de la zona: als meus alumnes sempre els dic que malauradament hi ha problemes que no tenen solució...

De les grans proclames dels poders imperials, estatals, religiosos, fins i tot municipals ja intento passar-ne, si puc i em deixen. Però m'inquieten d'allò més les manifestacions de gent més o menys propera, de  tendències diverses, disposada a arreglar el món, tant en els àmbits polítics com els esportius, de forma dràstica, ràpida i contundent. Estic segura que si els deixessin intentarien fins i tot arreglar la portalada de Ripoll a la seva manera. Després, com passa a Ripoll, si els fan pagar tres euros d'entrada per tal de mantenir el que es pugui i com es pugui, es queixen de forma desagradable i fins i tot escriuen els seus greuges al llibre de reclamacions pertinent.

Per cert, veient com va el tema de les ràdios i televisions locals i les opinions raretes que he escoltat, injustes del tot, sobre BTV i el que costa, espero que no se'ls acudeixi tancar-la per reduir despeses, un dia d'aquests. BTV podia haver esdevingut un instrument del poder municipal i ha conservat una frescor i una independència de criteris molt lloable en els temps que corren. Ara faré un joc de paraules lamentable, però no me'n puc estar: que vagin com vagin les eleccions al senyor Muixí no el facin fer muixoni, vaja.