Felicitats fatxendes i realitats frustants

Quejoso de mi fortuna
yo en este mundo vivía,
y cuando entre mí decía:
¿habrá otra persona alguna
de suerte más importuna?
Piadoso me has respondido.
Pues, volviendo a mi sentido,
hallo que las penas mías,
para hacerlas tú alegrías,
las hubieras recogido.
    Calderón de la Barca


Avui crec que comença l'estiu i fa pocs dies una persona relacionada professionalment amb el món de la meteorologia ens va comentar que l'endemà de tal dia com avui  ja anàvem cap a l'hivern, car el dia començaria a escurçar-se, com sol passar cada any, ens agradi o no. Així és la vida.

Em fa angúnia la queixa constant de molta gent dels nostres temps i de la meva generació sobre el fet, que per cert no podrem comprovar a llarg termini, de què els fills i filles no viuran com nosaltres. És aquesta una frase recurrent que em desplau del tot, la veritat. I és que quan diem fills i filles generalment ens referim als nostres i no pas als dels altres. Si algú té un noi gambirot i una mica gandul tot el jovent és gambirot i gandul i si algú té un fill amb carrera, estudiós i treballador, el jovent d'ara és maquíssim.

De moment, la majoria dels nostres joves ja ha viscut molt millor que nosaltres i infinitament millor que els nostres avantpassats, llevat potser dels quatre gats que tenien avis rics i ben peixats. Avui sembla que tots haguem menjat amb cullera de plata, com deien els grans del meu temps, quan fa anys, molts anys, no havíem bufat cullera.

Tot això, és clar, sempre mirant el món i la vida des d'un punt de vista material ja que, en el fons, viure millor vol dir tenir seguretat, diners, bona casa i, si pot ser, cotxe i segona residència. Els fills de molts immigrants que avui es guanyen les garrofes fent de manobres, de cambrers, de cuidadores de iaies o de cosidores de remença segurament sí, que viuran molt millor que els seus pares i mares.

No sé si de tant mirar-nos el melic anem perdent la perspectiva de la realitat del món. La seguretat laboral i vital és i ha estat un bé fràgil. El món i la història no segueixen una línia recta i ascendent  sinó que van a tomballons i a les vaques grasses sempre n'han seguit de magres, això quan no han estat, les mateixes vaques, a frec de l'extinció.

Un altre miratge era desitjar que els nostres fills i filles treballessin en allò que els agradés. La vocació és un altre mite, en tot cas hi ha, certament, una suma d'actitud i aptitud, en la tria d'estudis. Una tria sempre limitada, ja que sovint l'ideal no respon a la realitat del món laboral. Els mitjans ens mostren els triomfadors i cofois, un nombre limitat de persones que ha fet diners i que té fama i que ens assegura sovint que tot ha estat gràcies a l'esforç i la voluntat. 

En tot plegat hi compta l'atzar, la sort, el moment oportú. Fins i tot els coneguts, car poca gent sent cap mena de remordiment si un parent o conegut li enxufa el nen o la nena en qualsevol feina per a la qual potser no és el més idoni. Malauradament, el clientelisme i l'amiguisme no han deixat de funcionar amb la democràcia, fins i tot en segons quins sectors han augmentat el seu pes. Qui té padrins va a bateig, fins i tot quan han minvat els bateigs i els padrins s'han secularitzat.

Una feina excel·lent la pot malmetre del tot un ambient laboral detestable i competitiu. Una feina absurda, repetitiva, mal pagada, ens pot resultar agradable pels amics, pels companys, pel moment vital en el qual l'hem aconseguit. En tot cas, res no és per sempre. Les feines, com tot, neixen i moren. Un bon cap ens pot fer agradable una feina però també ens el poden canviar per un imbècil ambiciós i que la nostra felicitat laboral s'esmicoli de forma sobtada.

Pensar que en passar d'una universitat elitista i minoritària, -que assegurava sortides laborals als fills dels qui hi arribaven-, a la massificació de l'ensenyament, el fet de tenir títols i màsters significaria diners i felicitat era quelcom absurd, un autoengany en el qual vam caure de quatre potes però que ja hauríem d'haver superat. La felicitat tampoc no és un bé sòlid i consistent, té alts i baixos, tot al món i a la vida és temporal, com nosaltres mateixos.

El viure millor té poc a veure amb els béns materials, tot i que un mínim de diners són necessaris per sobreviure en condicions, encara més quan l'entorn ens mostra sovint imatges de fatxenderia generalitzada. Abans ja s'admetia religiosament que el món era una vall de llàgrimes. Per a molts ha estat fins i tot un ball de bastons. 

La nostra ingenuïtat humana i la nostra eufòria paternal i maternal ha fet que volguéssim creure i fer creure que al món s'hi venia a passar-ho bé, a treballar en allò que es triés i que agradés, a estimar sense problemes i tota la resta. També a escola vam insistir amb ingenuïtat en la felicitat pedagògica. Les coses no eren tan flowers i tot i que em sembla bé que la gent jove i no tan jove però, en tot cas, més jove que jo, es queixi del que sembla que no funciona, centrar excessivament les qüestions en temes materials només palesa una mena d'egoisme curt de mires.

Abans de les acampades nostrades a la Plaça de Catalunya hi malvivien allà molts joves africans acabats d'arribar, un conegut que ha estat sovint a Àfrica col·laborant amb diferents programes d'ajuda em va comentar que allà estaven molt millor que a casa seva pel fet que disposaven, per exemple, d'una font propera amb aigua potable. Per quatre rals mal guanyats molts joves i adolescents es juguen la vida emigrant, és un fet ben proper, aquest. Només cal donar una ullada per l'entorn per comprovar d'on han vingut els paletes i pintors jovenets, les noies que acompanyen i netegen velletes nostrades, les dependentes de botigues que fan més hores que un ventilador. Mireu, han trobat feina i tot, viuen sota un sostre, quines coses. I alguns d'ells potser també, fins i tot, tenen estudis superiors i sabem idiomes.

Sembla que mirar enrere, com el savi de Calderón, per comprovar el fet innegable que hi ha gent molt pitjor que nosaltres sigui una vulgaritat beneitona. Però fixar-nos tan sols en els suposadament afavorits pel destí i els calés i plànyer tothora el que no va bé sense aturar-nos a considerar el miracle d'obrir l'aixeta del nostre petit piset compartit i comprovar que en surt aigua i fins i tot calenta, no estaria malament de tant en tant com a reflexió moral.

Mirava ahir el darrer programa de Singulars on Barberà entrevista a Joan Melé, un banquer d'això que en diuen banca ètica, tot i que el terme no em sembla del tot ben triat. Pel mig van passar alguns reportatges, entre els quals el d'una noia que s'havia trobat amb una hipoteca que no podia pagar. Però, caram, és que s'havia comprat un pis de més de tres-cents mil euros! Em va semblar un exemple molt mal triat, encara més quan vaig veure el pis i no és la primera vegada que em passa, contemplant un reportatge de la tele sobre el tema. 

No sé si els fills i filles viuran pitjor o millor que nosaltres. Tot plegat depèn de la seva ambició, de la sort, del context, de les seves parelles i els seus amics, dels seus propis fills si en tenen, de la salut, de molts factors que no es poden controlar. Pot ser que siguin feliços amb poca cosa o que no estiguin mai satisfets amb res. No podrem veure la seva vellesa i no sabem com serà. En general, anar de menys a més sempre resulta més satisfactori que anar a l'inrevés, però com que això és imprevisible cal tenir elements de defensa per si en algun moment s'empitjora. I els elements de defensa només els hi podem lliurar pintant el futur de forma realista i parlant del passat de forma sincera.

Expliquen que algú va dir a la milionària Bàrbara Hutton, en iniciar una entrevista, bé, ja sabem que els diners no fan la felicitat... I que ella va respondre: però, qui li ha dit a vostè aquesta bestiesa? La resposta està molt bé com a anècdota i possiblement els diners abundants donen llibertat i poder però centrar les nostres aspiracions en l'assoliment d'un benestar que, mirat de forma globalitzada, no deixa de ser un luxe, genera frustracions i ens porta a aquesta lletania pesadeta de la queixa constant. Jo crec que quan fas un acte de voluntat i intentes no queixar-te de forma reiterativa ja comences a ser una mica més feliç. Pobrets i alegrets, com deien els meus pares.