Jacques Leonard, la seva Barcelona i la nostra

Al cinema Alexandra passen un documental que s'ha pogut veure un parell de vegades per televisió, sobre Jacques Leonard, el payo Chac, un personatge que possiblement fins ara era desconegut per a la majoria de la gent.

Al mateix temps, l'Arxiu Fotogràfic de Barcelona ofereix una exposició sobre l'obra d'aquest home, silenciós i polifacètic, que hauria pogut ser molt més conegut si, com comenta un dels entrevistats al documental, hagués fet amics en alguna discoteca amb un cubata a la mà, fent  ballar els glaçons per cridar l'atenció, en una clara referència a una certa progressia de l'època, aquella de la gauche divine, farcida de fotògrafs de culte.

Possiblement tots tenim una vida de novel·la, car de novel·les n'hi ha de molts tipus, però hi ha vides més novel·lesques que d'altres. Com aquesta. La vida d'aquest senyor resta encara, com totes les vides polièdriques i nòmades, embolcallada en misteris que ni tan sols la seva família va arribar a conèixer. Va arrelar finalment a Barcelona, es va casar amb una gitana molt bonica i es va immergir en el món dels gitanos d'aleshores, en concret dels gitanos del peu de Montjuïc, fent una vida aparentment convencional.

El món de les barraques, com tots els móns, era també divers. Jo recordo molt bé la zona de barraques on vivia la família de l'esposa de Leonard, fins i tot en una ocasió vam anar amb una monja a portar-hi matalassos de beneficència. Aquell indret colorista no feia la mateixa sensació trista i depriment d'altres barris de barraques, on potser la gent hi romania a la força i no pas per elecció vital. Tot i amb això hi havia també molts infants paios que, si comptaven amb una família estable i normaleta, recorden avui, de grans, el pas per Montjuïc amb tendresa i enyorament.

Montjuïc possibilitava una gran llibertat, contacte amb la natura, i, al capdavall, no era un lloc tan mal comunicat com d'altres. Els poders paternalistes de l'època van ser una mica més humans i generosos amb la gent pobra de la muntanya que amb la d'altres sectors barraquistes, van tenir sort amb alguns capellans i tot. L'escola Tronchoni regida per la falange, segons diuen, estava força bé, sobre tot la part de les nenes. En tot cas, els fills de Leonard, que vivien i estudiaven entre paios convencionals de classe mitjana, anaven a passar el cap de setmana a Montjuïc, amb la família extensa i s'ho passaven pipa.

Ficar els gitanos de Montjuïc en pisos, al barri de la Mina, va ser, com comenten els fills de Leonard en el documental, un desastre, va provocar baralles entre clans diferents, un gran desarralement i una problemàtica de gruix que a Montjuïc no existia. Avui, per sort, tot ha anat millorant en certs aspectes. Pel camí s'han perdut moltes coses, ja no és possible viure a casa nostra com un gitano dels d'abans. 

No tan sols s'ha restringit la llibertat gitana, sinó també la paia, ens controlen per tot arreu, ens diuen què hem de fer i menjar i l'escola obligatòria ha tingut una tendència socialitzant a la uniformització igualitària indiscriminada. Impressiona veure com el germanastre francès dels Leonard, el menys gitano en teoria, ha acabat per triar una estranya llibertat d'aparença marginal.

Aquell sector de barraques al qual fa referència el documental, feliç indret d'estiueig i cap de setmana dels fills del fotògraf, va ser la pàtria de la Chunga i d'altres artistes. Pels carrers del Poble-sec veiem sovint un d'aquests personatges característics, que arreglava paraigües i d'altres estris, molt estimat dels veïns, el Pinchauvas. I també recordo una gitana gran i ben plantada, que desvetllava admiració pel seu porte, d'aquestes persones amb elegància natural, vestida a l'estil dels gitanos d'aleshores, amb molts fills, tots ells també guapíssims. Una de les petitones es deia Rocío, va ser la primera vegada que vaig escoltar aquest nom tan bonic, que sempre m'ha encantat. Les gitanes de Montjuïc passaven pels pisos a vendre coses com ara estovalles o tapetes i la gent sabia de quines s'havia de refiar i de quines no, doncs malgrat la fama d'enredaires hi havia de tot, com a tot arreu.

De tot aquell món no en queda gairebé res tot i que els gitanos continuen sent els reis de sectors comercials com ara la venda ambulant, per exemple, però ja no gaudeixen del seu monopoli, amb l'arribada de tants topmantes i venedors exòtics de roses i paraigües. No sé pas si ara que es reivindiquen plaques commemoratives als indrets on hi havia barraques algú pensarà en recordar tots els personatges gitanos que van passar per la part alta del Poble-sec. L'indret ha canviat molt i costaria fins i tot de localitzar el punt exacte dels habitatges, tot i que els nois Leonard recorden molt bé la vista de la ciutat de la qual es gaudia des d'allà dalt, una ciutat propera i llunyana a la vegada, la millor vista de Barcelona, com va dir en una ocasió Pasqual Maragall, quan va ser alcalde i va visitar el Poble-sec en alguna ocasió.

Si no hi posen cap placa al menys ens quedaran les fotografies de Leonard, recuperades gràcies a un nét seu relacionat amb el món del cinema. I també ens quedarà un monument del cinema, Los Tarantos, filmat en aquell indret, perdut com tants somnis, obra mestra de Rovira-Beleta amb una Carmen Amaya,  i tot un doll d'actors en estat de gràcia barcelonina. Per cert, Carmen Amaya era tieta o, al menys, parenta molt propera, de l'esposa de Leonard.  Peret ja diu que tots els gitanos són parents. De fet, en el fons, i tornant al tema d'ahir, tots en som, de parents.

Avui una de les paraules clau de les aspiracions polítiques és això de la integració, paraula que pot voler dir moltes coses i que de vegades esdevé un ganivet de doble tall, recurrent i interessat. La integració se sol produir de forma lenta i natural quan les coses flueixen amb normalitat, però voler integrar a la força acaba generant més problemes dels que hi havia abans d'integrar res. I no entro en l'espinós tema lingüístic, ja que hi havia també gitanos que parlaven català i d'altres que parlaven castellà i la cosa ens portaria a una mena de pou sense fons de catalogacions identitàries.