Divagacions lingüístiques a la italiana

Amb les llengües i/o dialectes que provenen del llatí, l'entesa és sovint un tema de bona voluntat, sobre tot en parlar. Em passa amb l'italià que em costa més entendre el que llegeixo que no pas el que sento, si em parlen a poc a poc, és clar. Em refereixo a l'italià que parlen a la zona de Florència car si en català i castellà tenim moltes variants, en italià n'hi ha també un feix i amb diferències importantíssimes.

En tot això de les llengües i els dialectes, tema controvertit, gens clar, ens movem entre tòpics i referents amarats de política convencional. La política ha bastit unes llengües oficials i ha deixat moltes variants respectables reduïdes a la condició de forma dialectal. Les fronteres són artificials, convencionals, injustes, i no estan gens clares.

El món modern, amb el que representa viatjar de forma ràpida, ha oblidat que no es passa d'una forma de parlar a una altra sinó que, generalment, en temps pretèrits, una forma de parlar s'anava transformant lentament en la propera. Diuen que per això i per la seva facilitat per a assimilar accents, Sant Vicent Ferrer, el mateix que d'altres predicadors, tenia la fama de dominar  la lingüística diversa.


Ramon y Cajal, intel·ligent i espavilat, que de petit a causa de la feina del pare va viure a diferents pobles aragonesos, era molt diligent a aprendre l'accent i les variants de cada poble, ja que altrament els nens d'allà es ficaven amb ell, se'n fotien i l'estovaven. I és que això de les diferències dialectals també resulta tot un perill, segons com. El futur científic era tan brillant en tot i tan pràctic que acaba fins i tot per liderar les colles de gambirots de cada vila, a causa de la seva rapidesa en parlar com la resta i del seu enginy a l'hora d'inventar entremaliadures.

Un altre tema arbitrari és l'ortografia, inventada sembla per a unificar criteris a partir de criteris desunificats. Jo crec que el mateix que ha passat amb l'euro, es podria aconseguir un estàndard europeu derivat del llatí i unitari, amb una ortografia consensuada. Pensar això és fer volar coloms i els temes econòmics sempre són més sostenibles que no pas els culturals. 

Les nacions que es van unificar en el segle XIX, no sense molts problemes, avui oblidats, van recórrer a inventar un estàndard que ja s'ha imposat amb èxit, acompanyat d'uns sentiments patriòtics fomentats per les dues guerres mundials i les seves desgràcies i monuments als soldats estossinats. La Revolució Francesa va bastir una mena de consciència patriòtica que també va acabar de grat o per força amb llengües i formes dialectals tan importants com les llengües. Per això em fa una mica de gràcia espinosa quan algú compara Catalunya amb França en el sentit de què si vas a França hauràs de parlar francès i aquí no volen parlar català. 

Les unitats patriòtiques, el mateix que les lingüístiques, també són problemàtiques i es fan i es desfan, com l'anella sardanística, segons convé a cada moment. Establir un estat polític sòlid comporta sovint esclafar moltes diferències i aquells que volen que se'ls respectin les seves acostumen a ser sovint poc tolerants amb les dels altres.

La geografia que hem estudiat ens ha fet analfabets pel que fa a llengües i formes dialectals que podrien ser llengües o que ho van ser. Una altra qüestió que ens podria portar a grans discussions seria allò de la correcció o incorrecció, un altre tema absolutament subjectiu. El parlar malament, o sigui, sense seguir la normativa que toca, si es deixa en llibertat produeix noves formes absolutament originals i acaba per conformar veritables idiomes. Però les cotilles polítiques i gramaticals són molt conservadores.

En tot això no existeix la correcció o la incorrecció sinó més aviat l'adaptació a contextos determinats. Moltes paraules que creiem absolutament catalanes existeixen en alguna zona castellana i a l'inrevés, el mateix que en molts altres idiomes i variants provinents del llatí.

Tot és complex, cosa que ens destorba, ja que la mandra mental i la necessitat d'establir ratlles clares entre el que s'ha de fer i saber i allò que és incorrecte, en llengua i en moral, ens agrada, pel fet que ens amolla seguretat. Al pas que anem, però, pot ser que al capdavall ens acabem entenent, amb madrilenys i florentins, en anglès macarrònic o poble-sequí. Tot i que també pot ser que l'anglès baratet acabi per complicar-se i esdevenir llengua comuna, seriosa, codificada i ortografiada, amb els segles i els costums. Ben mirat, podríem retornar al llatí, avui tan oblidat i identificat de forma molt parcial amb la llengua clerical de fa quatre dies.

La història hispànica i catalana ha estat molt diferent i el patriotisme hispànic franquista va fer molta feina per a esberlar l'espanyolitat unificadora de la pell de brau, un tema que ni la transició ni la democràcia més o menys feble que tenim han aconseguit de consensuar amb intel·ligència.

Avui vivim temps en els quals preval la diferència, en teoria, per damunt d'allò que ens unifica. No sempre ha estat així. Un problema com ara l'excés de municipis a Catalunya no es pot arranjar sense tocar moltes visceralitats ja que avui més aviat tenim aspiracions independentistes indiscriminades. Això sempre pel que fa a la teoria discursiva, en la pràctica cada dia ens assemblem tots més i més...

Em temo que encara direm i farem moltes bestieses amb l'excusa etèria del patriotisme. Fins i tot del patriotisme lingüístic. Hi ha persones que m'han assegurat que les llengües existeixen i són definibles però a l'hora d'explicar-me què és o no és una llengua no m'han convençut gens. Una gran esperança dels nostres avis progressistes va ser l'esperanto, que comportava molt més que una llengua, i reflectia una ideologia fraternal i generosa, però no ha passat de ser minoritari. La ideologia fraternal, a la pràctica, també acostuma a acabar com el rosari de l'aurora.