Quan jo era petita la gent més gran, de l'edat dels meus avis, recordava, amb la nostàlgia inevitable que produeix el pas del temps, moltes coses del passat, entre les quals les cançonetes de moda com els cuplets i els tangos o la mateixa sarsuela. En la meva infantesa, com sol passar amb molts tipus de música, i gràcies a les pel·lícules de Sara Montiel, hi va haver un fort revival cupletero, així que em recordo davant d'un mirall familiar, amb nou o deu anys, disfressada amb roba vella i en companyia d'alguna amica del cole, entonant coses com ara Flor de te, amb tot el fervor artístic d'una edat en la qual tens totes les possibilitats professionals del món davant teu.
També es van editar aleshores, gràcies a l'èxit, alguns antics cuplets catalans tot i que la meva mare em cantava sovint, fins i tot per fer-me dormir, estrofes de Les caramelles, Els Tres Tombs o El vestit d'en Pasqual, els grans clàssics del gènere. Uns anys després, amb la Nova Cançó, va arribar una revifalla del cuplet català i Núria Feliu i Guillermina Motta en van fer grans recreacions, recuperant, a més, títols oblidats.
Guillermina Motta, amb Enric Barbat, va aconseguir unes versions excel·lents de tangos antics, un gènere que em semblava molt difícil de passar al català fins que els vaig escoltar. Guillermina Motta, avui pràcticament retirada del món artístic, pel meu gust cada dia canta millor. I és que en l'època es considerava la seva excel·lent i aparent frivolitat poc adient a la cançó de protesta que era el que calia cantar en àmbits lletraferits. A més, el discurs vigent va bandejar de la glòria nostrada aquells i aquelles que van gosar ser musicalment bilingües, tot i que amb en Serrat no van poder.
Aquelles lletres antigues, en un temps, em sembla, de certa mediocritat lletrista pel que fa a les cançons, a Catalunya i part de l'estranger, encara em sorprenen. És una llàstima que avui no siguin més conegudes ja que amb elles es podria elaborar tota una tesi sobre usos i costums dels barcelonins així com un mapa sentimental i popular de la ciutat d'aleshores.
Ara, que algunes ciutats han tornat a recuperar tramvies, afortunadament, em ve sovint al cap la lletra del cuplet que es va dedicar a aquest mitjà de transport, tot i que en l'actualitat molts dels fets que s'esdevenien als tramvies de l'època es podrien traslladar al metro, com ara això dels furts habituals, repetitius i impunes en la majoria de casos. Trobo a faltar una veritable cançó satírica actual, que reflecteixi el present amb grapa, gràcia i bon ritme i fins i tot amb una mica de recuperada picardia. De temes no en falten.
Sovint es cau en el parany de considerar aquell un gènere de segona categoria però, com en tot, hi va haver cantants diferents, millors i pitjors. L'èxit universal i aclaparador de Raquel Méller és, encara, poc recordat i valorat. Aquí tenim molta tendència a oblidar-ho tot aviat, enduts per la modernitat, cosa que fa que la tradició tingui poc pes o que la reinventem segons convé a la nostra fatxenderia intel·lectual. Llàstima. Pilar Alonso, per exemple, que es va retirar en casar-se, va morir el 1980 sense que ningú no s'hagi interessat encara gaire pel seu esclat artístic i el seu pes en el gènere. O Mercedes Serós, inoblidable.
Una de les proves de la grapa de molta música, que també funciona en el cas de la literatura, és comprovar com l'èxit esdevé intergeneracional i interclassista de forma natural. Passa poques vegades, però passa, tot i que els elitistes, quan veuen que allò que havien descobert passa a ser patrimoni del poble incult, es veuen obligats a canviar de tria. De vegades és a l'inrevés, davant de l'èxit fins i tot els elitistes han d'admetre que alguna cosa hi ha, és el que ha passat fins i tot amb el Barça.
Una de les proves de la grapa de molta música, que també funciona en el cas de la literatura, és comprovar com l'èxit esdevé intergeneracional i interclassista de forma natural. Passa poques vegades, però passa, tot i que els elitistes, quan veuen que allò que havien descobert passa a ser patrimoni del poble incult, es veuen obligats a canviar de tria. De vegades és a l'inrevés, davant de l'èxit fins i tot els elitistes han d'admetre que alguna cosa hi ha, és el que ha passat fins i tot amb el Barça.
I és el tramvia!
Els tramvies d'en Foronda van farcits de ciutadans
semblen llaunes de sardines... ambulants.
Els dels banys, com els de Gràcia
i els de circunvalació
van tan plens que tots s'hi ofeguen de calor.
Sobre tot les plataformes són fornals al roig més viu
i si hi van xicots i noies, reforonda quin caliu!
En cada una sempre hi ha entre xics i grans
vint persones i un parell de guàrdia urbans.
Si passo molt distreta per la via
quan entregar la feia vaig o en vinc
i sento la campana del tramvia
quin sobresalt que tinc, que tinc, que tinc
i és el tramvia!
Fer viatges en tramvia és la mar de pintoresc
i és que tot sovint hi puja... ja està fresc!
L'ull de poll un us trepitja, us insulta el cobrador
i els diners us pren un Raffles... d'ocasió.
Mai se sap si ha de baixar-se pel davant o bé al revés
i ja arrenca quan a terra hi teniu un peu només.
Així és que de l'elèctric quan baixeu
tots teniu el cementiri a l'altre peu.
Fan desgràcies el quaranta
i el disset i el vint-i-nou
i fins el de la Creu Roja... Ves si és prou!
El que hi ha a Santa Madrona
que com tots va molt furient
a Can Tunis os trasl·lada... fàcilment.
El què va la Bonanova
tot sovint també fa mal
als promesos que a les fosques
pugen sempre a l'imperial.
Doncs dels arbres del Passeig van tan aprop
que aquells "plátanos" fan mal en dar algun cop.
Lletra: Joan Misterio
Música: I. Casamoz
11 comentaris:
Tot el que és principi de segle XX ha patit un oblit impressionant tant pel pas del temps com per la utilització que se'n va fer de certes músiques (no totes que la censura no va perdonar!) ben vàlides i la volguda discriminació d'altres durant la dictadura.
Galderich, precisament durant la dictadura vam recuperar, malgrat tot, molts d'aquells cuplets, llevat dels censurats, evidentment.
Em sembla que el problema és de tarannà i d'un excés de tendència a la novetat.
Precisament vam perdre gran part de la Nova Cançó en un moment de 'recuperació política'.
Només cal veure com s'ha tractat -fins ara- la pintura realista del XIX.
Ara bé, si ho redescobreixen a l'estranger resulta que 'aquí ja en teníem'.
Bon treball, Júlia. A mi els cuplets m'agradaven molt i encara recordo de memòria els que cantava la Montiel a El último cuplé i a La violetera.
Quan a Guillermina Mota, poca cosa va fer en castellà i, respectant sempre que a tu et pugui agradar, jo la trobo molt fluixa i amb un accent xava imfumable. Cal recorar que abans de fer cuplet va fer molta protesta adaptant cançons de la francesa Bárbara i amb composicions pròpies totalment oblidables-sempre a parer meu, és clar-.
A Raquel Meller no se li entenia una paraula a causa de la seva veu tan atiplada. Això per a molts era una virtud. Jo poso al davant a Montiel -mala actriu- però cantant excel·lent de veu claríssima i castellà impecable.
Salutacions!!!
Glòria, realment els gustos són ben diferents i respectables, una de les coses que més es lloava de Méller a l'època, i 'he llegit molt sobre el tema' pel fet que al barri li hem dedicat força xerrades, era, precisament, la bona dicció.
El tema Montiel-cuplets a la manera tradicional, va fer vessar molta tinta a finals dels cinquanta.
Jo és que reivindico l'accent 'xava', com que sóc del 'paralelu', he, he.
Les versions de Bàrbara de la Motta encara són -pel meu gust subjectiu- de les millors d'aquesta no gaire recordada cantant que s'han fet en català i/o castellà.
En el que estic d'acord és en això de les cançons pròpies de la Motta, sempre va ser més actriu i comedianta i versionadora que 'cantautora'.
Ostres, la Guillermina Mota! Ja no m'enrecordava d'ella.
Jo la relaciono més amb la canço de protesta.
El cuplés tenían la seva gracia.
petons.
i recprdar també que la Guillermina havia gravat canços de Barbra, com el dia que vindrás. Jo és que m'explicava la meva dona qie anava a veure aquestes pelis de la Montiel amb la seva iaia, la Patrocinio i les seves tres germanes. Per llogar-hi cadires. Quan anàvem a veure un dramón al Principal, baixàven les cinc tambla avall plorant com magdalenes, i un dia es varen trobar un familiar i els va donar el pèsam pensant se'ls havia mort algú proper.
Lola, la Guillermina va cantar pràcticament de tot i també va fer teatre i televisió, en els darrers anys feia ràdio, sabia molt i molt sobre cinema. Jo crec que pel seu tarannà no se l'han acabat mai de prendre seriosament o potser ella no ha estat prou ambiciosa.
Sí, Francesc, també ho ha recordat la Glòria, i de Brassens i Brel i d'una gran cantant avui poc recordada, Anne Sylvestre. Va cantar de tot i més.
Les de la Montiel són delirants, els arguments avui fan plorar... de pena, però són tan kistch que fan gràcia.
I, compte, li posaven uns galans de bandera, Maurice Ronet, Raf Vallone, Reginald Kerman... així canto fins i tot La Marsellesa, jo.
m'has fet recordar mary santpere, júlia. ne tinc poc record, però és la primera persona en qui he pensat quan t'he llegit. me sorprenia veure-la i sentir-la, tan provocadora i divertida.
ara he entrat a buscar-la. pensava que era vivia, però veig que va morir fa... gairebé 19 anys.
Iruna, Mary Santpere també va cantar de tot i amb molta gràcia, potser s'hauria hagut de retirar abans, va morir en un avió, de forma sobtada, encara treballava aleshores. Els anys passen molt de pressa.
Publica un comentari a l'entrada