Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris cuplet català. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris cuplet català. Mostrar tots els missatges

23.9.14

LINDA VERA, EL CUPLET CATALÀ I LA MÚSICA LLEUGERA DELS ANYS CINQUANTA



Gràcies al tan criticat facebook he retrobat molts amics, coneguts, antics alumnes, veïns... Fa poc temps vaig contactar amb un antic amic de joventut, Pau Dolcet,  també ha estat avi no fa gaire, cosa que sempre agermana. Fa pocs dies ha penjat un missatge recordant la cantant Linda Vera, cosina seva, cosa que jo no sabia. Linda Vera va morir pel febrer d'aquest any, amb vuitanta-vuit anys i cap mitjà de comunicació, que jo sàpiga, se'n va fer ressò. 



De Linda Vera trobareu poca cosa per internet, no és encara ni a viquipèdia. En d'altres països propers cantants de la seva categoria i de la seva època són molt més recordades. En diferents ocasions he cercat informació sobre la cantant dels Recuerdos de Eldorado, sense gaire èxit.  

L'afició actual pel vell Paral·lel ha revifat la curiositat a l'entorn del gènere del cuplet. El cuplet ha viscut diferents revifalles, per cert, com el mateix Paral·lel. L'any 1958 en va patir una de sonada, a causa de la pel·lícula emblemàtica de Sara Montiel. Van sorgir d'altres cantants del gènere, com Lilian de Celis. Raquel Méller aleshores encara era viva i va haver-hi una certa polèmica sobre com calia cantar aquelles antigues cançons.

El mateix que el gènere de la sarsuela el cuplet també es va cantar en català, i força. La meva mare, quan jo era molt petita em cantava coses com ara Les caramelles o El vestit d'en Pasqual, que m'encantaven. Quan vam tenir un tocadiscos, molt modest, un dels primers discos que vam comprar van ser els Recuerdos del Dorado, cantats precisament per Linda Vera. 

Durant els anys setanta el cuplet català va tornar a gaudir d'un cert interès popular i Núria Feliu i Guillermina Motta, fins i tot Mary Santpere, van gravar discos recopilatoris amb un bon repertori. Aleshores es va tornar a comentar a la premsa l'aportació de Linda Vera al gènere, l'any 58. En l'actualitat s'ha recuperat la memòria de personatges molt emblemàtics, el músic Viladomat, Rossend Llurba, la cantant i compositora Càndida Pérez a qui, fins i tot, se li va dedicar una placeta al barri de Sant Antoni. Però de Linda Vera poca cosa vaig aconseguir esbrinar i fins i tot he trobat errades de gruix, com ara que era una artista del Molino (?).

Amb el meu amic es duien molts anys, per això m'explica que li semblava més aviat una tieta que no pas una cosina. El seu veritable nom era Angelina Serna i Parés. Era filla d'una germana de la seva mare. Linda Vera es va casar dues vegades, la segona vegada es va retirar de la professió. Va tenir un fill. El seu segon marit va ser director de la prestigiosa discoteca Don Chufo.

Va ser la primera cantant catalana que va guanyar un premi fora d'Espanya, el Gòndola d'Or, a Venècia, del qual estava molt orgullosa i sobre el qual no he pogut trobar informació. Va actuar a moltes bones sales de festa dels anys cinquanta, sobretot al Restaurant la Masia.  Molta gent d'aquells anys va considerar una llàstima que es dediqués a la música lleugera i de ball i no a l'òpera per a la qual tenia condicions. 

Aquelles sales de festa comptaven sovint amb la presència de famosos com ara futbolistes del Barça, César, Kubala. Molts d'aquells famosos admiraven força la bellesa de la cantant. A les hemeroteques es pot comprovar com durant els anys cinquanta Linda Vera era molt present en aquelles sales mítiques i de categoria. També va tenir durant un temps un espai a la ràdio, als migdies, i a causa de la popularitat d'aquell mitjà se l'anunciava fins i tot com a estrella radiofónica. En alguns llocs la publiciten com a estilista de la canción ligera.

Una cantant mexicana, de cúmbies, té el mateix nom que ella, cosa que pot portar a confusió. També hi va haver una actriu de cinema que es deia Linda Veras. 

A més a més dels discos amb cuplets catalans que crec que són a moltes llars catalanes i que es poden recuperar per internet amb certa facilitat va gravar d'altres discos amb boleros i cançons de l'època en castellà. Aquests discos són pràcticament introbables, peces de col·leccionista.

Feia algun temps que patia un principi d'Alzheimer però va morir de forma força tranquil·la i sobtada. 

Si algún té més dades sobre la trajectòria professional d'aquesta artista, oblidada de forma una mica injusta, s'agrairan totes les aportaciones. A veure si se li pot fer una entrada a viquipèdia amb cara i ulls. Va ser la pionera en la recuperació d'aquells entranyables cuplets catalans i fer-ho l'any 1958 té molt de mèrit. Tenia una veu magnífica i era molt exigent amb la seva feina. Descansi en pau.

Agraeixo a Pau Dolcet les informacions que m'ha fet arribar sobre la seva famosa cosina.



13.7.11

Reforonda, quin caliu!!!




Quan jo era petita la gent més gran, de l'edat dels meus avis, recordava, amb la nostàlgia inevitable que produeix el pas del temps, moltes coses del passat, entre les quals les cançonetes de moda com els cuplets i els tangos o la mateixa sarsuela. En la meva infantesa, com sol passar amb molts tipus de música, i gràcies a les pel·lícules de Sara Montiel, hi va haver un fort revival cupletero, així que em recordo davant d'un mirall familiar, amb nou o deu anys, disfressada amb roba vella i en companyia d'alguna amica del cole, entonant coses com ara Flor de te, amb tot el fervor artístic d'una edat en la qual tens totes les possibilitats professionals del món davant teu.

També es van editar aleshores, gràcies a l'èxit, alguns antics cuplets catalans tot i que la meva mare em cantava sovint, fins i tot per fer-me dormir, estrofes de Les caramelles, Els Tres Tombs o El vestit d'en Pasqual, els grans clàssics del gènere. Uns anys després, amb la Nova Cançó, va arribar una revifalla del cuplet català i Núria Feliu i Guillermina Motta en van fer grans recreacions, recuperant, a més, títols oblidats. 

Guillermina Motta, amb Enric Barbat, va aconseguir unes versions excel·lents de tangos antics, un gènere que em semblava molt difícil de passar al català fins que els vaig escoltar. Guillermina Motta, avui pràcticament retirada del món artístic, pel meu gust cada dia canta millor. I és que en l'època es considerava la seva excel·lent i aparent frivolitat poc adient a la cançó de protesta que era el que calia cantar en àmbits lletraferits. A més, el discurs vigent va bandejar de la glòria nostrada aquells i aquelles que van gosar ser musicalment bilingües, tot i que amb en Serrat no van poder.

Aquelles lletres antigues, en un temps, em sembla, de certa mediocritat lletrista pel que fa a les cançons, a Catalunya i part de l'estranger, encara em sorprenen. És una llàstima que avui no siguin més conegudes ja que amb elles es podria elaborar tota una tesi sobre usos i costums dels barcelonins així com un mapa sentimental i popular de la ciutat d'aleshores.

Ara, que algunes ciutats han tornat a recuperar tramvies, afortunadament, em ve sovint al cap la lletra del cuplet que es va dedicar a aquest mitjà de transport, tot i que en l'actualitat molts dels fets que s'esdevenien als tramvies de l'època es podrien traslladar al metro, com ara això dels furts habituals, repetitius i impunes en la majoria de casos. Trobo a faltar una veritable cançó satírica actual, que reflecteixi el present amb grapa, gràcia i bon ritme i fins i tot amb una mica de recuperada picardia. De temes no en falten. 

Sovint es cau en el parany de considerar aquell un gènere de segona categoria però, com en tot, hi va haver cantants diferents, millors i pitjors. L'èxit universal i aclaparador de Raquel Méller és, encara, poc recordat i valorat. Aquí tenim molta tendència a oblidar-ho tot aviat, enduts per la modernitat, cosa que fa que la tradició tingui poc pes o que la reinventem segons convé a la nostra fatxenderia intel·lectual. Llàstima. Pilar Alonso, per exemple, que es va retirar en casar-se, va morir el 1980 sense que ningú no s'hagi interessat encara gaire pel seu esclat artístic i el seu pes en el gènere. O Mercedes Serós, inoblidable.


Una de les proves de la grapa de molta música, que també funciona en el cas de la literatura, és comprovar com l'èxit esdevé intergeneracional i interclassista de forma natural. Passa poques vegades, però passa, tot i que els elitistes, quan veuen que allò que havien descobert passa a ser patrimoni del poble incult, es veuen obligats a canviar de tria. De vegades és a l'inrevés, davant de l'èxit fins i tot els elitistes han d'admetre que alguna cosa hi ha, és el que ha passat fins i tot amb el Barça. 


I és el tramvia!


Els tramvies d'en Foronda van farcits de ciutadans
semblen llaunes de sardines... ambulants.
Els dels banys, com els de Gràcia
i els de circunvalació
van tan plens que tots s'hi ofeguen de calor.

Sobre tot les plataformes són fornals al roig més viu
i si hi van xicots i noies, reforonda quin caliu!
En cada una sempre hi ha entre xics i grans
vint persones i un parell de guàrdia urbans.

Si passo molt distreta per la via
quan entregar la feia vaig o en vinc
i sento la campana del tramvia
quin sobresalt que tinc, que tinc, que tinc
i és el tramvia!

Fer viatges en tramvia és la mar de pintoresc
i és que tot sovint hi puja... ja està fresc!
L'ull de poll un us trepitja, us insulta el cobrador
i els diners us pren un Raffles... d'ocasió.
Mai se sap si ha de baixar-se pel davant o bé al revés
i ja arrenca quan a terra hi teniu un peu només.
Així és que de l'elèctric quan baixeu
tots teniu el cementiri a l'altre peu.

Fan desgràcies el quaranta
i el disset i el vint-i-nou
i fins el de la Creu Roja... Ves si és prou!
El que hi ha a Santa Madrona
que com tots va molt furient
a Can Tunis os trasl·lada... fàcilment.

El què va la Bonanova
tot sovint també fa mal
als promesos que a les fosques
pugen sempre a l'imperial.
Doncs dels arbres del Passeig van tan aprop
que aquells "plátanos" fan mal en dar algun cop.

Lletra:   Joan Misterio
Música: I. Casamoz