Si penso, existeixo? O no?

Els fets esportius simbòlics i emblemàtics dels nostres dies se centren en el tema barcelonista, en els seus amics, devots, incondicionals i enemics. Les dèries diverses troben un camp abonat en aquest mitjà ple d'absurds, des dels diners que es barregen fins a la fama de joves que poden ser molt hàbils en el que fan, però no pas més ni menys que persones d'altres àmbits professionals, o del mateix àmbit però amb menys sort, molt més mal pagats.

Encara més, en aquest camp, com en el polític, és evident que hi ha qui no vol copsar les veritats, per més que aquestes siguin visibles i paleses. En general, tots i totes veiem el que volem veure i entenem el que volem entendre. En el tema polític també passa, evidentment. M'esgota una mica escoltar i llegir afirmacions a tort i a dret sobre tota mena de temes, tant per part d'experts com de gent del carrer. En futbol i en política, el mateix que en educació i en tantes coses, una gran majoria d'opinadors sembla que saben què caldria fer i que no s'hauria de fer. Sovint aquestes opinions s'expressen amb una gran ignorància i manca de respecte vers tot allò amb què no es combrega.

El fet és que poca gent, indignada o no, presenta algun tipus de programa viable per sobreviure amb dignitat en el temps que vivim. Encara més, hi ha qui pensa que serveixen d'alguna cosa les manifestacions multitudinàries enfervorides o la crema i destrossa que palesen inconformisme. Persones que tenia per raonables m'expliquen, en directe, per ràdio o per televisió, que fer aquests actes brètols de destraleria cerca la difusió del neguit popular, car avui si no surts al diari o a la tele no et veuen i coses més intel·ligents però menys sorolloses no serveixen per a res. La tendència protestatària a cremar i trencar sempre m'ha semblat molt preocupant. 

Partits que aconsegueixen poca cosa a les urnes i que deuen pensar en la intimitat que els votants dels partits majoritaris són un ramat d'ignorants prediquen de forma contundent sobre allò que els qui detecten el govern fan o desfan, però, en general, poques d'aquestes prèdiques comporten un plantejament seriós de les circumstàncies i uns objectius assolibles, amb un programa d'actuació viable.

Quan hi ha una protesta sobre el que sigui és freqüent veure cartells que diuen allò de VOLEM AIXÒ, ARA, VOLEM AIXÒ , JA! Un altre tema és explicar què passarà quan l'ara i el ja esdevinguin impossibles. Però ja se sap que encara patim molt de maig del seixanta-vuit en el qual ser realista era demanar l'impossible. El que no pot ser, no pot ser, i, a més, és impossible, deia el cínic Talleyrand, un supervivent oportunista però intel·ligent i lúcid, ens agradi o no.

La memòria social col·lectiva, més aviat la manca de memòria o la tergiversació de la memòria, juga a favor de la contundència exigent. El pitjor és que l'única manera d'aconseguir coses a curt termini, com s'ha vist a Anglaterra darrerament, és robant. I no sempre robant als rics. I no sempre perquè es passa gana. Del robar a l'estossinar sense pietat hi ha una frontera subtil que en moments crítics de bogeria col·lectiva es traspassa sense manies, amb la complicitat de molts silencis covards o fins i tot de simpatia vers els estossinadors.

Avui mateix escoltava per ràdio un programa sobre inquisidors i bruixeria. El pitjor de totes aquelles històries del passat és que els primers acusadors no eren pas, en gran nombre d'ocasions, el mateix que durant i després de la guerra civil, la gent que tenia poder. El perill era al veïnat, a la família, d'on sortien les denúncies i les venjances. I de la mateixa inquisició oficial, ai, va sortir una de les veus més raonades, la de Salazar y Frias, que va arribar a la conclusió que no hi havia hagut bruixes ni bruixots fins que no es va començar a parlar i escriure sobre aquests temes, cosa que va aconseguir que el nombre de condemnes a mort per aquest motiu fos molt i molt menor a Espanya que a la resta d'Europa, tema documentat a bastament, tot i que molta gent vol creure i continua creient de forma dogmàtica que els nostres verals eren el pitjor del pitjor.

La història de Salazar, les bruixes i el veïnat proper, humil i perillós, mostra i demostra que no saps mai de qui t'has de refiar. El poble i les masses no sempre tenen la raó. La rauxa col·lectiva, en la qual es fàcil aplegar gent molt diferent, entre la qual una minoria d'absoluta bona fe i un nombre considerable d'esventats, és perillosa i encara és més perillosa la benedicció que determinats personatges de prestigi fan d'aquests moviments de masses, enyorant una història reivindicativa, gloriosa i popular que mai no va existir tal i com ens l'expliquen.

Totes aquestes reflexions m'han vingut al cap a partir d'això dels madridistes enfervorits donant suport a aquest senyor impresentable. No em pregunto tant com pot ser que tanta gent no copsi l'evidència sinó més aviat quantes evidències no sóc capaç de copsar jo mateixa, quan aquestes no responen als meus desigs més pregons. Allò de que la veritat sempre sura és molt bonic però absolutament fals o, al menys, molt incert. I és que la veritat també és incerta. Fins i tot, tornant al futbol, símbol recurrent, paradigmàtic i preocupant de la nostra realitat, a casa nostra es va dir que uns senyors que pagaven samarretes eren demòcrates!!! I ni els antipapes, ni els anticristos, ni els indignats mentalitzats han boicotejat res, que jo sàpiga. En el fons, el que ens importa és que els nostres guanyin i facin gols, el dia que comencin a perdre pistonada les coses seran molt i molt diferents. Com en la política, vaja.