25.8.11

Si penso, existeixo? O no?

Els fets esportius simbòlics i emblemàtics dels nostres dies se centren en el tema barcelonista, en els seus amics, devots, incondicionals i enemics. Les dèries diverses troben un camp abonat en aquest mitjà ple d'absurds, des dels diners que es barregen fins a la fama de joves que poden ser molt hàbils en el que fan, però no pas més ni menys que persones d'altres àmbits professionals, o del mateix àmbit però amb menys sort, molt més mal pagats.

Encara més, en aquest camp, com en el polític, és evident que hi ha qui no vol copsar les veritats, per més que aquestes siguin visibles i paleses. En general, tots i totes veiem el que volem veure i entenem el que volem entendre. En el tema polític també passa, evidentment. M'esgota una mica escoltar i llegir afirmacions a tort i a dret sobre tota mena de temes, tant per part d'experts com de gent del carrer. En futbol i en política, el mateix que en educació i en tantes coses, una gran majoria d'opinadors sembla que saben què caldria fer i que no s'hauria de fer. Sovint aquestes opinions s'expressen amb una gran ignorància i manca de respecte vers tot allò amb què no es combrega.

El fet és que poca gent, indignada o no, presenta algun tipus de programa viable per sobreviure amb dignitat en el temps que vivim. Encara més, hi ha qui pensa que serveixen d'alguna cosa les manifestacions multitudinàries enfervorides o la crema i destrossa que palesen inconformisme. Persones que tenia per raonables m'expliquen, en directe, per ràdio o per televisió, que fer aquests actes brètols de destraleria cerca la difusió del neguit popular, car avui si no surts al diari o a la tele no et veuen i coses més intel·ligents però menys sorolloses no serveixen per a res. La tendència protestatària a cremar i trencar sempre m'ha semblat molt preocupant. 

Partits que aconsegueixen poca cosa a les urnes i que deuen pensar en la intimitat que els votants dels partits majoritaris són un ramat d'ignorants prediquen de forma contundent sobre allò que els qui detecten el govern fan o desfan, però, en general, poques d'aquestes prèdiques comporten un plantejament seriós de les circumstàncies i uns objectius assolibles, amb un programa d'actuació viable.

Quan hi ha una protesta sobre el que sigui és freqüent veure cartells que diuen allò de VOLEM AIXÒ, ARA, VOLEM AIXÒ , JA! Un altre tema és explicar què passarà quan l'ara i el ja esdevinguin impossibles. Però ja se sap que encara patim molt de maig del seixanta-vuit en el qual ser realista era demanar l'impossible. El que no pot ser, no pot ser, i, a més, és impossible, deia el cínic Talleyrand, un supervivent oportunista però intel·ligent i lúcid, ens agradi o no.

La memòria social col·lectiva, més aviat la manca de memòria o la tergiversació de la memòria, juga a favor de la contundència exigent. El pitjor és que l'única manera d'aconseguir coses a curt termini, com s'ha vist a Anglaterra darrerament, és robant. I no sempre robant als rics. I no sempre perquè es passa gana. Del robar a l'estossinar sense pietat hi ha una frontera subtil que en moments crítics de bogeria col·lectiva es traspassa sense manies, amb la complicitat de molts silencis covards o fins i tot de simpatia vers els estossinadors.

Avui mateix escoltava per ràdio un programa sobre inquisidors i bruixeria. El pitjor de totes aquelles històries del passat és que els primers acusadors no eren pas, en gran nombre d'ocasions, el mateix que durant i després de la guerra civil, la gent que tenia poder. El perill era al veïnat, a la família, d'on sortien les denúncies i les venjances. I de la mateixa inquisició oficial, ai, va sortir una de les veus més raonades, la de Salazar y Frias, que va arribar a la conclusió que no hi havia hagut bruixes ni bruixots fins que no es va començar a parlar i escriure sobre aquests temes, cosa que va aconseguir que el nombre de condemnes a mort per aquest motiu fos molt i molt menor a Espanya que a la resta d'Europa, tema documentat a bastament, tot i que molta gent vol creure i continua creient de forma dogmàtica que els nostres verals eren el pitjor del pitjor.

La història de Salazar, les bruixes i el veïnat proper, humil i perillós, mostra i demostra que no saps mai de qui t'has de refiar. El poble i les masses no sempre tenen la raó. La rauxa col·lectiva, en la qual es fàcil aplegar gent molt diferent, entre la qual una minoria d'absoluta bona fe i un nombre considerable d'esventats, és perillosa i encara és més perillosa la benedicció que determinats personatges de prestigi fan d'aquests moviments de masses, enyorant una història reivindicativa, gloriosa i popular que mai no va existir tal i com ens l'expliquen.

Totes aquestes reflexions m'han vingut al cap a partir d'això dels madridistes enfervorits donant suport a aquest senyor impresentable. No em pregunto tant com pot ser que tanta gent no copsi l'evidència sinó més aviat quantes evidències no sóc capaç de copsar jo mateixa, quan aquestes no responen als meus desigs més pregons. Allò de que la veritat sempre sura és molt bonic però absolutament fals o, al menys, molt incert. I és que la veritat també és incerta. Fins i tot, tornant al futbol, símbol recurrent, paradigmàtic i preocupant de la nostra realitat, a casa nostra es va dir que uns senyors que pagaven samarretes eren demòcrates!!! I ni els antipapes, ni els anticristos, ni els indignats mentalitzats han boicotejat res, que jo sàpiga. En el fons, el que ens importa és que els nostres guanyin i facin gols, el dia que comencin a perdre pistonada les coses seran molt i molt diferents. Com en la política, vaja.

8 comentaris:

lola ha dit...

Tinc coneguts que no m'han cregut amb el tema que planteges sobre les bruixes a la península. Com que sempre surto fora de la foto (però,surto), no em creuen. Curiós: tampoc es molesten a comprovar-ho per si mateixos, quina feinada! "Clar, com que llegeixes en Moa"..., m'han arribat a dir perquè un dia m'hi vaig referir. Ells, han passat a ser saludats a tot estirar.
Un país d'ignorants que es fan els savis amb opinions aferrissades.

Júlia ha dit...

Lola, a mi m'ha passat moltes vegades el mateix, i mira que hi ha publicacions sobre el tema, fins i tot d'autors estrangers amb estudis comparatius seriosos. No tan sols passa amb aquest tema, tot allò que precisa d'un cert esforç mental i no respon als esquemes preconcebuts es menysté. Vaig a unes tertúlies sobre llibres d'història i també en ocasió de la lectura d'una molt bona biografia de Felip II hi va haver gent que gairebé es va molestar perquè l'objectivitat del biògraf, anglès, li semblava una defensa del personatge i fins i tot va recórrer a la filiació política de l'historiador, conservador, és clar. A l'inrevés, el mateix, dir res objectiu sobre Companys que no sigui lloable és pecat mortal. Així ens va a tots plegats.

Galderich ha dit...

Els tòpics serveixen perquè no pensem. Del tema de les bruixes ho deia clarament l'Exposició que es va fer al Museu d'Història de Catalunya i en el seu catàleg.

Sobre les veritats em quedo amb el que encertadament dius: "No em pregunto tant com pot ser que tanta gent no copsi l'evidència sinó més aviat quantes evidències no sóc capaç de copsar jo mateixa, quan aquestes no responen als meus desigs més pregons".

Júlia ha dit...

Sí, Galderich, tot i que l'exposició no em va acabar de fer el pes, era una mica 'efectista'. I em vaig adonar que la gent també es quedava amb el que volia. Un cas evident és el de la tortura, els processos estan documentats -a l'exposició se n'havia recreat un amb veu i tot- perquè el sistema era legal a tots els nivells, sovint més cruel en l'àmbit civil que no pas en el religiós, per cert, i tothom ho veia 'normal' amb la mentalitat de l'època. No podem comparar-ho amb el present en el qual no hi ha dades d'aquests temes i s'amaguen.


Un gran defecte a l'hora d'entendre la història és no saber-nos instal·lar en la mentalitat de l'època. Tot es falseja, les teatralitzacions de gladiadors no comporten que n'estossinem uns quants, per exemple.

El mateix passa amb les lectures actuals de coses com la reialesa, la religió...

Sobre les veritats i mentides, em pregunto sovint això que reprodueixes, escoltant el que escolto, en general els equivocats sempre són els altres i ens costa molt reconèixer la saviesa dels contraris, quan en tenen.

zel ha dit...

Costa de fet molt i molt entendre alguna cosa del que ens envolta. Les veritats i les mentides són una barreja infinita de despropòsits i s'ha de tenir el capmolt fred i una ment preclara, que deien, per entendre quelcom.
Si que s'entén, en canvi, per primari i visceral, tot això del futbol i companyia.
Allò altre que ens fa patir i veure el futur penjant d'un fil és massa complex per saber què volen aquesta gent...

Júlia ha dit...

Zel, tot això del futbol és estrany i complicat, si és mira a una mica de distància és surrealista al màxim, però potser cal canalitzar tantes energies positives i negatives en alguna direcció incruenta -de moment- com aquesta. Un altra tema és quan les pilotes s'escalfen més del compte...

Lectora corrent ha dit...

De vegades sembla com, si a còpia de repetir les coses, haguessin d'acabar essent veritat. Ho dic pel que comentes de les samarretes amb el nom d'una fundació que depèn directament del govern de Qatar, que té al seu front una persona que ocupa aquell càrrec perquè va derrocar el seu pare (deuen pensara allò del refrà castellà: "quien roba a un ladrón tiene cien años de perdón").

Vaig ser fa poc en aquell país, per assistir a un congrés que també estava subvencionat per la Fundació Qatar, i em va sorprendre com se'ls omplia la boca parlant de democràcia i desitjant que aviat tots els països àrabs en gaudissin. Per no dir del tractament de la dona, que és una ciutadana de segona categoria. I aquí, aquest Barça que és més que un club, s'ha avingut a fer-los propaganda a canvi d'un grapat de milions d'euros. Si jo en fos sòcia, me n'hauria donat de baixa.

Júlia ha dit...

Lectora, la pela és la pela, aquí, a Qatar i a Constantinopla. El que m'empipa és que de vegades es protesta molt, fins i tot amb raó, per segons què, i amb el futbol i l'esport ens ho empassem tot, com ara olimpíades a països que de demòcrates tenen poca cosa.