11.9.11

Reflexions sobre història, històries, mites i 'cuentos'



Amb els anys i les lectures el fet és que cada vegada em fan més angúnia els clamors nacionals i nacionalistes, siguin d'on siguin i vinguin d'on vinguin. Ja sé que hi ha qui defensa l'existència dels mites i celebracions patriòtiques (el mateix Josep Termes s'expressava en aquest sentit) pel fet que els altres també ho fan i segurament ho faran durant molt de temps. Ahir parlava de mots, un mot que avui és un insult és botifler que s'ha associat a traïdor. Però el cert és que aquells enfrontaments del 1714 van ser també una malaurada i cruel guerra civil on la casualitat i l'oportunisme van jugar, com sempre, les seves cartes. No crec que d'haver guanyat els altres les coses haguessin anat de forma gaire diferent, la veritat, i ja no hi van anar quan el pretendent nostrat va ser per Barcelona. El context era el que era i els peixos grans es mengen els petits, en tot cas tot plegat seria fer política ficció, cosa absurda i inútil.  De tota manera, la festa és la festa, i crec que tampoc no cal ser catòlica practicant per celebrar el Nadal o la Pasqua com cal. Encara més, sovint hi ha més molta més dignitat en una celebració no sagramental que no pas en una altra de dogmàtica i enfervorida.

El catalanisme! He utilitzat rares vegades aquesta paraula perquè no m'han agradat mai les coses hiperbòliques. Dient-nos catalans em sembla que en tenim prou. Ara, aquest país tan petit i tan pobre posseeix dues fonts que rajaran sempre: primer la font del tradicionalisme històric del país. Tot el catalanisme polític d'aquests últims decennis prové del tradicionalisme, i després hi ha una altra font: els errors centralitzadors d'Espanya, produïts per mentalitats franceses, de la Revolució francesa o de Napoleó: Godoy, Floridablanca, Aranda, Mendizàbal, Salamanca i tants i tants més. Aquests homes han desvirtuat Espanya, han destruït les arrels d'una Espanya complexa, que és el que és. Els anomenats liberals espanyols —que, per altra part, no ho eren— han estat horribles. Han destruït la tradició, la vida libèrrima, per qué? Per a la construcció dels ferrocarrils regalats a Rothschild de París? Ara, en tot cas, la situació és aquesta. Després d'aquesta ruptura, les dificultats d'aquesta península han estat immenses, vull dir en l'espai que vivim. Les dificultats són permanents i arriben en als nostres dies. Fa falta un estudi seriós sobre el liberalisme i deixar d'una vegada de jugar amb les paraules. Molta gent que es diu liberal són uns purs demagogs i no coneixen la història. Tot aquest llarg període s'hauria d'estudiar tan a fons com calgués, i amb un esperit desproveït d'hipocresia. Lector infatigable de les coses del segle passat i dels immediatament anteriors, em penso que no s'ha fet. Seria molt important, decisiu, de fer-ho. 


Josep Pla. Notes del capvesprol

Una de les lamentables constants de la nostra història recent ha estat la divisió i encara recordo com després de l'eufòria col·lectiva a Sant Boi el 76 i a Barcelona el 77, anys després va venir el temps de la LOAPA i un 11 de setembre lamentable, on cadascú va començar a anar pel seu costat de forma més evident i on un grup de gent escridassava de mala manera -potser amb raó, no entrarem en profunditats subtils- els socialistes, amb Raimon Obiols i Joan Reventós al davant, a prop del monument a Rafael de Casanoves, un altre mite amb peus històrics de fang o, segons com s'interpreti, amb peus ben lligats a la realitat i la supervivència. En aquest país estàs condemnat a ser socialista o convergent, botifler o maulet, de dretes o d'esquerres, catòlic o ateu, espanyolista o independentista... Més aviat condemnat a dir de forma convincent que ets una cosa o l'altre car després, a la vida real, tot funciona d'una forma molt diferent, com és fàcilment comprovable pel mètode de l'observació directa. En el fons, la nostra tossuderia existencial ha anat molt més lligada al possibilisme supervivent casanovista que no pas a actituds aparentment incombustibles.

12 comentaris:

Bestiolari ha dit...

Molt d'acord en què "cada vegada em fan més angúnia els clamors nacionals i nacionalistes, siguin d'on siguin i vinguin d'on vinguin" i, jo, com dirien Dupond i Dupont del Tintín, encara en diria més: ens fan perdre molt de present per a no arribar al futur perfecte que ens prometen.
T'afegiré als blocs que segixc en el meu http://bestiolari.blogspot.com/

Júlia ha dit...

Gràcies pel comentari, Vicent!

Francesc Puigcarbó ha dit...

tot es un cuentu! m'ho ha dit aquest matí el meu pare. Tens raò al final, som més de Casanova que de Moragues, un pais de botiguers pactites.

Francesc Puigcarbó ha dit...

volia dir pactistes

Jesus Eduard Alonso i López ha dit...

M'alegre de sentir el teu comentari, tot i que es fonamente, un poc, en un Pla que sembla tenir alguna cosa d'antiliberal. Crec que som cada dia més els qui no ens deixem portar pels cants de sirena del llenguatge polític, tant sovint simplificador i empobridor.

Galderich ha dit...

Júlia,

Una vegada més t'haig de donar la raó amb el raonament general. Però sempre queden matisos. Com deia en Termes a l'entrevista que ens vas enllaçar recentment a tot arreu la Història es simplifica per poder explicar els trets fonamentals. Aquesta simplificació és la causant, a tot arreu, d'una visió esquemàtica i simplista. Per això, i és el que en Termes volia dir, no cal flagel·lar-se contínuament dient que els catalans som rars... som com tots!

Per una altra banda tinc la sensació que el text d'en Pla, fora del seu raonament sobre els problemes del centralisme (molt ben argumentats!), cada vegada en queda menys de la Catalunya profunda tradicionalista. Això és mèrit sobretot de la immigració que ens ha fet baixar dels núvols. La cançó de Jennifer dels Catarres en seria un bon exemple d'aquest canvi de mentalitat amb un convergent tipus en vies de desaparició, afortunadament.

Sobre el que dius dels Goigs s'ha de matissar que estan dedicats a l'Arxiduc Carles que prengué el nom de Carles III perquè és el número que li hagués correspost com a rei en cas de governar. Així doncs no era el fill de Felip V que vingué de Nàpols a regnar a Espanya sinó el rival austriacista del borbó.

Júlia ha dit...

Francesc, potser és bo que sigui així, és més útil un gos viu que un lleó estossinat.

Júlia ha dit...

Gràcies, Jesús Eduard. Pla no és en ocasions sant de la meva devoció, té un bon gruix de cinisme i també certa incoherència, però m'ha semblat un text adient per a reflexionar-hi. L'etiqueta de 'liberal' és una de les nostres preferides, també.

Júlia ha dit...

Galderich, tens tota la raó, ara arreglo el post, m'ha vingut al cap l'errada aquest matí però fins ara no he pogut rectificar, això em passa per escriure a raig.

Entenc el sentit del que diu Termes, però el fet és que, amb menys profunditat, he sentit defensar la mitologia en cursos per a mestres amb el raonament simplista que 'tothom ho fa'. Sí, bé, però pensava que 'nosaltres' ho faríem millor. Explica segons quines glòries nacionals al cole sempre em feia una mica d'angúnia i em temo que ho he fet amb el poc convenciment amb el qual molts mestres de l'època fosca ens parlaven forçadament de les glòries hispàniques.

Sobre el que dius, crec que la tradició es transforma però persisteix i es reinventa. Jennifer no deixa de ser una cançoneta més, de l'estic d'aquella 'tots anem darrera la Yolanda' que cantava la Trinca.

Per altra banda identificar tot un gruix de sentiments diversos amb un convergencionisme ranci també em sembla injust, crec que hauríem de revisar aquestes etiquetes, als partits hi ha molta diversitat i al capdavall s'ha confós que t'agradi el pa amb tomàquet amb ser convergent -simplifico, però suposo que ja m'entens-. Un exemple seria la Maria Rúbies, de qui parlava fa poc, però n'hi ha molts altres.

Júlia ha dit...

Pel que fa al senyor a qui van dedicats de veritat els goigs, també va tenir molts problemes amb el govern nostrat, hi hauríem d'entrar a fons en tot plegat.

Galderich ha dit...

Júlia,

La cançó dels Catarres em recorda molt La Trinca que amb ironia i conceptes políticament incorrectes donaven alguna vegada molt més la volta a les coses que el mateixos "cantautors compromesos"!

Veure que en una cançó actual que algú parla de la immigració de segona generació sembla un miracle!

Júlia ha dit...

Sí, però pel meu gust la Trinca tenia lletres més ben travades, tot i que la música la manllevava. Ja sabem com van acabar, fent peles, que és una activitat molt llaminera. Sovint penso en els molts temes que avui trobaria un grup semblant i en el repàs històric i social pels fets d'aleshores que representen les seves cançons.