Reflexions sobre història, històries, mites i 'cuentos'

Amb els anys i les lectures el fet és que cada vegada em fan més angúnia els clamors nacionals i nacionalistes, siguin d'on siguin i vinguin d'on vinguin. Ja sé que hi ha qui defensa l'existència dels mites i celebracions patriòtiques (el mateix Josep Termes s'expressava en aquest sentit) pel fet que els altres també ho fan i segurament ho faran durant molt de temps. Ahir parlava de mots, un mot que avui és un insult és botifler que s'ha associat a traïdor. Però el cert és que aquells enfrontaments del 1714 van ser també una malaurada i cruel guerra civil on la casualitat i l'oportunisme van jugar, com sempre, les seves cartes. No crec que d'haver guanyat els altres les coses haguessin anat de forma gaire diferent, la veritat, i ja no hi van anar quan el pretendent nostrat va ser per Barcelona. El context era el que era i els peixos grans es mengen els petits, en tot cas tot plegat seria fer política ficció, cosa absurda i inútil.  De tota manera, la festa és la festa, i crec que tampoc no cal ser catòlica practicant per celebrar el Nadal o la Pasqua com cal. Encara més, sovint hi ha més molta més dignitat en una celebració no sagramental que no pas en una altra de dogmàtica i enfervorida.

El catalanisme! He utilitzat rares vegades aquesta paraula perquè no m'han agradat mai les coses hiperbòliques. Dient-nos catalans em sembla que en tenim prou. Ara, aquest país tan petit i tan pobre posseeix dues fonts que rajaran sempre: primer la font del tradicionalisme històric del país. Tot el catalanisme polític d'aquests últims decennis prové del tradicionalisme, i després hi ha una altra font: els errors centralitzadors d'Espanya, produïts per mentalitats franceses, de la Revolució francesa o de Napoleó: Godoy, Floridablanca, Aranda, Mendizàbal, Salamanca i tants i tants més. Aquests homes han desvirtuat Espanya, han destruït les arrels d'una Espanya complexa, que és el que és. Els anomenats liberals espanyols —que, per altra part, no ho eren— han estat horribles. Han destruït la tradició, la vida libèrrima, per qué? Per a la construcció dels ferrocarrils regalats a Rothschild de París? Ara, en tot cas, la situació és aquesta. Després d'aquesta ruptura, les dificultats d'aquesta península han estat immenses, vull dir en l'espai que vivim. Les dificultats són permanents i arriben en als nostres dies. Fa falta un estudi seriós sobre el liberalisme i deixar d'una vegada de jugar amb les paraules. Molta gent que es diu liberal són uns purs demagogs i no coneixen la història. Tot aquest llarg període s'hauria d'estudiar tan a fons com calgués, i amb un esperit desproveït d'hipocresia. Lector infatigable de les coses del segle passat i dels immediatament anteriors, em penso que no s'ha fet. Seria molt important, decisiu, de fer-ho. 

Josep Pla. Notes del capvesprol

Una de les lamentables constants de la nostra història recent ha estat la divisió i encara recordo com després de l'eufòria col·lectiva a Sant Boi el 76 i a Barcelona el 77, anys després va venir el temps de la LOAPA i un 11 de setembre lamentable, on cadascú va començar a anar pel seu costat de forma més evident i on un grup de gent escridassava de mala manera -potser amb raó, no entrarem en profunditats subtils- els socialistes, amb Raimon Obiols i Joan Reventós al davant, a prop del monument a Rafael de Casanoves, un altre mite amb peus històrics de fang o, segons com s'interpreti, amb peus ben lligats a la realitat i la supervivència. En aquest país estàs condemnat a ser socialista o convergent, botifler o maulet, de dretes o d'esquerres, catòlic o ateu, espanyolista o independentista... Més aviat condemnat a dir de forma convincent que ets una cosa o l'altre car després, a la vida real, tot funciona d'una forma molt diferent, com és fàcilment comprovable pel mètode de l'observació directa. En el fons, la nostra tossuderia existencial ha anat molt més lligada al possibilisme supervivent casanovista que no pas a actituds aparentment incombustibles.