8.10.11

Caps d'abans i dèries d'ara


El segle XIX va viure l'esclat de la recerca científica i en aquest procés es van aplegar esforços dirigits per camins que després s'han mostrat erronis.

Un personatge molt interessant d'aquells anys va ser Marià o Mariano Cubí, qui, per cert, no compta amb cap entrada a wikipèdia de moment, però sí amb diferents referències per la xarxa. És el seu un d'aquests noms que ens sona a carrer, fet aquest que enfurismava d'allò més un professor que vaig tenir a la Normal.

La ignorància és disculpable però crec que no ho és la manca de curiositat. Passar per un carrer o viure-hi i sentir una gran indiferència a l'entorn del nom que porta em resulta una mica estrany però he constatat que és força habitual.

Com que cada setmana, al meu altre blog hi penjo un entreteniment històric  en forma d'enigma, vaig decidir dedicar-ne un al senyor Cubí i en cercar més informació de la que tenia em vaig trobar amb tot un món d'això que en diuen pseudociència o protociència però que en l'època es considerava absolutament seriós.

Marià Cubí va néixer a Malgrat de Mar però la seva família, com moltes altres, va marxar de la península a causa dels problemes greus que ocasionava la guerra amb els francesos. Van viure a Maó, allà devia aprendre anglès Cubí, qui sembla que va tenir sempre una gran facilitat per les llengües i que va ser també un bon filòleg, publicant diferents textos per a l'ensenyament del castellà dirigits a francesos i anglesos.

Va viure durant anys a Amèrica, als Estats Units, a Cuba, a Mèxic. Va fundar centres d'ensenyament i donar classes i es va anar interessant per la frenologia, una antiga teoria desenvolupada a principis del segle XIX per Franz Joseph Gall, que intentava establir tipologies humanes amb l'estudi del físic i, en concret, de la forma del crani. Aquests estudis van derivar en justificacions per a ideologies racistes o en intentar identificar els criminals segons el seu aspecte. Tot i amb això moltes de les seves aportacions van contribuir a l'estudi posterior del cervell.

Un dels seus seguidors va ser l'italià Lombroso, estudiós sobretot del comportament criminal, que té un important museu a Torí que no conec però que deu fer una mica de por, una mena de museu Darder a l'engròs, vaja. Cal situar-se en l'època per valorar la tasca d'aquestes persones tot i que ara la nostra sensibilitat resti molt lluny de la seva. I cal pensar també quants coneixements actuals seran contemplats amb certa ironia des del futur.

Cubí, al contrari de Lombroso, és poc conegut a casa nostra llevat del carrer que porta el seu nom, però va ser molt popular i apreciat en el seu temps. Després de treballar a l'estranger en l'ensenyament i la investigació va decidir tornar a Espanya i va patir persecució per part de la rància església oficial de l'època i un breu empresonament, tot i que ell es considerava catòlic i espanyol i ortodox, en molts sentits. 

Afortunadament, molts coneguts que l'apreciaven, àdhuc entre l'estament eclesial, van aconseguir la seva llibertat i que pogués continuar investigant. Va ser un home seguidor de l'higienisme, amant de balnearis i de prendre les aigües, ja que en aquella època ja s'iniciava tot això de les dietes, l'interès per la salut i l'esport i tenien èxit moltes medicines alternatives, cosa que es prestava, com ara, a la fortuna dels espavilats com ara el doctor Rocarol de Gente Bien. Tenia una gran amistat amb molta gent important, entre els quals la vídua Xifré, que vivia a França i que va aconseguir que Cubí pogués amidar els cranis de Napoleó III i de la seva esposa, Eugènia de Montijo. Va estudiar el cap de molta més gent de categoria, com ara el comte de Güell.

La vídua Xifré i d'altres persones importants li cercaven muller adient i rica però Cubí va romandre conco, manifestant que el seu crani no era adient al matrimoni. Diuen les males llengües que li agradava visitar cases de barrets i és que l'estudi del cap no té perquè estar renyit amb l'estudi de la resta del cos i, en tot cas, era solter i lliure i no feia mal a ningú.

En aquesta web de filosofia és possible llegir sencera una deliciosa biografia de Mariano Cubí escrita per un mestre, Miquel Arañó, el 1876, un any després de la seva mort. Tota una època que hem oblidat molt de pressa, injustament. En tot cas, aquells estudiosos, encuriosits com nosaltres pel complicat comportament humà i cercant explicacions coherents per tal de controlar-lo, no estan tan lluny de molts manuals actual pseudocientífics de psicologia. Que després tot plegat s'hagi aprofitat amb finalitats perverses no ha estat culpa seva.

He acabat fa poc de llegir el conegut llibre de Josep Coroleu Memòries d'un menestral de Barcelona, que recomano absolutament ja que ens mostra una Barcelona molt diferent de la nostra però també amb moltes semblances. En aquella època, que també va ser la de Cubí,  eren freqüents les demostracions a mig camí entre la ciència i el circ i va visitar la ciutat un famós sicilià, Vito Mangiamele, un noi de classe humil que havia mostrat una facilitat impressionant per al càlcul mental i feia demostracions a entitats científiques, amb assistència de públic. Aquesta visita l'explica Coroleu en el seu llibre, manifestant l'interès que Mangiamele va despertar en els barcelonins. Cubí també es va interessar pel noi i va afirmar que el seu crani era, evidentment, la clau de les seves grans facultats aritmètiques.

No sé pas si avui hi ha algun Mangiamele per aquests verals. El món ha canviat però aquestes facultats excessives per a segons què desvetllen, encara, una certa inquietud. 

Coroleu, en el seu llibre, amb poques pretensions literàries però molt viu i coherent, mostra la perplexitat i l'anhel de supervivència de la gent normal davant de fets complexos, violents, imprevisibles, així com l'alegria de viure dels barcelonins que, malgrat tot, van al teatre, a les processons, als balls de Carnaval i als concerts o a escoltar i contemplar interessats globus aerostàtics o demostracions més o menys científiques.

4 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

per variar, l'ùnic qur sabia és que a Barcelona hi ha un carrer a nom seu.

Júlia ha dit...

Doncs ara ja saps una mica més, Francesc, això sí que és un 'català universal'.

Glo.Bos.blog ha dit...

És molt curiós i interessant el que expliques, i ho fas d'una manera tant amena! He anotat a la llista de llibres per llegir el llibre de Coloreu...i ja en tinc "tropecientos" apuntats!

Júlia ha dit...

Glo.bos, és un llibre que ara per ara crec que només es troba en llibreries de segona mà tot i que de tant en tant el van reeditant, el va publicar La Vanguardia al final del XIX en capítols i hi havia una edició barata que en una ocasió, fa uns vint anys, va regalar aquest diari. Però, vaja, per 10 euros o així es troba en llibreries de vell.