Difunts, esquelets, operats i assassinats

Un personatge de L'últim dia abans de demà, d'Eduard Márquez, es planteja en un moment de la novel·la la possibilitat d'endegar un negoci modern de fotografies de difunts, un gènere que en temps dels nostres avantpassats va tenir un cert èxit comercial.

En aquells temps, no tan llunyans, la visió de la mort era diferent de la que tenim ara i moltes famílies tenien poques imatges dels seus parents o no en tenien cap, per això les fotografies d'infants difunts van esdevenir habituals, com també ho havia estat allò de la màscara mortuòria. Víctor Hugo, en la seva narració sobre la mort de Balzac, explica com a aquest no li poden fer la mascareta per l'estat del cadàver, tot i que ho intenten.

A molts de nosaltres aquells costums ens semblen avui estranys, gairebé macabres, com ens semblen macabres museus com el Darder o el Lombroso, però el gust per la visió de la mort és ara molt més perversa, gràcies al cinema i la televisió. Ahir mateix vam poder veure el linxament de Gadafi  i em temo que aquestes imatges ens les repetiran sovint durant uns quants dies, tot i que la tele té el detall d'avisar abans d'emetre coses d'aquesta mena. 

En acabar la guerra mundial van publicar-se molts llibres, amb un gran èxit, que mostraven imatges terribles, dels camps nazis. No crec que la gent aficionada a col·leccionar coses així ho faci tan sols per una necessitat de memòria històrica o de reivindicació de justícia. Fa algun temps ens van mostrar en més d'una ocasió uns degollaments i pel que he comprovat molta gent els va veure sense cap mena de manies. La curiositat morbosa forma part de l'espècie humana, potser és una necessitat per tal de bandejar les pròpies pors, per allò de la catarsi. Altrament no s'explicaria l'èxit dels contes de por, que ja ens agraden de petits, o de tant cinema gore i de crims, el mateix que el de la novel·la negra, un gènere que sempre revifa. Una excusa recurrent és que això ens sensibilitza. Jo crec que és ben bé a l'inrevés.

Veiem avui molts mort per la televisió, són sovint morts anònims, als quals no s'ha demanat permís per filmar-los, ni a ells ni als seus parents. Respecte als fets violents més propers, com que m'imagino que hi ha alguna mena de censura pel que fa a mostrar cadàvers, el que se'ns ensenya, un dia sí i un altre també, és la taca de sang al terra, si n'hi ha, i l'ambulància emportant-se el difunt tapat. No sé com s'ensenya periodisme actualment però els joves reporters que surten a explicar coses semblen clònics, fan tots i totes la mateixa gesticulació, el mateix to de veu, les mateixes inflexions. I això de la taca de sang no sé si deu ser, també, una mena de dogma de com s'ha d'il·lustrar un fet delictiu o un accident tràgic que es deu aprendre a les facultats.

Deixant de banda les gran tragèdies del nostre temps, no hi ha dinar ni sopar que no ens l'amaneixin amb alguna operació quirúrgica. Qualsevol excusa és bona per mostrar el quiròfan, les mans ensangonades dels metges i infermeres i l'operat, de ben a prop: el dia del càncer, els transplantaments, la grip hivernal, fins i tot les protestes mèdiques a causa de la crisi. Quan es parla de vacunes la càmera enfoca, en pla de detall, la fiblada de la xeringa, amb una delectació gairebé sàdica en la punxada. Pots tancar la tele, és clar, o canviar de canal. I esperar que arribin les notícies de veritat, els esports, el Barça en concret, que és allò que veritablement demana llargues estones d'explicacions sobre temes tan excitants com veure esmorzar uns noiets privilegiats que potser, si tenen sort, seran uns cracks de la pilota d'aquí uns anys, en una escola nova que els hi han fet. No entenc com encara continua vigent aquest esquema absurd de noticiari televisiu que se'n va del més tràgic al més frívol, no fos cas que ens entristíssim excessivament, vaja. 

Darrerament també ens mostren molts esquelets, sorgeixen de fosses del passat, d'excavacions urbanes, de forma esperada o inesperada i generen reivindicacions i exciten la nostra imaginació. Sóc partidària de deixar descansar en pau les restes de qui sigui o, al menys, si fa falta analitzar-les a causa d'algun tema històric, de no mostrar-las públicament per televisió de forma excessiva. Però, vaja, em temo que la meva opinió no deu ser majoritària i que això que en diuen les audiències demanen accedir a la visió de la mort, recent o llunyana. Potser per no pensar massa en la nostra, inevitable ara per ara, per molt que avanci la ciència.