Na Qualitat i els seus misteris

No entraré en el tema de les retallades, complex i controvertit, però sí en una paraula que durant les protestes dels diferents sectors es fa servir de forma recurrent i s'escriu a tort i a dret: la qualitat.

Sembla que estem perdent aquesta polisèmica qualitat, és clar, amb la reducció de personal i de recursos. Ara bé, aquesta paraula, com cultura, valors, ecologia, independència, lluita, reivindicació, i moltes altres que s'escampen com taca d'oli no responen sempre a uns paràmetres concrets ni a una definició ben feta, entorn de la qual ens puguem posar d'acord.

John Rawls, filòsof especialitzat en política, explica en diferents llibres com per tal d'arribar a un consens s'ha de consensuar primer -i definir de forma acurada- allò que es debat i discuteix. Em temo que no sempre és així, més aviat al contrari, i sovint defensem coses diferents amb les mateixes armes de lluita, cosa que pot portar-nos a resultats perversos.

La guerra civil va aplegar un objectiu comú entre la gent d'esquerra però com que aquest objectiu no estava ben explicat ni compartit els partidismes i les ideologies, fins i tot divergents, van arrossegar el carro pel pedregar fins al punt d'haver de patir lluites entre anarquistes i comunistes, cosa que va afavorir força el que anomenem franquisme sociològic. Molts sectors no volien una nova república democràtica sinó manar ells o establir una dictadura del proletariat, per exemple. Confondre antifranquisme amb democràcia ha estat un  pecat nostrat habitual i encara desvetlla inquietuds dialèctiques parlar del tema en profunditat.

Se suposa que la qualitat dels nostres temps, en sectors com ara la medicina o l'ensenyament va lligada a l'existència de molts recursos i molt personal, de molts calerons, en definitiva. Comptar amb molt personal fa baixar l'atur, cosa importantíssima, però de vegades no contribueix a augmentar la qualitat, tal i com jo l'entenc, per allò del refrany castellà, los unos por los otros, la casa sin barrer. En podria posar molts exemples. 


Un altre tema és com per experiència pròpia he comprovat com en moltes ocasions els sindicalistes i d'altres sectors manipulen la gent de forma enganyosa per tal de fer-la sortir al carrer o fer-la tornar a casa, segons toca. Hi ha molts especialistes en això que en diuen tocar el voraviu. Vaig viure fa anys el tancament d'escoles de qualitat, com aquella en la qual jo havia treballat durant més de quinze anys, de forma força arbitrària sense que ningú hi fes res ja que aleshores tocava tancar-les.

A l'escola he viscut anys de pocs recursos, sense especialistes, els mestres impartíem totes les matèries, fèiem còpies amb aquells clixés de cera o a mà, i vam treballar en aules que havien arribat a reunir seixanta, setanta alumnes, en el temps de l'escolarització ja obligatòria. Després vam anar baixant i durant uns anys el nombre habitual, a privades i públiques, anava més o menys a l'entorn dels trenta-set o quaranta alumnes. 

No insistiré en el tema, ja que semblen les batalletes de la iaia i n'he parlat en d'altres ocasions. Només diré que en aquella època sovint vaig tenir la impressió de treballar en un context de més qualitat que no pas més endavant, quan érem molta més gent, amb moltes menys criatures per aula, i gastàvem tinta i paper a dojo. Pel que fa a la medicina, en els darrers anys, per desgràcia i per llei natural, he perdut pares, sogres i parents, cosa que m'ha fet contactar amb el sector mèdic i hospitalari de forma més habitual de l'acostumada.

No sempre he percebut aquesta gran qualitat de la qual es rumbeja tant. Fins i tot temo el moment en el qual, de forma inevitable, aniré a raure en el sistema a causa de l'envelliment inevitable. Certament, hi ha molts aparells, et fan moltes proves, tot és higiènic i desinfectat, però sovint manca una coordinació coherent, et fan repetir la història mèdica del pacient a uns especialistes i els altres i tot depèn de la sort, en això de trobar gent amable o no. Perquè jo valoro molt més l'amabilitat i el bon tracte que no pas la suposada eficiència científica, la veritat. 


Molt sovint he tingut la sensació d'anar passant dels uns als altres, sense que existís una bona coordinació i sense una persona de referència a qui dirigir-me en cas de necessitat i que fes un seguiment seriós del malalt. Cada vegada t'has de presentar, vaja. De vegades els mateixos professionals t'admeten privadament aquesta mena de coses però, evidentment, no ho acostumen a fer de forma pública i la feina es teva a l'hora de denunciar negligències. Tampoc no vull entrar en la qüestió de coneguts, parents i saludats de gent de sanitat que sovint 'es colen' en les llistes i encara en presumeixen. Ni en els abusos a l'hora d'acceptar favors per part dels sectors farmacèutics, tots tenim algun conegut que ha fet d'això que en diuen visitador mèdic. La cosa ha minvat, com va passar en educació, on aquests favors van anar desapareixent, i en aquesta professió, com en totes, hi ha gent excel·lent, honrada i que pateix força amb aquesta mena de coses, és clar.

S'ha perdut la figura del metge de família proper i conegut d'avis, pares i fills, encara que hi ha excepcions, ja que l'atzar també hi juga, en tot això. La qualitat mèdica sembla sovint que consisteix en allargar-te la vida, cosa molt i molt discutible, ja que també per desgràcia he compartit moltes estones amb gent gran, en aquests geriàtrics medicalitzats, la qualitat de vida de les quals, més enllà del tema material era molt discutible. Una altra qüestió seria l'organització, els recursos sense una bona organització i direcció es malmeten de mala manera. Fa poc un metge del Clínic explicava això en un diari,  amb força prudència, tot i que els metges van amb molta cura a l'hora de parlar de la professió.

Teresa Forcades, tan estimada i/o menystinguda per alguns sectors, a més del tema de la grip ha incidit sovint en el tema de l'excessiva medicalització i hospitalització de la gent. Un pobre avi conegut de més de noranta anys, que volia morir a casa seva, ho va fer en una llit improvisat d'hospital, esperant habitació, pel fet que el jove metge de guàrdia, imagino que seguint protocols establerts, va insistir molt en què l'havien d'ingressar. D'això fa, com qui diu, quatre dies. 

Recordo com a la meva mare li feien firmar molts d'aquests horribles documents amb molta lletra petita en els quals assumeixes els riscos de les intervencions que et fan. Ho entenc, a escola fèiem més o menys el mateix per tal de curar-nos en salut davant dels possibles riscos i responsabilitats de la professió, tot i que crec que explicàvem millor els continguts. La por al risc també ens ha fet perdre qualitat, al meu entendre. En tot cas, i pel que fa a la gent gran, tens alguna altra alternativa davant d'aquest paperassa?

En els meus anys de mestra, sobretot entre els primers setanta i mitjans dels vuitanta, la pressió administrativa i burocràtica era molt menor, de vegades pràcticament inexistent, però va anar augmentant fins al surrealisme, la Generalitat encara ho va anar complicant molt més. No vull ni pensar els quilos de protocols i programacions inútils que he arribat a produir. La darrera consellera va fer, en entrar al govern, una declaració d'intencions sobre aquest tema però pel que m'expliquen mestres que encara estan en actiu, la cosa no ha millorat.

La percepció de la qualitat també és subjectiva, les mateixes persones normaletes, els pacients, hem caigut sovint en el parany de creure que la medicina era millor quan ens receptaven moltes coses o ens feien moltes proves. El fet és que, com en tot, quan més tenim més volem i en el món del present les demandes no es poden satisfer fins a l'infinit. 

Només cal contemplar el món real, més enllà dels nostres ben peixats, fins ara, serveis públics, per adonar-nos de com vivim de forma privilegiada, fins i tot enmig de la crisi. També es fan referències de tant en tant a la gana, una altra paraula que a casa nostra no vol dir res, car de gana de veritat no en passem ni n'hem passat si considerem que gana era el que es passava a la postguerra o allò que es passa a la banya d'Àfrica.

Jo crec que, en general, ni els polítics ens han explicat bé i a fons la situació, ni els afectats són capaços de defugir una certa demagògia i de separar allò que és defensa de llocs de treball de la resta. Crec que les retallades s'han venut de forma destralera, poc clara, encara no sabem prou bé de quin mal hem de morir i tens la impressió d'estar menat per una gran colla de cagadubtes. Però també he de dir que els altres no ofereixen moltes alternatives, més enllà de les vagues sorolloses i les protestes indiscriminades en un estil que potser ja hauria de revisar-se d'una vegada,  ja que normalment es perjudica terceres persones.

El mateix doctor Zhivago, el del  llibre de Pasternak, metge i poeta crític i pensador incòmode, manifesta en algun moment que no accepta les vagues de mestres i metges, que perjudiquen la gent humil, però sembla que aquesta manera de pensar no ha tingut èxit. 

En el temps de la República es van fer unes escoles emblemàtiques, de molta qualitat segons ens expliquen, tot i que van ser poques i no tothom hi va poder accedir. Els recursos que tenien avui ens semblarien pobrets i minsos. Mai no s'ha recuperat el veritable esperit d'aquelles escoles, d'aquell sistema de formació de mestres, tot i que se n'ha fet molta propaganda. Les suposades imitacions han estat una mica deplorables. És clar que tampoc no hem recuperat la República sinó una cosa que no se sap ben bé què és tot i que no veig que s'ofereixin alternatives coherents sinó, com sempre, molta mitologia arrauxada.

En resum, que no sé ben bé de què es parla quan es parla de qualitat, em temo que cadascú parla d'una cosa diferent i que de vegades, en contextos de molta més escassedat he tingut la sensació de què hi havia molta més qualitat que durant els anys, ja en decadència pel que sembla, de les vaques grasses. I no entro en el tema de l'ensenyament secundari i universitari, on hi hauria també molt i molt a comentar qualitativament parlant. No calia esperar que les coses empitjoressin més, vaja, per fer soroll.

Vegem que hi diu, el diccionari:

qualitat 

1 1 f. [LC] Allò que, posseït per alguna cosa, fa que aquesta sigui tal com és. La dimensió i el pes són qualitats essencials de la matèria. 
1 2 f. [LC] Atribut o propietat dels que distingeixen les coses. Els mots blancor, blavor, grogor, etc., són noms abstractes que expressen qualitats. Les bones qualitats d’una persona. 
1 3 f. [LC] Bona qualitat. Té qualitats i defectes, com tothom. 
2 1 f. [LC] Conjunt de propietats que constitueixen la manera d’ésser d’una persona o d’una cosa. Aliments de bona qualitat. 
2 2 f. [LC] Manera d’ésser, consideració social, civil, política. La qualitat de ciutadà. 
2 3  [SO] qualitat de vida Conjunt de béns o valors socioculturals que determinen la manera de viure de les persones. 
3 1 f. [LC] Superioritat en el seu gènere. 
3 2 f. [LC] Naixença o posició elevada. Persones de qualitat. 
4 f. [FL] En fonèt., timbre d’un so, generalment vocàlic. 
5 f. [FS] En lòg., caràcter afirmatiu o negatiu d’una proposició. 
6  [LC] en qualitat de loc. prep. Com a, d’acord amb la condició de. Li ho aconsello en qualitat de metge.