Pecats femenins d'ahir i redempcions literàries

Les grans dames adúlteres del segle XIX, les protagonistes de les novel·les famoses, acostumen a acabar, com comentava fa un parell de dies, molt malament. Els autors eren sovint homes i probablement en la descripció d'aquells personatges hi barrejaven, de forma inconscient, les seves fantasies.

A la literatura de fulletó també resultava ben habitual el personatge de la dona pecadora que acostumava a acabar malament, malalta i abandonada. Fins i tot en el cas que la senyora s'hagués penedit dels seus pecats, redimida per un amor pur, com Margalida Gautier, ja es veia que allò no podia acabar bé.

És cert que en ocasions un final feliç o convencional sembla poc versemblant, però a la vida real també hi havia finals més amables, de petita recordo que en aquell món resclosit de la meva infantesa, on el pes dels ciris i les processons era constant, havia sentit comentar en veu baixa com alguna senyora ja ben casada havia fet de la vida en la seva joventut. 

La literatura es va adaptant a la forma de pensar dels seus contemporanis, i a les morts desgraciades de les adúlteres les va substituir una altra forma de moralitat expressada en un personatge que durant uns anys va resultar recurrent, la noia jove enlluernada per una vida lliure que, al capdavall, acaba per retornar al món casolà de les mestresses de casa, decebuda de com li ha anat tot i agafant-se al matrimoni amb un bon noi com si fos la darrera oportunitat de fer bondat. A Vida Privada hi ha un cas d'aquests, una de les protagonistes acaba per casar-se, després d'haver-ho provat tot.

Aquells criteris morals no eren exclusius de casa nostra. Pels anys cinquanta es va publicar una novel·la poc coneguda pels espanyolets, m'imagino que la censura va evitar que se'n fes una excessiva difusió, però que va ser un èxit a molts països, sobre aquest tema, la noia idealista i moderna, que vol viure la seva vida i acaba per tornar a les essències domèstiques i tradicionals, Marjorie Morningstar, una muchacha de nuestro tiempo. El seu autor va ser un bon escriptor, encara poc llegit i traduït a casa nostra, jueu, Herman Wouk, avui feliçment viu i en actiu, autor de molts altres llibres, un dels quals El motí del Caine, història coneguda avui, sobretot, a causa de la pel·lícula.

Wouk reflecteix molt bé, per raons òbvies, el judaïsme, en molts dels seus llibres i Marjorie Mornignstar és una noia d'una família religiosa, amb valors sòlids i que, és clar, no vol perdre la virginitat abans del matrimoni. En aquest sentit els valors podrien haver estat els catòlics o qualsevol altres, durant anys, i encara avui en moltes cultures, la virginitat era la virginitat i perdre-la de forma poc convenient i extramatrimonial t'espatllava la vida per sempre més, segons deien.

Quan jo era joveneta i treballava a l'empresa Harry Walker aquesta tenia una biblioteca per als treballadors, cosa remarcable. En una ocasió jo no sabia quin llibre agafar, estava consultant el catàleg i un senyor seriós em va aconsellar aquest, devia pensar que era adient per a una noia jove a causa de la seva moralina. La veritat és que el llibre està ben escrit, és un bon llibre, si es bandeja una mica el tema religiós i moral. Al capdavall, també Tolstoi és absolutament moralista, ho són molts autors d'ahir i d'avui.

Marjorie aconsegueix escapar de la seva vida familiar, vol ser actriu, però en aquest camí coneix un home brillant, seductor, arrauxat i excessivament liberal i acaba per perdre allò que no havia de perdre, ja que l'artista, com ho fa el noi de la vella, coneguda olor, la convenç del fet que el que té són prejudicis burgesos absurds per tal de beneficiar-se-la. Retorna als orígens, desenganyada, coneix un noi ben situat i, com que és bona, li confessa que no està per estrenar precisament. L'home s'ho pensa però s'hi acaba casant i la xicota és una molt bona mare i esposa per sempre més. De fet aquest final ocupa poc espai en el llibre, que tot i ser interessant està esquitxat de comentaris que avui consideraríem misògins però que m'imagino que en aquella època semblaven molt adients i raonables.

Quan el vaig llegir, ai, santa innocència, em va semblar un llibre fort. La pel·lícula que es va fer pocs anys després de publicar-se la novel·la, el 1958, no la van estrenar als cinemes per problemes de censura. Me la vaig ensopegar un dia, anys després, per la televisió, els anys li havien caigut al damunt com una llosa i la protagonitzaven Natalie Wood i Gene Kelly, una parella amb poca química, la veritat. 

Sovint, per entendre conductes i llibres ens hem de situar en el context d'uns anys amb uns valors que avui ens semblen discutibles i injustos. Per això de vegades, quan es parla de valors se'm posen els pels de punta. La dona penedida i redimida va ser també una gran fantasia masculina durant anys, recordo que fins i tot un amiguet de la meva joventut m'explicava com a ell no li importaria tenir relacions serioses amb una noia que tingués un passat sinó que l'important seria que li fos fidel a ell. Aquells passats dubtosos de vegades ni tan sols arribaven a haver-se'n anat al llit amb ningú sinó al fet d'haver-se pegat el lote -expressió habitual de l'època- amb més d'un.

La segona dona de Verdi, Giuseppina Strepponi, tenia un passat, amb fills. Quan Verdi, que era un moralista del seu temps, la va finalment redimir es va desfer dels fills, se suposa que els va portar a alguna institució, tot i que se'n va perdre la petja. No va poder donar fills al músic, com era el seu desig, i van adoptar una neboda de Verdi, Filomena. Strepponi va narrar amb admiració el dia del casament d'aquesta neboda, tan pura i radiant, virginal, envejant aquella puresa que ella havia perdut. La noia va fer molta sort amb aquella adopció, ja que va heretar una picossada. Avui l'actuació de la parella amb els fills naturals de Giuseppina ens pot semblar una barbaritat però a ells els va semblar una bona i convencional solució. Malgrat tot sembla que Verdi,  a partir dels seus amors amb Giuseppina, va comprendre una mica més les dones pecadores i per això va excel·lir a l'hora de musicar La Traviata. Es van acabar casant com Déu mana però de forma discretíssima i gairebé en secret.

L'altre dia vaig comentar breument un llibre que em porta molts records, Cendra per Martina, de Manuel de Pedrolo. Pedrolo també és moralista en ocasions, encara més en els primers llibres. Va ser una de les primeres novel·les contemporànies en català que vaig llegir, pel fet que en un curs de català pioner i gairebé clandestí, me la va recomanar la professora. És un llibre feixuc i trist, interessant i ben escrit, que explica una història des de diferents punts de vista. L'autor condemna literàriament la sensualitat d'una dona, Júlia, la qual, de forma malèvola, provoca la violació de Martina, la noia pura, la seva germana, per part del cunyat. El més sorprenent és que l'home objecte de les devocions d'ambdues, Adrià, abandonarà Martina després de la violació i Martina ja es veurà gairebé incapacitada per reeixir. Pedrolo, com altres autors, també va anar variant la visió de la dona i adaptant-la als canvis de mentalitat. Cendra per Martina es va considerar en l'època un llibre fort i va tenir problemes amb la censura. A Anticànons  podeu trobar un excel·lent comentari sobre la novel·la.

Els escriptors eren pocs, en d'altres temps, ja que la gran cultura era a l'abast de les minories. Les escriptores eren encara moltes menys. Tot ha canviat de pressa i una de les coses que més canvia, de vegades sense que ens n'adonem, és la mentalitat. Avui ens sobten les preocupacions literàries religioses, fins i tot dels escriptors ateus, i la visió de la dona i del home que mostren molts llibres, tant els bons com els de consum més popular. Corín Tellado també va anar fent canviar les seves protagonistes, d'acord amb els temps. Avui passa una mica a l'inrevés, la novel·la històrica de moda ens mostra dames i senyors del passat que parlen i pensen com si haguessin nascut abans d'ahir. La història sempre és història contemporània, fins i tot quan és història fictícia.

A finals dels seixanta vaig haver de veure i patir com es desmantellava aquella molt bona biblioteca laboral, els llibres es van malvendre als empleats, ja començaven a fer nosa. Tots ells estaven enquadernats de forma acurada, com es feia per protegir-los, en d'altres temps, amb lletres daurades i l'anagrama de l'empresa. Aquesta es va traslladar a un edifici modern, des de l'eixample a la part alta i moderna de la ciutat. I a finals dels setanta, va fer figa, en aquella primera crisi seriosa després de les alegries econòmiques dels seixanta. Marjorie Morningstar no sé on devia anar a parar. Avui deu ser ja tota una besàvia, si encara és viva, i potser enyora els seus anys lliures i disbauxats, de noieta pecadora. Jo només vaig poder rampinyar, en aquella venda apressada, Dioses, tumbas y sabios, llibre que guardo amb gran afecte perquè representa tota una època perduda en la qual les grans empreses tenien rostre humà.