6.11.11

Compte enrere per a un homenatge blogaire: Montserrat Roig (II)





Avui comentaré una anècdota molt recent relacionada amb Montserrat Roig i els diferents homenatges i records que  se li dediquen aquests dies i que crec que pot servir per aprofundir en el tema de l'escriptura i els escriptors i de com sovint el personatge-escriptor passa per davant de la mateixa obra literària.

Participo des de fa més de tres anys en unes tertúlies d'història, les del grup 99. Ens reunim cada mes a l'Arxiu Històric de Barcelona, en una sala magnífica que fa que les trobades siguin ja un luxe per aquest  motiu. Les persones que compartim aquesta interessant estona cada primer divendres de mes (i no és una broma) som molt diverses en tots els sentits, cosa que genera en ocasions debats força viscerals ja que els temes d'història sempre són susceptibles de polèmica.

Un dels participants és l'historiador Pau Vinyes, fill d'una germana gran de Montserrat Roig i a qui segurament aquests dies us ensopegareu en alguna ràdio o televisió pel fet que és un tintinaire confès, entregat i gairebé maniàtic, sigui dit això amb tota la meva simpatia per tal dèria, i l'estan sol·licitant força amb motiu de l'actualitat del personatge a causa de la pel·lícula de Spielberg. Vinyes és autor de molts articles, de la biografia de Joaquim Ventalló i de molts altres volums d'història contemporània catalana. Fa poc també va ajudar a organitzar l'homenatge al poeta Salvador Iborra, de qui era amic. Va ser ell qui va suggerir per a la tertúlia d'aquest mes el darrer llibre que es va publicar de Montserrat Roig quan encara vivia, Digues que m'estimes encara que sigui mentida. També ha organitzat un acte sobre l'escriptora, amb altra gent, per al dia 8. Aquí podeu accedir a l'enllaç.

Potser, considerant que es tracta d'unes tertúlies sobre temes històrics, l'elecció no va ser prou adient ja que el llibre, una mica calaix de sastre, recull una sèrie de textos diversos en contingut, alguns d'ells ambigus o una mica incoherents i amb l'únic nexe en comú de reflexionar l'autora en molts d'ells sobre l'ofici d'escriure i la literatura. Jo diria que és una obra força menor de Roig, irregular, tot i que té el valor afegit de ser el darrer llibre que va publicar. De tota manera, és cert també el que en la tertúlia va comentar assenyadament  la professora d'història a la UB, Isabel de Cabo, que el llibre s'havia convertit en un llibre històric pel fet que reflectia les dèries d'un temps i una generació, tot i que havien passat vint anys i això pesava.

A la tertúlia va assistir un fill de l'escriptora a més del seu nebot, cosa que, d'alguna manera, el mateix que quan a una tertúlia literària assisteix l'autor o autora del llibre comentat, no dóna als participants la mateixa llibertat que quan no hi ha ningú directament relacionat amb la creació del volum o amb qui el va escriure. Les experiències personals que he tingut en col·laborar en grups de lectura que havien llegit un volum meu han estat una mica contradictòries. T'agrada escoltar opinions sobre el que has escrit però tems que puguin no ser sinceres del tot i fins i tot que, en cas de no haver agradat el llibre, siguin massa sinceres. Als assistents els diries la mateixa frase que Roig va triar per titular aquest recull i que crec que pertany, amb alguna petita variació, a la pel·lícula Johnny Guitar: digues que t'ha agradat encara que no sigui exactament així.

El cas que a la tertúlia es van manifestar veus devotes, de gent més jove, sobretot noies, a favor del llibre, alguns silencis i també alguns arguments en contra. Crec que parlar d'aquesta mena de llibres és difícil. Què n'hem de prioritzar? El valor literari? De fet, els assistents no eren de la branca de la literatura la majoria, sinó més aviat relacionats amb la història o amb d'altres matèries, fins i tot científiques, com en el cas del mateix fill de l'escriptora. En parlar d'un llibre en concret cal tenir en compte la resta de l'obra d'un autor o autora? El moment històric en el qual va escriure el llibre? Si la intenció d'una lectura d'aquest tipus és la de recordar i fer un petit homenatge a l'escriptora, té sentit endegar sobre un llibre en concret un debat? En tot cas és molt possible que la mateixa escriptora, de no haver mort de forma prematura, hagués considerat en el present aquest un llibre menor, de circumstàncies, i probablement hores d'ara moltes de les seves opinions sobre la literatura, la creació literària i l'ofici d'escriure haurien evolucionat a bastament.

L'amic Víctor Pàmies em comenta, en el post anterior, amb una mica d'ironia, que sempre tinc els mateixos dubtes quan hi ha una convocatòria blogaire. És cert i crec que el motiu és el fet de prioritzar uns personatges en detriment d'altres, cosa que, ens agradi o no, també genera una mena d'escala de valors inconscient pel que fa als cànons vigents. En tot cas, acostumo a participar-hi d'alguna manera, breu o extensa, segons el personatge tingui en el meu imaginari personal un pes específic o no.  Sempre val més sumar que no pas restar. 

En el debat també va sorgir el tema del paper de les institucions a l'hora d'aquests tipus d'actes, de l'oblit i de les mancances, sovint més relacionades amb la ignorància o la desídia que no pas amb d'altres factors més perversos. Fa poc, amb motiu de la commemoració dels cinquanta anys de la mort de Sagarra, el seu fill es planyia del mateix al diari. No hi ha una política cultural oficial que tingui en compte els nostres autors i autores desapareguts o en actiu. No hi ha uns criteris clars. Recordeu aquella època en la qual s'anomenava l'escriptor del mes i se'l passejava una mica per centres d'ensenyament? Els primers van tenir un cert ressò, després la cosa es va desinflar, un mes passa molt de pressa i va acabar tot plegat per desaparèixer sense saber ben bé com. 

Va sorgir també el tema de les mitificacions i fins i tot com incidia en la nostra valoració de determinats autors, sobretot contemporanis, el seu propi tarannà. Ser d'esquerres cau millor que no pas ser de dretes. Hi ha va haver qui va confessar obertament que va deixar de llegir Vargas Llosa quan aquest va començar a fer la seva deriva ideològica. L'anticatalanisme injust ha estat quelcom que ha acabat amb la devoció vers molts autors en llengua castellana. Jo mateixa vaig tenir durant molt de temps un cert refús per Josep Pla. El que passa és que som tots plegats en algun moment contradictoris. El temps posa les coses a lloc, passa el ribot per aquestes qüestions i de vegades ens demostra que els més coherents i admirats també tenien febleses inconfessables. Els escriptors i escriptores poden decebre fàcilment, ja que en ocasions el que fan no es correspon amb el que han escrit en un moment de generositat literària ni a la seva actuació política real. El temps, també, és un crític literari força acceptable. El gruix de l'obra de Roig encara és molt a prop en el temps i jo crec que, de moment, la brillantor del personatge ha passat per damunt de la valoració del que va fer i escriure realment.

No es pot homenatjar tothom ni sempre, és clar. De vegades els homenatges oficials han estat lamentables i de molt poca volada, fins i tot el cas de pesos pesats com el mateix Verdaguer. Som un país de capelletes culturals i segons qui mana s'homenatja uns o altres.  Per això, com ha passat sempre, ens haurem de continuar refiant de la iniciativa privada i voluntarista i de l'espontaneïtat i el poder de convocatòria de la xarxa. De tota manera no estem tan sobrats de tot com per perdre referències. 

M'adono que he estat divagant per qüestions sòcioculturals diverses i que encara he parlat -escrit- molt poc sobre la literatura de Montserrat Roig. En tot cas, encara queden dies...

(continuarà)

18 comentaris:

Carme Rosanas ha dit...

Jo penso que com tu dius afegir-se a un homenatge o no, depèn bàsicament del pes que tingui aquella persona o la seva obra, en el nostre imaginari. A vegades els he seguit, simplement en alguns m'hi he implicat més, només per aquesta raó. Que a mi em sembla tan vàlid a com qualsevol altra.

En qualsesvol cas gràcies per afegir-t'hi d'aquesta manera tan completa!

Francesc Puigcarbó ha dit...

saps que sóc reaci a aquests homenatges, però en aquest cas hi ha una excepció que és la del personatge. Tenia ja fa dies preparat un post de fa tres anys "l'agulla daurada" que actualitzat ja estava apunt per avui a la tarda.

Salut

Víctor Pàmies i Riudor ha dit...

Júlia, ironia sense cap mala intenció, que saps que sóc molt respectuós de les decisions que pren cadascú.

Això dels homenatges catosfèrics és prou eteri, divers, espontani i descontrolat, com perquè hi càpiga tot i tothom.

No hi ha homenatges oficials, ni conxorxes, ni preseleccions, ni oblits. Simplement es fan aquells que algú promou i quallen.

Fixa't que cap és igual, que en cap hi ha les mateixes consignes ni els mateixos consignadors. Penso que aquí rau la gràcia d'aquests actes.

I endavant, que ningú en té l'exclusiva i que tot suma, és clar.

Júlia ha dit...

De res, Carme, ja veus, al final m'he embolicat en una 'sèrie', he, he.

Júlia ha dit...

Francesc, espero llegir-lo aviat.

Júlia ha dit...

Ja ho sé Víctor.

Pel que fa als homenatges 'oficials', promoguts pels poders públics, ja fa anys que em sap greu que no hi hagi una política coherent i sumativa, una cosa es l'espontaneïtat catosfèrica i l'altra el que toca com a país.

Galderich ha dit...

Fantàstic aquest "continuarà"!

El que m'ha fet gràcia és que comentessis la deriva del llibre "Digues que m'estimes encara que sigui mentida" de la Roig i és precisament en el teu cas un dels elements cabdals i al·licients del teu bloc quan vas d'un lloc a un altre!

Júlia ha dit...

Cert, Galderich, és així. Defecte o virtut? Segons com es miri, he, he.

Eastriver ha dit...

He llegit molt poc a la Montserrat Roig. En recordo, sobretot, cert dia quan feia COU en què vaig entrar en un bar a prendre un cafè i allà estava ella, amb un grup d'amigues. Vaig dubtar però finalment m'hi vaig apropar i li vaig explicar que estava llegint La veu melodiosa, i que en un paper me'n fes una dedicatòria. Va resultar molt amable i sé que li va fer il.lusió.

Júlia ha dit...

Eastriver, La veu melodiosa també és un llibre molt especial, és clar que li devia fer il·lusió, aquestes coses sempre en fan.

Bargalloneta ha dit...

Ja he comentat en l'altra entrada que digues que m'estimes és un llibre que em fascina, suposo que el vaig llegir en un moment important de la meva vida i moltes de les seves reflexions van ser importants i decisives per a mi.
Montserrat Roig aconseguia, aconsegueix crea en mi una atmosfera molt propera.
espero amb ganes el següent continuarà!
petons

Júlia ha dit...

Ja hauràs vist Bargalloneta que he penjat el cartell de l'acte, per a més informació:

http://opinioandreuenca.blogspot.com/2011/10/montserrat-roig-en-homenatge.html

El moment vital en què llegeixes alguna cosa o veus determinat cinema també té molt de pes, certament.

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

Puc dir-te com va acabar una bona iniciativa com la de l'escriptor del mes: amb el canvi de direcció de l'ILLC, qual OpdC va ser reclamat per anar a la Conselleria.
Ja se sap què passa en aquest país: res del que han fet altres val res, i riera avall...

Anònim ha dit...

jo vaig ser devota lectora de Montserrat Roig, però entenc, també, que aquesta darrera publicació no és de les millors que té.

Avui la meva mare em deia que està rellegint "El temps de les cireres" i que ara li sembla que allò que llegeix pertany a un món molt més llunyà del que realment és, però és que cal tenir en compte que avui dia el temps passa molt més de pressa (o així o percebem nosaltres, perquè en realitat les hores passen exactament en seixanta minuts, com abans)

en fi, què et puc dir? estic tan d'acord sempre amb el que dius, que gairebé és avorrit ;)

Jo també vull participar en aquest homenatge a la Roig, encara no li he dit a la Carme, perquè darrerament no puc deixar comentaris als blogs, no sé pas què passa...

bé, ara he redescobert la manera de fer-ho: anònimament. Així si que puc.

Anònima Montse-arare

puigmalet ha dit...

Vaig conéixer personalment l'incombustible Pau Vinyes Roig fa uns dies al Prat, ja que està començant un estudi sobre la república a la pràtia. Llàstima que el darrer llibre tintinòfil, els dels insults del Ventalló, ha quedat una mica fluix de contingut, pel meu gust.

Júlia ha dit...

Teresa, ja m'imaginava una cosa així, espatllar coses que funcionen bé pel fet que les han fet 'els altres' és una constant que ens ha fet molt mal cultural des de sempre. En podria trobar molts exemples, i es dóna des del barri o poblet més petit a les més altes 'instàncies'.

Júlia ha dit...

Montse, això que dius dels comentaris no sé perquè passa de tant en tant, en algun moment també em va passar.

L'obra de la Roig, la novel·lística, està molt lligada amb el seu temps, no li passa només a ella sinó també a molts de la seva generació, per això avui resulten més testimonials que literàries, sobre el valor estrictament literari em temo que encara ha de passar més temps per valorar-les.

Per això potser avui valorem més el seu assaig, els treballs periodístics...

Júlia ha dit...

Puigmalet, evidentment el tema segurament donava per més, jo no sóc tintinòfila i no ho puc valorar en profunditat. De tota manera el món editorial actual té tants problemes i pressions que fer una obra de gruix, molt elaborada, s'ha convertit en gairebé un miratge.