'Margin Call', o estirar més el braç que la màniga

Aquests dies, de tant en tant, algun periodista televisiu ha preguntat al seu interlocutor, de forma recurrent, parlant de la crisi i les seves causes i conseqüències: no has vist 'Margin Call'? Més enllà d'aquestes referències puntuals no he escoltat ni llegit excessius comentaris aprofundits, encara menys en català, sobre aquesta pel·lícula, singular en el panorama actual, amb un planter de pesos pesats donant vida a aquests homes d'empresa que per a mi, mestra jubilada amb poca formació en economia són, d'entrada, gairebé extraterrestres.

Hi ha qui no atorga cap crèdit al cinema americà però el fet és que la seva societat se sap retratar a la pantalleta de forma magistral, en una gran varietat d'estils, des del més carrincló fins al més desesperat o poc amable. Tot i que sempre hi ha qui percep, per defecte, en allò que ens arriba dels Estats Units un doll de mala intenció subliminal. Fa algun temps vaig poder veure també al cinema The Company Men, una mica a l'entorn del mateix, tot i que enfocada d'una forma més amable i convencional, sobretot pel que fa al final. 

The Company Men era una pel·lícula que ens va arribar una mica tard i es pot dir que era apta per a tots els públics, en el sentit que la història s'entenia sense haver de tenir uns grans coneixements empresarials. De Margin Call segur que als no entesos en negocis ni en borsa se'ns escapen molts detalls, de fet, però, això passa sovint al cinema. De vegades, com quan llegim o mirem quadres, no cal entendre-ho tot i la pel·lícula, malgrat que no és perfecta -quina ho és?- i pateix algunes alteracions de ritme, manté la nostra atenció encara que la temàtica de fons sigui, per als no iniciats, tan àrida. I és que en el fons la pel·lícula és un dilema moral d'aquells que treballàvem, fa anys, als cursos sobre Valors i educació. Tu, què faries?

És clar que la tria d'actors és excel·lent, com ho és la fotografia, aquests interiors, aquesta llarga nit i matinada de nervis i decisions inevitables, injustes, esperades de fet, car ja sabem que no és tan fàcil renunciar a tot quan els nostres calerons estan en joc i en perill. Un conegut molt ben situat en una empresa, que guanyava força diners, recordo que una vegada em va comentar, ja fa anys, que tot el sistema era com una mena de construcció d'una gran piràmide, uns portaven pedres petites, els altres més grosses, però la piràmide era per al faraó. Tot i que, ben mirat (afegeixo jo), el faraó també ha de morir per gaudir-ne. 

Un llibre molt interessant, que ja té uns quants anys però plenament vigent, La foguera de les vanitats que, malauradament, va ser castigat per una versió en cinema amb moltes mancances, endegava una reflexió semblant sobre el pastís i les engrunes. Accedim a més o menys engrunes, però el pastís no és ni serà nostre, per més fatxendes que ens  tornem en gaudir d'aquestes mateixes engrunes. 

A Margin Call el jove  enginyer que ha abandonat la seva carrera per fer més diners es queda parat dels diners que guanya un jove cap de l'empresa i aquest li explica que el de dalt de tot guanya gairebé gairebé quaranta vegades més que no pas ell. Els diners són relatius, en el fons tot té a veure amb la relació entre guanys i despeses, es gasten de pressa quan els tens, admet aquest mateix personatge. En el fons tots creiem que guanyem poc, o normal, però amb molt menys del meu sou de jubilada hi ha qui manté de forma digna, tota una família i encara envia diners al seu llunyà i pobre país. D'aquí ve la reflexió que feia fa alguns dies en un comentari a l'amiga Glòria, sobre el tema de les dretes i les esquerres. Si la divisió té a veure amb ser pobre o ric la frontera és molt difícil d'establir, depèn del context en el qual fem les comparacions i del límit de les nostres possibles renúncies en cas de repartiment.

Hi ha un altre ex-enginyer que enyora el pont que va construir en una ocasió, Stanley Tucci, l'acomiadat que després és cridat de nou a l'empresa, quan el necessiten i que genera tota la problemàtica. El personatge que fa Kevin Spacey admet que d'haver-se dedicat a fer forats al terra sabria que els forats existeixen, són quelcom material. Conec jovent -jovent ja una mica espigat- d'aquest brillant i ben preparat (jove però suficientment preparat, recordeu allò dels jasps?) que ha deixat feines interessants per guanyar molts més diners fent, més o menys, feines semblants  a aquestes que fan els personatges de Margin Call. Podien haver viscut molt bé amb menys però, ai, què n'és, de llaminera una caseta amb jardí, un viatge a l'estranger, un bon cotxasso... Vam demanar bones escoles públiques i molts dels néts d'aquells obrers que les reivindicaven, avui, que les escoles estan prou bé, ens han emigrat a privades de pagament una mica o molt elitistes, no fos cas que el contacte amb la realitat els fes baixar el nivell.

M'he trobat amb pares una mica més grans que jo que han de tenir cura dels néts i  que es queixen en ocasions de l'estrès que porten aquests seus fills o filles, molt ben col·locats, executius, professionals al servei, en general, de grans multinacionals on han fet bitlles, de moment, car ja sabem que tot és fràgil i estantís en aquest món en crisi. Quan jo els he comentat que podien cercar feines més amables, una plaça tranquil·la a l'ensenyament, per exemple, gairebé se m'han enfadat: ui, guanyen molts diners, on vas a parar, no es posaran ara a ensenyar adolescents en un institut, amb la carrera que han fet. Una carrera que tampoc practiquen car moltes vegades en aquestes empreses s'acaba fent més aviat de comercial amb, això sí, unes comissions ben sucoses.

La pel·lícula té un gran component moral, de fet. Se sap que les coses no es fan de forma ètica però tot rutlla gràcies a aquesta manca d'ètica. Tots acaben renunciant, al capdavall. El cinisme del personatge que interpreta Jeremy Irons, magnífic en tota la seva ambigüitat, és realista, profundament humà per més repugnant que ens sembli. Sap que tots cediran, per més que vulguin, d'entrada, donar un cop de porta i renunciar a un munt de coses, en un rampell de dignitat   mal entesa. Els poders fàctics i ocults els quals culpem de les nostres misèries són, al capdavall, homes i dones com nosaltres. Amb més poder, amb més diners, però en podríem prescindir. És clar que hauríem de prescindir de tantes coses!!! I, com deia o diuen que deia Groucho Marx, hi ha coses més importants que no pas els diners, però... són tan cares!!!