3.11.11

Meaulnes, Fournier i la difícil felicitat






Le bonheur est une chose terrible à supporter. Surtout lorsque ce bonheur n'est pas celui pourquoi on avait arrangé toute sa vie.

Alain Fournier. Correspondance avec Jacques Rivière (1914), 22 juillet 1913.



El dia 3 d'octubre de 1886 va nèixer Henri Alban-Fournier, més conegut per Alain-Fournier, autor d'un únic llibre, El gran Meaulnes. La novel·la és tot un mite literari de les lletres franceses, es tracta d'un llibre poètic, profund i estrany sobre amor i amistat, amb l'estranya personalitat de Meaulnes planant per damunt del destí de la resta de protagonistes. A finals dels seixanta vaig veure en un cinema d'aquells d'art i assaig la pel·lícula realitzada per Albicocco sobre la novel·la. Aquest director va tenir una carrera breu, una de les seves pel·lícules va ser La fille aux yeux d'or, que va donar el sobrenom a l'actriu i cantant Marie Laforet.

La pel·lícula no es va considerar aleshores reeixida del tot. Portar al cinema un llibre tan conegut i mitificat no deu ser fàcil, però el fet és que a mi en aquella època em va agradar molt i em va produir una sensació de tristesa juvenil, profunda i poètica. Vaig plorar d'allò més amb la mort de la noia, un fragment especialment reeixit de la pel·lícula. Després vaig llegir el llibre, que vaig trobar de segona mà als encants, en una edició més consistent que la dels llibres de Reno, econòmics però que acostumaven a desmanegar-se abans d'acabar-los de llegir.

Dels actors d'aquella pel·lícula qui ha fet una carrera més llarga ha estat Brigitte Fossey, que va ser la noia i que també havia estat la nena inoblidable de Jocs prohibits. Pel 2006 es va estrenar a França una nova versió del llibre però a causa de la mala política d'estrenes de cinema europeu no l'hem pogut veure als cinemes, que jo sàpiga. El llibre de Fournier ha patit a casa nostra una certa deriva lectora vers a això que en diem absurdament literatura juvenil, potser pel fet que no hi ha sexe ni violència, cosa que és una llàstima ja que aquests etiquetatges acaben per condicionar el coneixement majoritari de moltes obres que no pertanyen a cap edat cronològica determinada. 

Fournier va ser un home de vida breu i apassionada que es va enamorar d'una noia en qui es va inspirar per a la creació de la protagonista del llibre. La va retrobar quan ja era casada i mare de dos fills. Va tenir d'altres amors i va morir amb vint-i-set anys en aquella carnisseria absurda que va ser la primera gran guerra, mare de la segona, molt més bèstia encara. Va ser un gran amic, a més de cunyat, de Jacques Rivière, un gran home de lletres francès que va sobreviure a la guerra, tot i que segurament força tocat físicament i que va morir de tifus abans dels quaranta anys. La seva dona, germana de Fournier, va tenir una gran cura del llegats literaris del marit i del germà.

El gran Meaulnes és un llibre de la seva època, molt ben escrit. La natura, el bosc, la casa de la protagonista, són fàcils de reconèixer en determinats paisatges francesos, fins i tot en indrets propers de vegades he vist un casalot enmig d'arbres amables i m'ha vingut al cap la novel·la i l'entorn que descriu. A la meva darrera novel·la he manllevat una escena a Fournier, adequant-la a la meva pròpia narració, la de la noia mostrant-li les joguines de la seva infantesa a l'enamorat que en el meu llibre he situat en una habitació de la torratxa del casalot català. 

Tot i la seva màgia, el protagonista i les seves dèries em van neguitejar. Mostra aquest tipus de persona inquieta, que no es pot estar tranquil·la del tot i que sacrifica de forma inevitable les persones que estima, i que l'estimen i admiren, encalçant somnis.  Hi ha tota una web en francès molt actualitzada sobre l'escriptor i la seva obra. Haver escrit una sola novel·la i haver mort tan jove també facilita la mitificació i el coneixement del que va escriure Fournier. Enfrontar-se a una producció més nombrosa i diversa demana molt més esforç i temps. Aquest llibre no es pot separar de la vida del seu protagonista, tan breu, ni de les imatges que ens el mostren jove i misteriós, en aquells anys de finals del segle XIX i principis del XX, tan romàntics i tan terribles a la vegada. 

6 comentaris:

Lapsus calami ha dit...

Vaig llegir El gran Meaulnes amb una barreja de seducció i sentiments continguts. La màgia que tu dius potser és el terme més apropiat. De fet, no tots podrem trobar aquell camí fins al casalot envoltat d'arbres. Quan vaig veure per primera vegada l'Stalker d'en Tarkovsky vaig fer memòria del Meaulnes i d'aquell camí tan singular.

Júlia ha dit...

Lapsus, en el fons la literatura i el cinema no fan res més que anar recreant els seus mites, com el d'aquest camí i aquesta casa.

Lluís Bosch ha dit...

Llegir aquest article m'ha deixat com hipnotitzat... Vaig llegir el Gran Meaulnes als setze o disset anys, i vaig repetir la lectura potser deu anys més tard. Hi ha alguna cosa màgica i onírica... però el més curiós és que algunes de les imatges també em fan pensar en els paisatges de Stalker. En fi, que no som mai tan originals i únics com ens pensem.

Júlia ha dit...

Lluís, ens anem creant una mitologia pròpia i de vegades sense voler o conscientment la reflectim en allò que fem, dibuixem, escrivim.

Crec que és realment un llibre molt especial, tot i que els francesos són molt hàbils per a promocionar tot allò seu en aquest cas penso que no han exagerat.

Francesc Puigcarbó ha dit...

un altre que desconeixia, la llista comença a ser llarga, sort de tu que em vas informant.

Júlia ha dit...

Francesc, que et posaré un zero, he, he. 'Necesita mejorar'.