Aquest desembre fa cinquanta anys la revista Cavall Fort. Quan va començar a sortir jo era molt joveneta i aleshores me la comprava en alguna ocasió. Va néixer en una època de grans expectatives i ressorgiment de la llengua i la cultura catalanes, tot i que en àmbits una mica restringits. La revista ha tingut grans virtuts però crec que no ha acabat de reeixir en el fet de convertir-se en allò que en diem un tebeo. Possiblement tampoc ho ha pretès, és clar.
La meva filla va néixer el 1975 i aleshores érem suscriptors de la revista. En vam ser durant molts anys, també de Tretzevents, fins que en fa uns quants em vaig donar de baixa d'un gran nombre de publicacions, per motius diversos. El meu fill va néixer el 1980 i com que pocs anys de vegades representen sovint tot un canvi cultural, em vaig adonar que ell no connectava de la mateixa manera amb una publicació que, tot i intentar renovar-se, no va experimentar canvis profunds al llarg del temps. El cas és que durant els darrers temps de suscripció les revistes s'apilaven sense llegir-les, quan això passa vol dir alguna cosa.
Un gran nombre d'iniciatives de la cultura catalana, subjectes a mecenatges i iniciatives privades en aquells anys, per raons òbvies i polítiques, i també a sectors d'ideologia més aviat una mica conservadora i sovint religiosa (per publicar-se Cavall Fort va haver de recórrer al suport dels bisbats de Vic, Girona i Solsona) van donar un segell determinat a moltes coses de l'època. No podia ser d'una altra manera i això va representar moltes virtuts però també alguns defectes i limitacions.
Avui tot sembla prehistòria però el món d'aquella cultura semblava sovint romandre en una illa on la resta era vulgaritat. Cavall Fort es publicitava amb una frase que era tota una declaració de principis i que més o menys deia que la revista era una mostra de respecte per als nois i noies que la llegien. No era una frase del tot innocent, presuposava que hi havia una altra premsa infantil molt menys respectuosa, de fet. Llegir Cavall Fort o llegir els Mortadelos representava una distància cultural immensa, pertànyer a sectors gairebé impermeables de la societat. Però en el món, afortunadament, no hi ha res impermeable i al capdavall tots ens barregem i tot pren una dimensió més humana i integradora.
Cavall Fort va intentar vendre's als quioscs i durant un temps se'n va sortir, però després la cosa va retornar al tema de les suscripcions o de determinades llibreries com ONA, on podies trobar totes les publicacions en català. No sé com està el tema ara ni la difusió que té la revista. A l'escola la rebíem, com d'altres, i crec que en general servia més per a endegar treballs sobre temes determinats, a causa dels molt bons articles destinats a nois i noies una mica espigats, que no pas com a revista de distracció i diversió.
Cavall Fort va impulsar els cicles de teatre que es van fer durant molt de temps al Romea, els diumenges pel matí. En el primer govern Pujol es va publicitar força l'assistència de Marta Ferrusola, amb els seus dos fills petits, a algunes representacions. Malauradament, com la Nova Cançó i tantes altres coses, la transició i la democràcia van acabar amb aquelles iniciatives, un fet absolutament lamentable, ja que hauria d'haver estat ben bé a l'inrevés.
La cosa ja va anar malament quan el cicle va iniciar un temps itinerant i erràtic ja que els muntatges moderns que es feien al Romea, amb escenografies ferragoses, no permetien les matinals. El cicle va acabar per decandir-se i morir, sense poder arribar a complir ni el quart de segle. Si això hagués passat durant el franquisme segur que hauria generat moltes més protestes, però va ser una mort silent i vergonyant amb poques veus reivindicatives.
Hi ha qui em diu, quan parlo del tema, que avui també es fa teatre infantil força digne, potser sí, però el Romea és el Romea, té la seva història i les seves vibracions particulars, generades amb els anys i la tradició, i considero vergonyosos aquests finals tristos d'iniciatives que van ser capdavanteres en el seu moment i que haurien d'haver-se cuidat amb amor incondicional.
Sobre el teatre infantil, se'n fa de remarcable però també de molt dolent, fins i tot cutre, i que es manté gràcies a l'assistència gairebé obligatòria de moltes escoles i instituts a les representacions. D'això en puc parlar amb una certa experiència de mestra sofridora i acompanyant a representacions de tota mena. Sobre tot plegat caldria una gran reflexió i meditar, per exemple, en els magnífics muntatges per a infants que es feien abans de la guerra al Romea. És clar que eren tan acurats i fets amb tants recursos que el senyor Canals, a qui algun dia s'haurà de fer justícia, es va acabar arruinant, fins i tot emmalaltint, segons expliquen.
En tot cas m'alegro moltíssim que Cavall Fort compleixi cinquanta anys perquè m'agrada que allò que he vist créixer i néixer, encara més si és en català, visqui i gaudeixi de bona salut. Per les pàgines de Cavall Fort han passat grans dibuixants i grans escriptors. Com amb el tema dels inicis de la Nova Cançó sempre es va promocionar més la producció europea que no pas l'americana, i els dibuixants i creadors de còmics en castellà més populars i populistes en van ser força absents. En el tema de la cançó l'esclat del Grup de Folk va obrir moltes portes a les dèries culturals inicials, però en això dels tebeos nostrats la cosa no va ser tan definitiva.
Els temps han canviat molt, els tebeos no són el que havien estat i la televisió va aconseguir, amb el club Súper 3, fer arribar el català a sectors que aquelles iniciatives no tenien en compte. Amb els dibuixos de la tele es va acabar per ser molt més eclèctic. Potser massa i tot. No és fàcil fer coses per a infants, sobre tot en aquesta edat entre la primera infantesa i l'adolescència, a la qual anava dirigit el Cavall Fort. Els grans sempre tenim la tentació d'educar i els infants es volen divertir.
Cinquanta anys semblen molts anys però no són res, una espurna vital que un cop passada té molt poc pes en el conjunt de la història. De tota manera, pel que fa a la pervivència d'aquesta mena de publicacions que ja s'han convertit en una tradició, són una fita remarcable i digna de tota classe de reconeixements a la qual cal donar tot el suport que calgui. Públic i privat.
10 comentaris:
Jo vaig créixer llegint el Cavall Fort i espero que al meu fill també li agradarà quan arribi el moment, encara que els temps hagin canviat molt. Per molts anys!
SM, tant de bo sigui així, tot i que no tothom connecta amb les mateixes coses. En tot cas, si no li acaba de fer el pes t'hauràs de conformar, he, he.
En vaig suscriptor molt anys, des del 85 fins fa un parell d'anys que em vaig donar de baixa.
Francesc, jo també vaig ser suscriptora molts anys, des de principis dels setanta, però després ja no els llegíem i vam veure tot el que pagàvem en suscripcions, així que quan van prejubilar el Pere vam fer un 'control de despeses'.
És una revista que, no em feu dir perquè, mai vaig veure a casa. Estrany, de fet, considerant les preocupacions nacional-lingüístiques a casa, i també que mon pare és (però sobretot era) un gran aficionat a aquest gènere.
Ni que fos per curiositat, m'agradaria veure'n al menys un. Algun dia...
Potser Ferran al teu pare no li acabava de fer el pes, no tothom n'era incondicional. Crec que a la web es poden veure alguns números, al menys les portades.
Jo vaig aprendre a disfrutar de la lectura amb el Cavall Fort, com qualsevol produte cultural penso que ha passat èpoques bones i èpoques més dolentes, però el millor!! és en català!!!!, el que recordo és que la meva àvia quan feiem molt d'enrenou, sempre deia: "agafa un patufet seu una estona i llegeix" i no era una patufet!! era el Cavall Fort!! Feliç setmana!
Marta, 'patufet' com 'tebeo' van ser durant anys els noms 'genèrics' dels còmics, en el primer cas a causa de l'èxit massiu i incondicional d'abans de la guerra de la revista Patufet, que es va tornar a intentar reprendre durant els setanta sense massa èxit, els anys passen i els gustos canvien. Per això molta gent gran deia 'patufets' a tot.
Cavall Fort pubicava cada mes una historieta de pàgina sencera titulada La patrulla dels Castors, que era la única presència pública i impresa d'un moviment escolta aleshores en expansió popular, mig tolerat i mig reprimit. Cinquanta anys desprès i en democràcia, els escoltes no tenen gairebé cap presència pública als mitjans. Quines coses.
En la democràcia aquesta hem perdut molts llençols i el pitjor és que uns quants no ha estat culpa de Madrid sinó 'de casa'. Avui l'única activitat juvenil promocionada nostrada són els castellers.
Publica un comentari a l'entrada