Voldria dedicar un record a Enric Barbat, el sisè jutge, mort a una edat en la qual encara ens volen fer creure que som joves, seixanta-vuit anys.
Barbat va retirar-se a Menorca durant els anys setanta tot i que, pel que he anat llegint i escoltant sobre la seva trajectòria, mai no va abandonar la música.
Va protagonitzar iniciatives diverses, com ara unes divertides de traduccions de tangos al català, molt reexides, que van fer amb Guillermina Motta, una altra gran tot terreny de la cançó que algun dia haurem de valorar com es mereix.
Jo l'havia vist més d'una vegada, fa molts anys, a l'actual Teatre del Raval, el local de la Parròquia del Carme. En un parell d'ocasions compartia escenari amb Maria del Mar Bonet i Ovidi Montllor.
Aquells recitals d'aleshores eren intimistes, barats i sovint aquelles sales modestes ni tan sols no omplien. Avui tot és a lo grande. Jo coneixia un dels xicots que els organitzava i sé que els cantants es conformaven cobrant de forma molt moderada les seves intervencions.
Barbat tenia molta personalitat, era el tipus de xicot que aleshores ens agradava a les noies de parròquia i agrupament, amb ulleres, pipa, patilles, en ocasions vestit de blanc de dalt a baix i aspecte d'intel·lectual una mica desvalgut. Montllor, en canvi, acostumava a vestir de negre.
Barbat va fer molts experiments musicals, innovadors i agosarats que no van arribar al gran públic. De fet, no és fàcil accedir al seu repertori sencer i em temo que molta gent jove el desconeix força.
Acabo de veure que també l'amic Francesc li ha dedicat una entrada en la qual trobareu un enllaç a una referència biogràfica molt interessant.
I també en Pere, de Saragatona, li ha dedicat un post.
Com diu el tango: sus ojos se cerraron y el mundo sigue andando... I cantant, afegeixo.
Acabo de veure que també l'amic Francesc li ha dedicat una entrada en la qual trobareu un enllaç a una referència biogràfica molt interessant.
I també en Pere, de Saragatona, li ha dedicat un post.
Com diu el tango: sus ojos se cerraron y el mundo sigue andando... I cantant, afegeixo.
6 comentaris:
diria que hem publicat gairebé a l'hora ambdòs. Ara t'enllaço.
Sí, Francesc, telepatia bloguística i coincidència generacional. Volia escriure sobre ell pel matí i al final ho he deixat ja que acabo semblant un obituari però ara m'ha vingut un rampell.
Segur que la gent jove desconeix Barbat: ni concerts ni discos promocionats des que va marxar a Menorca, i les seves cançons crec que tampoc no són les que els joves -sigui quin sigui el seu gust musical- prefereixen actualment.
La seva discografia, fins i tot els tres darrers discos, no són fàcils de trobar, tot i que per internet sí que es poden aconseguir sense problemes, també els més antics.
Em semblen interessants el conjunt de posts que va publicar Isern fa uns anys:
http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/16118
Sento que s'hagi mort tan jove perquè un home a 68 anys -està demostrat-és encara jove (un home i una dona, eh?). Tot és una qüestió de sort que és igual a salut o a no tenir cap accident mortal. Per fortuna hi ha gent molt vella fent bona producció des de Roman Polanski, per exemple, al Doctor Broggi.
Salutacions, Júlia!
Pere, el perquè uns cantants -o escriptors o el que sigui- assoleixen fama i diners i d'altres són gairebé desconeguts és per a mi un misteri inescrutable lligat a temes com la promoció però també l'atzar, la sort, les circumstàncies. Sobre els gustos del jovent, són diversos i crec que moltes lletres de Barbat, que també era un bon poeta, connectarien perfectament amb una bona part d'ells. Però ja se sap, com deia la peixatera del meu barri 'el que no es veu no es ven'.
Glòria, la qüestió de l'edat és relativa, evidentment, però per bé que estiguis i per moltes coses que facis i puguis fer considero que als seixanta anys 'ja no en tens vint ni trenta', una vulgar obvietat però certa.
L'important no és el temps que vius sinó com ho vius o com t'ho deixen viure.
Publica un comentari a l'entrada