13.12.11

És tan senzill que no m'agrada




DE TAN SENZILL, NO T'AGRADARÀ

Cansat de tants de versos que no fan companyia
-els admirables versos de savis excel·lents-,
i de mirar com passa l'emperador tot nu,
i del gran plany del vent, aquest vell adversari,
i de l'excés de mi, sense missatge,
ara us diré, amb paraules ben clares,
amb crit elemental, lluny d'artifici,
que vull només parar-me en el camí,
ja decantat amic de l'última injustícia,
i ajaçar-me per sempre, sense recança, mort,
damunt la bona terra.

                              Salvador Espriu




Malgrat el relatiu oblit en el qual es trobava la figura d'Enric Barbat, en diferents blogs s'hi ha anat penjant algun record sobre el cantant, també poeta i molt bon músic. Amb en Francesc vam coincidir gairebé en el moment de penjar el blog i en el títol. Són, és clar, gent de la meva edat, o sigui des dels qui freguen la seixantena fins als que la sobrepassen sense arribar gaire més lluny del que va arribar el cantautor en la seva trajectòria vital. Encara més, molts dels qui hem escrit alguna cosa sobre Barbat avui, ahir o abans d'ahir, ja havíem escrit sobre ell en alguna altra ocasió, poc o molt. En certa manera, doncs, Barbat forma part de la memòria sentimental de determinats sectors de població mentre  que per molts altres segurament és un perfecte desconegut.

Els motius pels quals un cantant, un escriptor, un actor, un pintor o el que sigui, assoleix la fama i també, en moltes ocasions, els diners lligats a aquesta fama, és per a mi encara un misteri, com ho són molts fets històrics que quan han passat s'analitzen des de la perspectiva d'una lògica que voldríem entendre però que abans d'esdevenir-se eren absolutament impensables.

En el cas dels artistes, actors o escriptors moltes vegades tot plegat té poc a veure amb quelcom com ara la qualitat,  un concepte eteri i manipulable, subjecte a modes i valoracions sovint molt divergents. Un cas concret ha estat el de Rodoreda, avui valor indiscutible de la literatura, que va rebre durant un temps crítiques serioses i aprofundides de sectors intel·lectuals determinats que ara no gosarien dir res. I és que quan algú ja es converteix en indiscutible no se'n pot dir res que no sigui allò canònic, si no és que vols que tothom et miri de reüll, com si fossis una persona estranya, repatània i una mica, fins i tot, amargada. 

L'èxit de masses inquieta els entesos. En el cas que menciono, el de Mercè Rodoreda, evidentment el seu èxit de masses va venir a través de La plaça del diamant, un llibre que va connectar amb un temps i un país i amb tot tipus de gent, el mateix que, en un altre camp, va passar amb algunes cançons primerenques de Serrat. Aleshores, els entesos, deien que sí, que no estava malament, però que el millor de Rodoreda eren els contes.

No fa gaire encara, per ràdio, en un programa sobre història, una persona deia que el millor llibre de l'autora, per a ell, era Mirall trencat, i un seu interlocutor que era Quanta, quanta guerra. I és que en alguna cosa s'ha de diferenciar la minoria de la majoria. No entraré en valoracions literàries però per a mi cap text de Rodoreda té la màgia de La plaça del diamant i crec que si no fos per aquest llibre avui no tindria la fama que té, tot i que l'excés de referències i fins i tot la pel·lícula, poc reeixida, han malmès aquesta màgia primitiva en certa manera.

Diuen que el mateix Serrat fa broma o s'empipa quan li diuen que les seves millors cançons eren les primeres. Però és que és cert, no sé si eren les millors, no vull entrar en el tema qualitatiu, però van ser aquelles que li van donar fama i diners i les que molta gent recorda. Després ha fet de tot, coses millors, coses pitjors, fins i tot coses dolentetes, però ja tenia feta la fama i s'havia convertit en indiscutible. Un refrany antic és aquell que fa: agafa fama i fote't a jeure. Bé, a jeure, a jeure, potser tampoc, però amb un cert esforç es pot anar conservant la fama inesperada.

Lluís Llach no m'ha agradat mai, en conjunt, encara que té algunes peces genials, ho admeto, però la gent et mira malament si dius que no t'agrada. En aquest cas, a més a més, s'hi barreja la mística política i militant, que complica el context. De vegades la fama va i ve i encara es fa difícil explicar l'èxit de masses d'Espriu fa anys i el relatiu oblit en el qual l'hem instal·lat després. Hi ha llibres que algú em va recomanar com a excel·lents, imprescindibles i que avui ni tan sols aquell que me'l va recomanar els recorda.

La Nova Cançó, com tantes coses del país, va ser quelcom que va començar unitari i solidari i va acabar individualista i campi qui pugui, un tema aquest que ens hauria de fer reflexionar molt més sobre aquestes rauxes nostrades, que aviat perden pistonada. Després se n'ha fet tota una mística sacralitzada d'aquella època. 


Molt pocs anys després d'iniciar-se el moviment ja hi va haver un trencament discogràfic entre Edigsa i Concèntric, són d'aquelles històries que mai no ens acaben d'explicar del tot per por de fer trontollar les essències. Es feia molta broma, anys després, ja ben entrats els vuitanta, sobre les dues patums i la patumeta que havien quedat dempeus i que encara contractaven a Barcelona, molt ben pagats, per als grans concerts de la Mercè: Llach, Raimon i Maria del Mar Bonet. Això de les patums ho dic amb tot el respecte, sense entrar en valoracions i perquè ho havia llegit al diari, que ironitzava amb el tema tot sovint, recordant de tant en tant els grans oblidats com Montllor.

Eren pitjors cantants Pi de la Serra, Montllor, Barbat, que aquests altres? Això no hi té res a veure. És clar, quan algú es professionalitza també té més temps per dedicar-se a l'ofici, sobretot si en pot viure amb dignitat i les carreres d'aquests supervivents van agafar més volada i consistència. 

Ahir, quan per tristes circumstàncies, tornava a escoltar algunes cançons de Barbat, em preguntava altra volta sobre aquesta mena de coses. De vegades l'atzar va lligat a una sola obra que assoleix l'èxit massiu, com li va passar a Rodoreda amb La plaça del diamant o a Serrat amb el primer disc. Després tot ve rodat, en certa manera, tot i que també les enveges del sector fan que les coses no surtin com es preveia. 

Al cinema, al teatre, sovint podem gaudir d'aquests grans actors, secundaris de luxe tota la vida, que no han assolit el gran èxit ni el paper de la seva vida, quan són tant o més bons que molts d'altres conegudíssims. Hi ha moltes coses lligades a l'atzar i a la contingència. 


Fa poc a les tertúlies d'història llegíem Los orígenes del mundo moderno, un llibre que reflexiona sobre l'eurocentrisme i sobre els molts tòpics que l'envolten, com si fos això que en diuen el bressol de la civilització tot i que, de fet, per aquí érem quatre arreplegats quan molts indrets d'Àsia estaven, en d'altres temps, molt més evolucionats. Una roda, aquesta de la civilització, que pot ser que amb els anys torni a anar a parar a d'altres centres de gravetat, potser en aquests mateixos de l'antigor. Coses i fets a les quals hem donat una lectura mística i interessada, finalista, lineal, són fruit de l'atzar, de la casualitat. 

El que passa és que als humans ens agrada pensar que podem controlar la nostra vida, la nostra història, fins i tot els nostres gustos estètics. En el fons no és res més que vanitat i por davant la nostra fragilitat evident. Tampoc hores d'ara tinc la vanitat per un defecte greu, s'ha de tenir un cert grau de vanitat per sobreviure i conservar l'autoestima. La mort d'algú, proper, llunyà o d'aquests coneguts que no ens coneixen però que formen part de la nostra memòria sentimental, com és el cas de cantants, escriptors o actors, ens enfronta una i altra vegada amb la realitat indefugible del que som i són. Poqueta cosa, vaja. 




15 comentaris:

Olga Xirinacs ha dit...

A casa, com tocava per "aquella edat" que dius, encara tenim tots els discos de la Nova Cançó, Jutges, Falsterbo 3, Guillem d'Efak, Guillermines, Tres Tambors, Nina i Frederik i un llarg etc.... "quanta fuit..." que deien els romans.
A mi tampoc m'agrada Llach (el trobo llefiscós i a vegades massa emfàtic, majestàtic arrossegat). I ara que es posa a escriure novel·la... imagina't. Afortunada l'editorial que li publiqui, que farà peles.
Jo ja no sé on amagar el cap, quan em publiquin la meva, ja després de Nadal, perquè em veig la pedregada al damunt. Si no han escrit ni mitja línia des que es va publicar l'enorme "Poesia Completa"...i una altra novel·la, i un llibre de poemes..., però, ¿què he de fer, Júlia meva, si sóc escriptora? ¿Beure'm el vi del Llach i morir-me?

Júlia ha dit...

Estimada i admirada Olga, t'he de dir que has de continuar amb empenta però jo que tinc una trajectòria molt més modesta ja estic força decebuda de com va tot.

Una altra manera de que parlin de la teva novel·la, com hauràs vist, és tenir un fill futbolista, però del Barça, no de tercera regional.

De tota manera això de l'escriptura, no es pot deixar fàcilment, potser s'hi neix, qui sap.

GLÒRIA ha dit...

Jo formo part dels escriptor de tan discrets quasi secrets o sigui que parlant de trajectories modestes, la d'Olga no ho és i, la teva, Júlia també té el seu carril en les nostres lletres. ja hem parlat moltes vegades del tema propagandístic en el qual la gent hi cau. S'omplen els taulells de determinats llibres amb portades atractives i títols amb certa grapa i el llegidor ingenu, el que es conforma en que li expliquin coses a base de subjectes, verbs i complements, es gasten els diners i es mostren satisfets i tot. "L'ombra del vent" n'és un exemple.
És indignant veure als aparador una novel·la signada per un tal Piqué.
A mi tampoc m'agrada en Llach. És un pobra poeta que canta malament. Li salvaria un parell de cançons molt belles però mai cantades per ell que sembla un escolanet. Ara bé, a Catalunya dir que no ens agrada en Llach, ja ho saps, és pecat mortal.
Salutacions!

Gabriel Jaraba ha dit...

Estimada Olga, és un honor per a mi saber que eres seguidora d'Els Tres Tambors, dels quals jo era el bateria. I a mi tampoc m'agrada en Lluís Llach, i tampoc Maria del Mar Bonet. I no, no publicaran cap línia sobre la teva obra perquè no ets fatxenda ni dones lliçons, ni tens la formula per salvar la Pàtria. Però els lectors continuarem llegint-te.

Júlia ha dit...

Glòria, doncs sí, hi ha unes quantes coses que semblen intocables, què hi farem.

Júlia ha dit...

Gabriel, el cas de l'Olga és dels més representatius de com van les coses al país, amb la seva trajectòria i ja veus...

Per cert, recordo que una amiga em va deixar en una ocasió fa molts anys un retall, no sé si del diari, on sortíeu Els Tres Tambors, molt emocionada de tenir un artista més al barri. Oi que cantàveu allò de mireu que estic sol acabo de deixar els amics...

L'altre dia mirava Oriflames i en tinc un gràcies al qual vaig conèixer el meu marit, en una colla que es 'publicitava' per fer activitats i també hi surts tu retratat per allà, he, he.

Com passen els anys, òndia.

Montse ha dit...

Vejam...
A mi, de la Rodoreda, m'agrada tot.

Si n'hem de triar una... em quedo amb Jardí vora el mar. No sé per què. No ho sé. És la que m'agrada més i prou.

Lluís Llach m'agrada. Molt. Diria que, fora d'alguna que altra cançó que no m'acaba de fer el pes, totes les altres m'agraden. El que no m'agrada és com canta: sembla una figa.
Però això és una apreciació meva. Diguem que m'agrada com a músic.

D'Enric Barbat puc dir el mateix que tu, Júlia: em sona dels setze jutges, i jo tampoc no entenc el per què els uns si i els altres no o no tant (o no gens). Però no m'agradava el suficient com per fer-li un post: hauria estat una postura prou hipòcrita per part meva.

I sobre llibres... ehem... repeteixo- com sempre- que si un dia surt el meu llibre de relats, estaré tan contenteta que no hi cabré a la pell. Però, ja ho avanço ara: que escrigui no vol dir que sigui escriptora. Per això no tinc cap mena de "fe".

I per altra banda, tinc un fill informàtic, un altre aventurer, un altre pintor - que només ven a l'estranger, que també és trist- un altre veterinari i el petit, arquitecte, però es dedica a ensenyar el museu del Barça a la gent ( i gràcies que té aquesta feina!!!)

O sigui que no tinc cap mena de possibilitat d'empenteta, ai senyor! (el meu llibre em costarà una pasta!!!)

Uix, me'n vaig a italià! (mai és tard per aprendre coses noves)

a veure si hi ha sort i no he d'entrar com anònimaaaa...

Júlia ha dit...

Montse, a mi em sembla molt bé que a cadascú li agradi el que sigui, el que m'empipa és que no em deixin dir que m'agrada el que m'agrada o que no m'agrada el que no m'agrada quan no és l'opinió majoritària la meva.

Sobre ser escriptora, crec que se'n pot ser de professió o d'afició o aspiració, al capdavall crec que hem d'admetre que som allò que ens dóna les garrofes.

Amb una amiga de molt jovenetes estàvem enamoradetes del Barbat, així que no podia pas oblidar-me'n... de petit ja m'ho digueren, ets un noi molt descarat... No a tothom li havien d'agradar el Serrat o el Raimon, ep, he, he.

Júlia ha dit...

Jo, sí pogués triar ofici actualment seria 'xerraire', tertuliana indiscriminada, la veritat.

Francesc Puigcarbó ha dit...

fa sis anys que ja he fregat i refregat els seixanta. Quan a les cançons de Serrat en té de molt bones i no són les primeres, sobretot en castellà- A mi en Llach com a tu no m'acaba de fer el pes, però algunes cançons son bonissimes, de fet ell mateix diu que mai aniria a un concert seu, per avorrit, bleda com diu que és. I l'Ovidi? ami m'agradaba mlt l'Ovidi, era un artista, un animal d'escenari, we tot i ser menut l'omplia amb el seu histrionisme. Al escrit d'en Barbat vaig deixar l'enllaç del comentari que vaig fer d'ell fa temps.A Maria del Mar la vaig veure la oimera vegada que va actuar en diecte a es Castell de Bellver, per cert que vaig escriure un post sobre aquest concert al Castell fa temps i no va tenir cap comentari... i no m'allargo més que semblo na Júlia.

GLÒRIA ha dit...

Júlia,
Jo mai no he sigut allò que m'ha donat les garrofes. He fet el paper tan bé com he pogut i punt. El que m'ha donat les garrofes ha estat un important mitjà per viure que, a vegades, m'ha permès comprar temps per ser jo.

Júlia ha dit...

Francesc, jo diré que Serrat no tingui bones cançons que no són les primeres però es va fer 'famós' i força amb les primeres i també va guanyar molts punts amb l'afer eurovisió, un tema que tampoc no ens han acabat d'explicar mai del tot.

Júlia ha dit...

Glòria, la trista veritat és que qualsevol ofici, el fem nostre o no, quan es repeteix en excés a causa de la necessitat però també de l'afany de guany monetari, acostuma a malmetre's, com deia Leon Felipe, fins i tot aquells que semblen més excitants i desitjables:

'No sabiendo los oficios los haremos con respecto'
Ser en la vida romero,
romero sólo que cruza siempre por caminos nuevos.
Ser en la vida romero,
sin más oficio, sin otro nombre y sin pueblo.
Ser en la vida romero, romero..., sólo romero.
Que no hagan callo las cosas ni en el alma ni en el cuerpo,
pasar por todo una vez, una vez sólo y ligero,
ligero, siempre ligero.

Que no se acostumbre el pie a pisar el mismo suelo,
ni el tablado de la farsa, ni la losa de los templos
para que nunca recemos
como el sacristán los rezos,
ni como el cómico viejo
digamos los versos.
La mano ociosa es quien tiene más fino el tacto en los dedos,
decía el príncipe Hamlet, viendo
cómo cavaba una fosa y cantaba al mismo tiempo
un sepulturero.
No sabiendo los oficios los haremos con respeto.
Para enterrar a los muertos
como debemos
cualquiera sirve, cualquiera... menos un sepulturero.
Un día todos sabemos
hacer justicia. Tan bien como el rey hebreo
la hizo Sancho el escudero
y el villano Pedro Crespo.

Que no hagan callo las cosas ni en el alma ni en el cuerpo.
Pasar por todo una vez, una vez sólo y ligero,
ligero, siempre ligero.

Sensibles a todo viento
y bajo todos los cielos,
poetas, nunca cantemos
la vida de un mismo pueblo
ni la flor de un solo huerto.
Que sean todos los pueblos
y todos los huertos nuestros.

Júlia ha dit...

Sobre Raimon i Maria del Mar Bonet, parlo per mi, fa anys m'havien interessat força però avui no és així tot i que tenen coses interessans i que han fet història, també han estat promocionats, certament, com Llach. Han estat la triada capitolina incombustible.

Júlia ha dit...

A aquests cantants els passa una mica el que diu el poema de León Felipe, que l'ofici acaba per passar factura a la frescor inicial.