És tan senzill que no m'agrada

DE TAN SENZILL, NO T'AGRADARÀ

Cansat de tants de versos que no fan companyia

-els admirables versos de savis excel·lents-,

i de mirar com passa l'emperador tot nu,

i del gran plany del vent, aquest vell adversari,

i de l'excés de mi, sense missatge,

ara us diré, amb paraules ben clares,

amb crit elemental, lluny d'artifici,

que vull només parar-me en el camí,

ja decantat amic de l'última injustícia,

i ajaçar-me per sempre, sense recança, mort,

damunt la bona terra.

                              Salvador Espriu




Malgrat el relatiu oblit en el qual es trobava la figura d'Enric Barbat, en diferents blogs s'hi ha anat penjant algun record sobre el cantant, també poeta i molt bon músic. Amb en Francesc vam coincidir gairebé en el moment de penjar el blog i en el títol. Són, és clar, gent de la meva edat, o sigui des dels qui freguen la seixantena fins als que la sobrepassen sense arribar gaire més lluny del que va arribar el cantautor en la seva trajectòria vital. Encara més, molts dels qui hem escrit alguna cosa sobre Barbat avui, ahir o abans d'ahir, ja havíem escrit sobre ell en alguna altra ocasió, poc o molt. En certa manera, doncs, Barbat forma part de la memòria sentimental de determinats sectors de població mentre  que per molts altres segurament és un perfecte desconegut.

Els motius pels quals un cantant, un escriptor, un actor, un pintor o el que sigui, assoleix la fama i també, en moltes ocasions, els diners lligats a aquesta fama, és per a mi encara un misteri, com ho són molts fets històrics que quan han passat s'analitzen des de la perspectiva d'una lògica que voldríem entendre però que abans d'esdevenir-se eren absolutament impensables.

En el cas dels artistes, actors o escriptors moltes vegades tot plegat té poc a veure amb quelcom com ara la qualitat,  un concepte eteri i manipulable, subjecte a modes i valoracions sovint molt divergents. Un cas concret ha estat el de Rodoreda, avui valor indiscutible de la literatura, que va rebre durant un temps crítiques serioses i aprofundides de sectors intel·lectuals determinats que ara no gosarien dir res. I és que quan algú ja es converteix en indiscutible no se'n pot dir res que no sigui allò canònic, si no és que vols que tothom et miri de reüll, com si fossis una persona estranya, repatània i una mica, fins i tot, amargada. 

L'èxit de masses inquieta els entesos. En el cas que menciono, el de Mercè Rodoreda, evidentment el seu èxit de masses va venir a través de La plaça del diamant, un llibre que va connectar amb un temps i un país i amb tot tipus de gent, el mateix que, en un altre camp, va passar amb algunes cançons primerenques de Serrat. Aleshores, els entesos, deien que sí, que no estava malament, però que el millor de Rodoreda eren els contes.

No fa gaire encara, per ràdio, en un programa sobre història, una persona deia que el millor llibre de l'autora, per a ell, era Mirall trencat, i un seu interlocutor que era Quanta, quanta guerra. I és que en alguna cosa s'ha de diferenciar la minoria de la majoria. No entraré en valoracions literàries però per a mi cap text de Rodoreda té la màgia de La plaça del diamant i crec que si no fos per aquest llibre avui no tindria la fama que té, tot i que l'excés de referències i fins i tot la pel·lícula, poc reeixida, han malmès aquesta màgia primitiva en certa manera.

Diuen que el mateix Serrat fa broma o s'empipa quan li diuen que les seves millors cançons eren les primeres. Però és que és cert, no sé si eren les millors, no vull entrar en el tema qualitatiu, però van ser aquelles que li van donar fama i diners i les que molta gent recorda. Després ha fet de tot, coses millors, coses pitjors, fins i tot coses dolentetes, però ja tenia feta la fama i s'havia convertit en indiscutible. Un refrany antic és aquell que fa: agafa fama i fote't a jeure. Bé, a jeure, a jeure, potser tampoc, però amb un cert esforç es pot anar conservant la fama inesperada.

Lluís Llach no m'ha agradat mai, en conjunt, encara que té algunes peces genials, ho admeto, però la gent et mira malament si dius que no t'agrada. En aquest cas, a més a més, s'hi barreja la mística política i militant, que complica el context. De vegades la fama va i ve i encara es fa difícil explicar l'èxit de masses d'Espriu fa anys i el relatiu oblit en el qual l'hem instal·lat després. Hi ha llibres que algú em va recomanar com a excel·lents, imprescindibles i que avui ni tan sols aquell que me'l va recomanar els recorda.

La Nova Cançó, com tantes coses del país, va ser quelcom que va començar unitari i solidari i va acabar individualista i campi qui pugui, un tema aquest que ens hauria de fer reflexionar molt més sobre aquestes rauxes nostrades, que aviat perden pistonada. Després se n'ha fet tota una mística sacralitzada d'aquella època. 


Molt pocs anys després d'iniciar-se el moviment ja hi va haver un trencament discogràfic entre Edigsa i Concèntric, són d'aquelles històries que mai no ens acaben d'explicar del tot per por de fer trontollar les essències. Es feia molta broma, anys després, ja ben entrats els vuitanta, sobre les dues patums i la patumeta que havien quedat dempeus i que encara contractaven a Barcelona, molt ben pagats, per als grans concerts de la Mercè: Llach, Raimon i Maria del Mar Bonet. Això de les patums ho dic amb tot el respecte, sense entrar en valoracions i perquè ho havia llegit al diari, que ironitzava amb el tema tot sovint, recordant de tant en tant els grans oblidats com Montllor.

Eren pitjors cantants Pi de la Serra, Montllor, Barbat, que aquests altres? Això no hi té res a veure. És clar, quan algú es professionalitza també té més temps per dedicar-se a l'ofici, sobretot si en pot viure amb dignitat i les carreres d'aquests supervivents van agafar més volada i consistència. 

Ahir, quan per tristes circumstàncies, tornava a escoltar algunes cançons de Barbat, em preguntava altra volta sobre aquesta mena de coses. De vegades l'atzar va lligat a una sola obra que assoleix l'èxit massiu, com li va passar a Rodoreda amb La plaça del diamant o a Serrat amb el primer disc. Després tot ve rodat, en certa manera, tot i que també les enveges del sector fan que les coses no surtin com es preveia. 

Al cinema, al teatre, sovint podem gaudir d'aquests grans actors, secundaris de luxe tota la vida, que no han assolit el gran èxit ni el paper de la seva vida, quan són tant o més bons que molts d'altres conegudíssims. Hi ha moltes coses lligades a l'atzar i a la contingència. 


Fa poc a les tertúlies d'història llegíem Los orígenes del mundo moderno, un llibre que reflexiona sobre l'eurocentrisme i sobre els molts tòpics que l'envolten, com si fos això que en diuen el bressol de la civilització tot i que, de fet, per aquí érem quatre arreplegats quan molts indrets d'Àsia estaven, en d'altres temps, molt més evolucionats. Una roda, aquesta de la civilització, que pot ser que amb els anys torni a anar a parar a d'altres centres de gravetat, potser en aquests mateixos de l'antigor. Coses i fets a les quals hem donat una lectura mística i interessada, finalista, lineal, són fruit de l'atzar, de la casualitat. 

El que passa és que als humans ens agrada pensar que podem controlar la nostra vida, la nostra història, fins i tot els nostres gustos estètics. En el fons no és res més que vanitat i por davant la nostra fragilitat evident. Tampoc hores d'ara tinc la vanitat per un defecte greu, s'ha de tenir un cert grau de vanitat per sobreviure i conservar l'autoestima. La mort d'algú, proper, llunyà o d'aquests coneguts que no ens coneixen però que formen part de la nostra memòria sentimental, com és el cas de cantants, escriptors o actors, ens enfronta una i altra vegada amb la realitat indefugible del que som i són. Poqueta cosa, vaja.