29.12.11

Morts absurdes i consentides: LA TELEVISIÓ DE L'HOSPITALET


Una vegada recuperat el títol del blog i passat ja el temp de fer broma innocent retornen els temes seriosos i gens innocents, com ara el lamentable tancament de la televisió de L'Hospitalet, fet per part d'un govern suposadament progressista que ha beneït i donat suport als fets. Si la cosa hagués passat a Badalona -on també s'ha amenaçat amb la possibilitat- segurament s'hauria aixecat una polseguera molt més espessa, com sol passar, ja que tenim una greu tendència a jutjar les coses de forma molt esbiaixada segons qui les fa o desfà i no segons la seva realitat objectiva.

Al comiat televisiu que penjo una de les treballadores explica que quan va arribar a la ciutat no la coneixia però que se'n va enamorar. L'Hospitalet sorprèn a molts forasters que creuen que és encara una mena de suburbí barceloní disbauxat i lamentable. És la segona ciutat de Catalunya en nombre d'habitants i ha esmerçat molts esforços en millorar en moltíssims aspectes perquè va passar de ser un poblet rural a ser el que és avui, gairebé en quatre dies i això és difícil de pair. A més, Esplugues i Barcelona van anar manllevant-li territori. 

En els darrers anys la ciutat ha fet molts salts endavant, durant l'època en la qual va ser alcalde el senyor Corbacho tot va millorar de forma exponencial i això s'ha de reconèixer, cosa que encara resultava més evident pel fet que anteriorment hi havia hagut algun alcalde absolutament lamentable. Tot i que pel camí de construcció del gran Hospitalet també es van perdre iniciatives singulars, excel·lents, com ara l'enyorat departament de Dinàmica Educativa. 

En els darrers anys, tot i que manen suposadament els mateixos l'estil ha canviat i no sempre per a millorar, ho vaig poder comprovar en un acte que ja ha esdevingut tradicional, la publicació d'un llibret que recull les publicacions anuals d'autors de la ciutat o que s'hi relacionen i que en l'última celebració em va semblar una mena de tràmit inevitable i apressat, de molt poca volada, en comparació amb d'altres anteriors. De tota manera, ara no hi treballo i em temo que he perdut la perspectiva. A més, els afers polítics se m'escapen com aigua en un cistell, només puc parlar del que veig i encara gràcies.

Jo també em vaig enamorar de L'Hospitalet, com la presentadora, i encara em dura l'enamorament, tot i que ja m'he jubilat i no hi vaig cada dia, com he fet durant més de trenta-cinc anys, els deu darrers precisament a una escola situada gairebé davant d'aquest edifici de la televisió. Admiro el que diu aquesta treballadora sobre el seu enamorament   tot i que també em sobta el fet que amb la gran quantitat de jovent que hi ha a la ciutat la televisió local es nodrís sovint de forasters, com que ignoro els temes administratius i laborals del mitjà això és ara el menys important. El fet és que poc personal del que va iniciar aquella experiència televisiva el 2000 havia continuat a la televisió, els canvis i la recerca de rostres joves, i de joves a qui es pot pagar poquet i fer contractes temporals sota mínims, sembla ser una constant en la feina dels nostres temps.

Recordo la primera ràdio de L'Hospitalet on, en temps de l'EGB, participàvem amb programes realitzats per les escoles, aleshores encara en castellà. Era una cambra petitona en un bloc de pisos altíssim, modest. La televisió local va sumar esforços a una ràdio que evolucionava molt positivament. Des de molts llocs de Barcelona es pot veure la televisió de L'Hospitalet, cosa que agraeixo a la tècnica, una televisió que, com la de Badalona, admirable, ha evolucionat de forma progressiva tot i que pel camí, com sol passar, s'hagin perdut alguns llençols amb la frescor dels coratjosos inicis i en aquesta recerca del gran Hospitalet fatxenda. Una mica com a Barcelona, què hi farem. Tot s'encomana menys l'hermosura, ja ho diuen

La televisió de L'Hospitalet donava veu a les associacions, a les escoles, als infants de la població, als mestres i als artistes i escriptors locals. És l'única en la qual he pogut presentar els meus llibres, tan sols dient que treballava a la ciutat. En una ocasió fins i tot va venir un xicot molt amable i professional a casa per tal de fer un breu reportatge sobre les meves publicacions. L'inici del capvespre va merèixer també una molt bona entrevista d'una noia molt intel·ligent, el nom de la qual em sap greu no recordar, que s'havia llegit la novel·la amb un gran interès i en profunditat, cosa poc habitual. Amb el meu darrer llibre, La cendra dels anys, ja no va passar el mateix i tan sols em van entrevistar a la ràdio, situada ja al mateix edifici que la televisió. No hi vaig trobar vells coneguts, per cert. Els rostres anaven canviant i també els programes. No som en una època propicia a estructurar fidelitats, a consolidar tradicions. Tot ha de canviar molt de pressa. Ara ja puc dir adéu als efímers assoliments mediàtics relacionats amb la meva obra literària.

No conec el mitjà a fons, però sempre hi veies, tant a la ràdio com a la televisió, jovent decidit i amb ganes de treballar, noves cares, nous projectes, molts estudiants hi feien pràctiques i després en guardaven al cor un record inoblidable. També vaig participar en alguna taula rodona sobre temes escolars. Semblava que tot anava a més i que el camí acabaria en una consolidació definitiva d'aquesta televisió a la qual no voldria titllar de local, era ja un canal més a l'abast, millorable, però professionalitzat i seriós. No es pot posar totes les televisions locals al mateix sac i he vist per aquests móns nostrats canals realment locals una mica atrotinats, tancables, que et fan pensar en quants esforços es malmeten en l'afany d'aconseguir que tothom ho tingui tot. 

Si mireu el petit vídeo que he penjat podreu escoltar l'evidència, cap polític de la ciutat no mirava aquest canal local que no han dubtat en suprimir a l'hora de les retallades. Ho ha fet un govern d'això que en diem d'esquerres, per cert. Si ho arriba a fer un govern dels altres estic segura que s'hauria aixecat molta més polseguera. Els polítics dels altres tampoc no miraven el canal local i em temo que l'oposició al tancament deu haver estat molt tèbia, inexistent a la pràctica. 

No estic en contra de segons quines retallades. Encara més, he contemplat una mica astorada com en els darrers anys s'estirava més el braç que la màniga, també a les escoles, i com es malmetien subvencions absurdes en projectes inútils i en despeses absolutament prescindibles. Fins i tot es podia haver optat per retornar a un mitjà més modest -tot i que ja ho era comparat amb nostrats monstres mediàtics com això en què s'ha convertit TV3-, cercant ni que fos joves voluntaris amb ganes de fer pràctiques -tot i que crec que ja n'hi havia uns quants, per allà-. Em pregunto si darrere d'aquest afany estossinador no existeix un cert temor dels mitjans grossos, també en procés de retallada, a una competència en alça.

Miro molt BTV i em sap molt de greu no poder-la mirar quan sóc lluny de Barcelona. Els bons canals locals haurien de tenir una difusió molt més gran i sembla que hi ha qui creu que BTV també és local. Gent que mai no la mira m'ha comentat en alguna ocasió que s'hauria de tancar. En general, com deia Machado sobre Espanya, menystenim allò que ignorem. A casa nostra tot és TV3, oracle indiscutible i intocable. Suposar que allò que s'esdevé al Poble-sec, Tortosa, Badalona o L'Hospitalet tan sols interessa als seus habitants fa que acabem per conèixer millor Nova York que la població o el barri que tenim a quatre parades de metro o de tren. Una mica més de turisme local resultaria molt saludable. 

Què en faran, a L'Hospitalet, d'aquest emblemàtic edifici, amb el conegut logo? Un logo que, per cert, es va copiar l'ajuntament fa anys del d'una revista educativa, avui també desapareguda, com tantes bones iniciatives, sense donar ni les gràcies. Quant més anem 'menos' valem, deien, a casa, quan en lloc de millorar empitjoràvem en alguna cosa. Si hi ha  quelcom que em tregui de polleguera -fet que, per altra banda, no serveix de res a la pràctica- és que es malmetin coses que funcionen bé. Com va passar, per exemple, amb l'EGB, tan criticada i que avui resulta que fornia millors resultats que tantes experiències post-reformistes. Només cal comparar llibres de text per rendir-se a l'evidència.

Ho sento molt, això de la televisió de L'Hospitalet, no sabeu quant. Quan treballava a la ciutat i vaig començar a sentir per aquest singular racó de món un amor que ha esdevingut fidel, amb altres mestres vam fer alguns treballs sobre història local. Avui molta gent jove que hi ha nascut i que se sent ja hospitalenca valora aquesta història local de forma apassionada i es poden trobar molts materials magnífics, sobre les diferents etapes de la ciutat. Els seus barris tenen cadascun d'ells vida pròpia, personalitat específica i de vegades tampoc no es coneixen prou els uns amb els altres, al menys no tant com caldria. Tot ha canviat molt i canviarà. Hi ha coses que cal renovar, evidentment. Però la pena de mort, ai, és irreversible i hauria d'estar definitivament bandejada del nostre horitzó proper, ni que sigui la pena de mort aplicada a una televisió suposadament local. 








17 comentaris:

Helena Bonals ha dit...

Ja entenc el títol del bloc ahir en castellà! No em vaig adonar de la innocentada!

Jo visc a l'Hospitalet, però no miro gairebé gens la televisió, tampoc la de l'Hospitalet. Crec que si tothom acceptés una retallada general, no caldrien aquestes retallades puntuals tan cruels.

Trobo curiós l'enamorament del qual parles, jo no m'estimo massa la ciutat, sobretot no m'estimo el carrer on visc. Però m'agrada de caminar per la rambla del colesterol.

Júlia ha dit...

Helena, és que m'agrada fer broma, he, he,

No sé a quin carrer vius però de vegades per enamorar-se cal voler-se enamorar. Malauradament visc a un barri de Barcelona que la majoria de gent que hi naixia i vivia no s'estimava gens ni hi sabia veure cap mena de poesia, així que tenia quatre duros en marxava corrent, això ha fet que avui sigui el segon de Barcelona amb més immigració cosa que la gent que ens va deixar també critica però que ha donat als meus carrers sentimentals una nova dimensió molt interessant. Després, els escriptors i els poetes ho mitifiquen, o els indrets es posen de moda mediàtica, i tot canvia i enyorem no haver vist l'evidència.


Jo crec que tots els llocs tenen bellesa, ni que sigui oculta, que moltes vegades no té perquè ser arquitectònica ni urbanística, pot ser absolutament humana, la lletjor també té les seves grandeses, el mateix que passa amb les persones.

Els paisatges també són, això sí, subjectius i personals. Sé de persones que han canviat d'indret de viure darrere d'un somni inexistent per enyorar després allò que van deixar.

El tema em portaria molt lluny, la tele de L'Hospitalet era molt propera, una mica artesanal, ciutadana i arriscada, al seu estil. El que sap més greu és que això ho hagi fet el govern municipal que ho ha fet, em sembla i que, a més, com diuen al vídeo, cap d'aquests polítics 'locals' no es mirava mai aquest canal de tele.

Jo és que en tot hi veig literatura i poesia, als carrers, a les televisions, a les ciutats...

Si em dius el teu carrer segur que trobo material suficient per a fer-ne un poema.

Júlia ha dit...

La Rambla Just Oliveres és encisadora, cada dia m'agrada més, m'encanta. Amb colesterol o sense. Em sap greu la pèrdua del cinema, una altra pèrdua irrecuperable.

Ferran Porta ha dit...

No conec gens L'Hospitalet i la seva televisió no l'he vista pràcticament mai, ja saps que visc lluny de Catalunya. Tot i això, lamento le tancament d'una tv pública, que segur que, com dius, es podria haver reorganitzat/reorientat, per mirar de salvar-la encara que fos en condicions diferents. Millor el salvament a menys que el tancament definitiu. Només des de l'àmbit públic es pot oferir un servei com el que ofereixen les teles locals!

Lamentable. I sí, lamentable (i "normal", en un país d'extrems com és el nostre) que segons qui fa què, es jutja amb més o amb menys fermesa.

Helena Bonals ha dit...

La Fabregada, Júlia.

Júlia ha dit...

Per a l'Helena:


Llarga avinguda de la Fabregada
per on encara xiula el Carrilet,
en la foscor d’un temps perdut i net,
entre vells camps de terra ben llaurada.

Avui aculls el pas dels nouvinguts,
de la gent apressada que et travessa,
a voltes passejant i sense pressa,
a voltes evocant instants perduts.

Ets al bell cor de la ciutat amiga.
De tot arreu a prop, vénen i van
els vianants que cerquen la botiga

on comprar somnis a bon preu. La nit
acull, vora la Rambla baladrera,
un cor hospitalenc, que viu i espera.

Júlia ha dit...

Ferran, era una tele molt digna, amb alts i baixo, amb un pressupost moderat, i L'Hospitalet és una ciutat molt gran i li era molt útil i necessàri, però, què hi farem. El pitjor és que és molt fàcil trencar coses i molt difícils refer-les i ressuscitar-les.

Helena Bonals ha dit...

M'agrada molt, sobretot la primera estrofa, per això del xiulet del carrilet que jo vaig conèixer.

Un molt bon sonet! No sé si farà que m'estimi més el meu carrer...

Júlia ha dit...

Ep,amb la poesia no n'hi ha prou, s'ha de fer un acte de fe i un acte de voluntat, he, he.

Olga Xirinacs ha dit...

Si ja estàvem oblidades a les "teles" majors, ara ens escombren fins i tot de les petites, com bé dius. Moltes coses van morint al nostre voltant aquests temps, i nosaltres que ens entestem a viure...
Això sí que és lluitar contra corrent, i sort en tenim d'aquest artilugi dit Internet...
Un rèquiem més, ja ho veus.

Júlia ha dit...

Olga, jo, literàriament parlant, només he sortit a aquesta tele i a la ràdio de Sants-Montjuïc que ves a saber com acabarà.

Ara bé, quan feia Batxillerat em van donar el premi de redacció de la Coca-cola i vaig sortir a l'escenari del Palau de la Música. I després també vaig anar a un concurs de Miramar que es deia 'Matrícula de HOnor', en el programa on també sortien les 'marionetes d'Herta Frankel'.

Efectivament, sort d'internet, altrament encara seria pitjor, al menys anem dien 'som aquí, escrivint'. Si et passa a tu, Olga, que ets un pes pesat de les lletres, imagina't a la resta no mediàtica.

Anònim ha dit...

Hola Julia!
Soc un dels 40 treballadors que aquest 1 de gener se'n van a l'atur. Excel.lent post. Per omplementar-lo i si el vols afegir, aquí et deixo un enllaç a un altre video amb les últimes paraules dels treballadors de la tele:
http://www.youtube.com/watch?feature=player_embedded&v=11BPRUUARrs
He treballat 5 anys a la tele (sóc un dels pocs que ha agunatat tant de temps), i la ciutat també m'ha enamorat.
Una abraçada!

GLÒRIA ha dit...

Júlia,
Jo també seento molt això de la televisió de L'Hospitalet i quan he vist que anomenaves Badalona, mecatxis si t'agafo et demano que callis perquè sovint tens raó i tot pot arribar.
Jo m'estimo Badalona i no hi he nascut o hi he nascut moltes vegades i de moltes maneres. Em pot encantar pels seus indrets naturals tan bells com ara la platja, el artificials como la rambla o l'estació però no desdenyo carrers desendressats i places ruïnoses. Deu ser l'amor.

Josep_Salvans. ha dit...

Doncs jo això de TV3 ho veig com lo del Urdangarín. Com més en parlem més ganes tindrem de que vagi a la presó i amb més ganes ens quedarem de veure-ho hehe ¡Carámbanos!

Júlia ha dit...

Anònim, he penjat el vídeo que em dius, molt emotiu. Em sap greu tot això, el pitjor és que em temo que de moment no té solució.

El tema dels mitjans televisius va lligat a l'arbitrarietat dels polítics i també dels mandarins culturals de cada moment, que potser són el mateix. Estic tipa d'enviar cartes als responsables protestant de molt bons programes suprimits d'un dia per l'altre, sobretot a la ràdio, i sabent que no era l'única, és picar ferro fred.

Al menys que quedi alguna constància dels fets i de les circumstàncies per la xarxa.

Júlia ha dit...

Glòria, Badalona té una gran televisió, com la de l'Hospitalet la puc veure a casa, tot i que a través d'una tele que no té entrada d'antena, coses rares de la tècnica. És una ciutat amb molts valors i, com t'ho dius, quan estimes algun lloc -o alguna persona, crec que és comparable- en valores fins i tot aspectes difícils o aparentment negatius.

Crec que de moment, tot i les circumstàncies lamentables que tots coneixem, el govern municipal de moment no gosarà fer una cosa així perquè, ai, hi hauria moltes més protestes que a L'Hospitalet pel fet de ser un govern de dreta-dreta, segur que sortiria la gent al carrer i tot, per desgràcia ens movem més per simpaties i antipaties que no pas per fets objectius.

Protestar contra 'els teus' encara costa molt, per molts motius: et sap greu, tens por que t'identifiquin amb 'els altres', penses que potser tenen alguna raó que no coneixes, etc. etc.

Júlia ha dit...

I també he d'admetre que el cas de Badalona és diferent, és una ciutat amb un rerefons cultural més antic i més sòlid, ja veus, des del temps dels romans ja era molt important, tot compta encara que no ho sembli. L'Hospitalet com a 'gran ciutat' encara està una mica en procés de construcció coratjosa.