El presidente del sindicato de futbolistas de Italia, el exjugador del Levante Damiano Tommasi, dijo ayer en un popular programa de televisión que él aconsejaría a los futbolistas homosexuales no admitirlo abiertamente. Hablando de fútbol, política y homosexualidad, Tommasi señaló que asumirlo públicamente es algo que puede conllevar vergüenza e incomodidad.
«La homosexualidad es todavía un tabú en el fútbol, dado que hay otro tipo de convivencia con respecto a otras profesiones (...) Un futbolista comparte vestuario con sus compañeros de equipo y por lo tanto también su intimidad», indicó, para añadir: «Personalmente, nunca conocí a un futbolista gay, pero quizá lo hice sin conocer su tendencia homosexual».
(dels diaris)
Ja fa temps que em pregunto com pot ser que, per una banda l'homosexualitat hagi normalitzat tant la seva percepció en la societat, més o menys, i que per l'altra encara hi hagi en certs àmbits tanta inquietud sobre el tema. Un d'ells, evidentment, el futbol de masses.
En el món de la literatura, de la faràndula i alguns altres la cosa sembla que s'accepta amb naturalitat. Dic sembla perquè, evidentment, encara hi ha qui es fa creus de que, per exemple, el guapo Rock Hudson fos gay i morís de sida, una malaltia que, afortunadament, avui està trobant una certa acceptació social davant de la seva realitat i del fet que pot afectar qualsevol. En els seus principis, no tan llunyans, com recordareu, va ser considerada una mena de càstig díví als pecadors, sobretot drogodependents y homosexuals.
Se suposa que a qui és gay se li ha de notar. Molta gent se sent més segura si pot creure que determinats aspectes de la personalitat es poden controlar i percebre. D'aquí va venir l'interès dels nostres avantpassats per comprovar si la criminalitat es portava determinada en algun indret corporal evident, avui també hi ha molts tractaments psicològics que són qüestionables pel fet que volen explicar coses inexplicables. El fet és que gairebé tot és imprevisible i difícil de saber del cert si no es coneix a fons les persones i encara, car del tot no es coneix mai ningú.
Hi ha personatges coneguts dels quals saps que són gays però que encara s'inquieten quan algú els pregunta sobre el tema i responen estirabots, es posen a la defensiva. N'hi ha d'altres, afortunadament, que no han sortit mai de l'armari pel fet que no hi han entrat mai, han actuat sempre amb naturalitat, és el millor ja que aquesta manera de fer és la que aconsegueix que el tema sigui visible com un aspecte de la persona del qual no cal parlar tant, ni tan sols fer-ne reivindicacions sorolloses. Fan la seva vida, se sap i ja està.
Un bon exemple de naturalitat, en aquest cas polític, és el senyor Iceta, molt important pel fet que en l'àmbit de la política la cosa també està molt amagada. Fa molts anys, al principi de la democràcia, es va realitzar una pel·licula terrible, El diputado, en la qual es feia xantatge a un polític amb motiu de la seva homosexualitat i es va dir molt que era inspirada en un cas real. De tota manera he sentit parlar amb menyspreu d'aquest senyor no pas per les seves idees sinó per aquest fet, cosa que m'ha sobtat, ja que a vegades vols creure que el món ha canviat i ha canviat molt menys del que et pensaves.
Ja fa anys que em pregunto com pot ser que en l'àmbit esportiu, sobretot en el futbol de masses, no hi hagi gays. Fins i tot s'ha parlat del tema, tot i que amb una gran discreció, en els convents, per exemple, però pel que sembla el futbol és un tema on la qüestió no hi té entrada, tot i que si en la vida normal de la gent els senyors coneguts nostres anessin fent-se els petons i abraçades que es fan els futbolistes quan marquen gols tothom malpensaria.
Les declaracions de Tommasi mostren els prejudicis vigents. Avui nois i noies comparteixen moltes coses sense que es generi cap mena d'inquietud, suposar que el fet de normalitzar el tema perjudicaria la convivència futbolera resulta, doncs, una suposició lligada a un temps passat i carca que ja hauríem d'anar deixant enrere.
Fa anys, quan de la qüestió no se'n podia parlar en llibertat, com sol passar, corrien tota mena de brames sobre homosexuals secrets. Crec que d'una gran majoria d'actors del cinema i el teatre es deia que ho eren. Una part resulta que ho eren però molts altres no, que se sàpiga, vaja. La veritat és que la bisexualitat encara desvetlla més inquietud que l'homosexualitat perquè és més difícil d'etiquetar i de compartimentar.
Tothom té dret a amagar el que vulgui i a no divulgar la seva vida privada però quan els famosos normalitzen la qüestió i no neguen l'evidència fan un gran favor a la gent que encara viu el tema amb neguit, que n'hi ha. Fa poc escoltava per ràdio, en aquests programes on telefona la gent per explicar problemes personals, una senyora que des que el fill els ho havia dit no podia viure. El marit i un fill més gran ho havien acceptat força bé, però ella patia molt i va dir una rastellera de disbarats que em van produir una certa angoixa i vergonya aliena. A més, el pobre noi, que sembla que de petit ja s'adonava de la qüestió, havia tingut molts problemes i havia estat carn de psicòleg durant anys, amb mals diagnòstics, fins que algú amb més seny li va aconsellar acceptar el tema i dir-ho a casa.
El dia en el qual alguns futbolistes d'elit perdin les manies definitivament serà un gran dia, la veritat. Aquest senyor Tommasi que mai no va conèixer un futbolista gay o que potser el va conèixer sense saber-ho es d'aquells que deu pensar que qualsevol gay el voldria grapejar al vestuari, cosa habitual entre l'homofòbia més o menys dissimulada i que suposa que el fet que t'agradin els homes o les dones, si ets del mateix sexe, vol dir que t'agraden tots els homes o totes les dones. Si entrem en el camp del lesbianisme la cosa encara resulta molt més problemàtica, un personatge que sempre ha portat el tema amb la màxima naturalitat és una artista que admiro moltíssim, Mayte Martín. És clar que no és monja ni futbolista.
La manca d'acceptació i normalitat en aquest tema, per altra banda, contribueix al fet que corrin tota mena de brames sobre els famosos i populars. Precisament ahir escrivia sobre el programa de l'Albert Om, crec que no hi ha hagut fins ara ni un sol homosexual o lesbiana oficial visitat, per cert.
14 comentaris:
'es sabut que el fútbol es cosa d'homes i no hi ha homosexuals', però un jugados anglés no fa gaire es va suïcidar, i reconeixia ser-ho. Queda encara molt camí per recòrrer.
Doncs sí, Francesc, de vegades encara em sorprenc amb aquesta mena de coses que creia 'superades'.
Ahir llegia sobre un relacions públiques anglès que va aconsellar a dos dels seus representats, futbolistes i gais, que no sortissin de l'armari per raons similars a les de l'italià. Apart de perpetuar vells prejudicis, no sé on vol anar a parar aquesta gent, que amaga el cap sota l'ala i es nega a veure la realitat. Al vestuari esportiu, a la feina, a l'escala o a la teva família segur que hi ha un gai o més. I t'asseguro que no constituim cap perill per l'homenia de ningú.
Júlia, com sempre, un text ple de seny.
Allau, tinc família propera que és homosexual i encara em sorprenc de molts comentaris que escolto per tot arreu absolutament desafortunats, de gent ben coneguda i fins i tot apreciada. Fent broma, al capdavall deu ser la vanitat d'algú el que li fa pensar que qualsevol homosexual proper li faria l'aleta en contemplar-lo en la seva plenitud.
Un altre extrem són els bonistes progres que t'asseguren que tots els homosexuals són nets, polits, ordenats, simpàtics, generosos, meravellosos, creatius i romàntics. Per mi és una altra forma de discriminació, etiquetar, vaja. Tant de bo tot fos tan senzill.
Ai els vestuaris... és el gran mite de l'erotisme y del "vouyerisme". Per això quan era petit hi havia companys que es canviaven amb la tovallola enroscada perquè ningú veiés res, cosa que mai vaig entendre!
Cert, Galderich, encara tenim moltes manies, tot i que de vegades es pot entendre, encara més en els nois en els quals el 'tema' és molt visible. Com que al volt de la qüestió fàl·lica hi ha tants acudits, tanta literatura, tants tòpics, suposo que hi convergeixen un gran nombre de motius en poder 'comparar'.
I també corrien brames sobre el fet que si 'ho provaves' et tornaves homosexual... en fi, he sentit cada cosa al llarg de la meva vida!!!
Obvio l'època en la qual el consum de pollastre engreixat amb hormones femenines era el culpable de l'augment en el nombre de gays...
El món entès com a una competició -esportiva o no- obeeix a una concepció molt primària de l'existència. I ja se sap que aquestes idees tan simplistes no estan per a la sofisticació i complexitat de les relacions humanes. Abandonàrem els déus i vàrem perdre un model de complexitat que quedà abolit per un Déu mascle, el seu fill mascle i un pardal espiritual, però pardal, pel mig, i ningú ha gosat fer-li la interpretació que li pertoca. Pel que dies del programa de l'Albert Om, crec recordar que la temporada passada va visitar al Boris Izaguirre. Magnífic article, Júlia.
Tens raó, Lapsus, se m'havia passat per alt, per cert va ser una mica fluixet pel meu gust, el programa, però retiro el que he dit d'això que no n'hi havia cap 'd'oficial'.
Cert amb tot això dels déus i les religions, repetim esquemes en versió no transcendent.
Si un amic meu futbolista fos gay també li recomanaria que no digués res. T'imagines els crits a l'estadi? El mon del futbol es barruer i molt masclista. Si Etoo li cridaven perles del tipus mono, negro, i demés, i a Guti, sense ser-ho li cantaven el maricon, maricon, maricon, doncs mira, millor callar. I millor que la cosa es normalitzi en altres camps. Perquè a molta gent futbolera el primer que s'hauria de fer és educar-los.
De politics n'hi ha mes: ho amaguen, es casen inclús. L'Iceta és una excepció. El més fàcil és callar, doncs a certs ambients aixo no s'accepta.
No estic dient que el millor sigui callar: estic dient que en certs ambients, fins que no hi hagi una normalització, que encara no hi és diguin el que diguin, és millor esperar.
I de l'Om, t'oblides de quan va visitar l'insuportable Boris a Madrid la temporada passada.
Una abraçada.
Ara llegeixo que el Lapsus també et recorda aixo del Boris, que sí, va ser fluixet. Petooooons
Sí, Eastriver, ja he rectificat, no me'n recordava.
Potser tens raó en això, la gent els diria disbarats, tot i que no cal ser homosexual per tal que en diguin, és tot un món això de la pilota. Deu anar bé per esbravar-se, com que no sóc futbolera no ho acabo d'entendre.
Jo tenia un parent que sempre insultava a l'àrbitre amb 'insults regionals' segons la seva procedència, en tenia tot un repertori.
Jo crec que ben aviat hi veurem una lesbiana oficiosa.
Com dius molt bé en el post anterior, tot està pactat, programat, dat i beneït. Crec que no es manifestarà en aquest aspecte. I és clar, s'ha de respectar. Jo sóc partidària de que el col·lectiu faci un pas endavant per convertir en natural una situació especial. De vegades em pregunto, si en alguns aspectes pateixen discriminació i això està molt mal fet i, si en altres, no frueïxen del seu apartheid normalment elitista i secret. És una sensació que expresso sense voler molestar ningú.
Salutacions, Júlia!
Glòria, és que crec que normalitzar la qüestió en aquests sectors faria un gran bé a la societat dels joves i adolescents que encara ho viuen com un problema gros, vaja, em sembla.
Publica un comentari a l'entrada