Somriu, o fes moixoni i toca el dos

Explica en Sonríe o muere que cuantas más mujeres con cáncer conocía y más cosas leía, más sola se sentía… ¿Cómo era posible, con la cantidad de información, organizaciones y testimonios que hay alrededor de esta enfermedad?

Cuando me diagnosticaron el cáncer, mi primer impulso fue buscar apoyo, buscar a otras mujeres que pasaron por lo mismo. Me sentía furiosa, furiosa por tener la enfermedad y someterme a los tratamientos. Pero no encontré apoyo, sino todo tipo de exhortaciones de ser positiva: con mensajes como que no iba a mejorar si me enfadaba con mi situación. Que mi curación dependía de mi actitud. Y la cosa no acababa aquí, sino que se me instaba a ir más allá y sentir que el cáncer era una cosa maravillosa.

Eso es algo perverso…

Es muy perverso. De hecho, se usa un término que dice que el cáncer “es un regalo”. Alguien llegó a decírmelo, y yo le respondí que esperaba no figurar en su lista de Navidad… Estaba muy enfadada. Y, de hecho, fui a mi tratamiento con pensamientos muy negativos. Iba a las sesiones escuchando a Rage Against de Machine, un grupo de rap-metal, que se aleja de mi gusto musical habitual… Quizás debería escribir un libro sobre cómo te puedes curar de un cáncer estando así. Porque hoy sabemos, ya hay suficientes estudios hechos en los últimos diez años, que tu actitud no tiene nada que ver con tus posibilidades de sobrevivir cualquier tipo de cáncer. El mito ha sido desautorizado, ¡pero siguen diciéndolo!

Barbara Ehrenreich és una periodista americana feminista, socialista i amb una activitat política molt interessant. El Magazine d'avui del diari La Vanguardia publica una entrevista amb ella a l'entorn d'un darrer llibre seu, escrit a partir de la seva experiència amb el càncer.

La veritat és que ens agrada llegir allò que, més o menys, respon al propi pensament. Per això m'han agradat les opinions d'Ehrenreich, actualment ens trobem immersos en un món molt ben peixat, malgrat la crisi i el que sigui, on la gran majoria mengem calent i no passem fred.

En aquest context qualsevol desgràcia sembla que ens sigui estranya, inportuna, evitable. Tens fills difícils? No els has educat bé, no has triat l'escola adient, els has aviciat, sobreprotegit. És culpa teva. En el fons és com un retorn al pecat original ja que l'existència d'una causa fa que tot sembli controlable i previsible. Evitable, vaja. Per no parlar del tema estètic, fomentat i publicitat per tot arreu, et treuen arrugues, et posen pits millorats, t'aprimen fins a l'absurd. Això sí, com en els temps de la nostres iaies, qui vol presumir, ha de patir. Patir per a superar-se, és clar. 

Amb la malaltia passa el mateix. Si ets positiu, si lluites, si la teva actitud és adient i optimista, sobreviuràs. Sobre la vellesa i les seves xacres, si fa no fa. Fes activitats diverses, manté l'esperit obert, practica esport, llegeix, ves a cursos, cursets i conferències, visita al metge un dia sí i un altre també per fer-te revisions i proves i provetes i no envelliràs o ho faràs de forma positiva. No et poden dir que no et moriràs, és clar, però tota la semàntica fa que ho arribis a pensar, com ara quan et diuen una cosa tan absurda com que ha disminuït la mortalitat. 

Tenir malhumor davant de la realitat evident de la desgràcia, de la malaltia, de la mort, de la mala sort, és una frivolitat. Ehrenreich identifica aquestes idees amb la seva societat americana però jo crec que és també una actitud molt de la nostra Europa de supermercat ben farcit. De la societat occidental en general, que ja projecta les seves dèries damunt d'una gran part del món mundial.

En el fons, diu l'escriptora, tot això porta a l'individualisme. Si és culpa teva no hi pot haver reacció col·lectiva solidària i assenyada davant de determinats fets. Els discursos que li van endegar amb motiu del seu càncer no són diferents dels que escolto cada dia per tot arreu sobre mil i un temes de la nostra realitat física i social. 

Abans les desgràcies eren un do de Déu, que ens posava a prova. També havien esdevingut un càstig diví pels nostres pecats, evidents o no. Ara és més o menys el mateix, sense transcendentalismes. No has fet una vida prou sana, no t'has revisat prou, no lluites. Amb Déu o sense tot és culpa nostra.

Plana, a nivell universal, una gran insolidaritat i una immensa miopia, fomentada per aquest individualisme segons el qual ens hem d'autoestimar i sobrevalorar tant. A dues passes de casa hi ha gent que pateix guerres i malalties que per a nosaltres són una francesilla, aquestes sí, ben evitables, de fet. I els metges, fins i tot els més savis, moren i emmalalteixen. La medicalització ha arribat a unes cotes tan fora de mida que gastem en ella el que tenim i el que no tenim. Hi ha molts dogmes mèdics inqüestionables que no es poden tocar. L'església té doctors i la medicina -i també l'educació- experts. Tot està comprovat científicament a base d'enquestes  i estudis, plagues bíbliques del nostre temps.

Així doncs, enfadar-te o tenir dret a plànyer que no estàs bé o envelleixes és quelcom molt mal vist. De fet, els vells i les velles ja no existeixen des de fa temps, ni tan sols els venerables ancians que aconsellaven la comunitat, hi ha gent gran, mayores i coses encara molt més lletges i surrealistes. 


De fet, la societat bandeja els vells normalets, els envia a l'imserso i als casals, a les aules d'extensió universitària i d'altres indrets, i ens jubilen i prejubilen aviat, tot i que pots ser cardenal o ministre, encara bo. El que pots fer i aprendre ja no et serveix per a res més que per a la realització personal, un concepte molt eteri i abstracte, tot plegat per distreure't i fer-te oblidar la realitat: que la vida passa. El tema, és clar, resulta molt manipulable, si convé tornarem a allargar el temps del retiro, va com va, però sigui el que sigui es fa i determina sense tenir en compte el valor humà individual i professional sinó per motius econòmics i polítics. També la medicalització de la tercera edat, en molts casos, així com l'augment d'oferta cultural i esportiva destinada als jaios és una mica com els hotels de l'imserso, una necessitat de mantenir llocs de treball per a la població activa. I més jove. Cosa que tampoc no està malament, és clar. Però que no ens facin passar bou per bèstia grossa. 


Fins i tot en qüestions com el govern espanyol actual, més enllà d'ideologies en les quals no entraré, una de les crítiques que estic escoltant és el fet que la majoria d'ells són molt vells.