A dormir aviat, que vénen els Reis (d'Orient)

Tres reis d'Orient - tres reis caminaven,
la corona d'or - de lliri la barba,
el mantell brodat - d'ocells i de branques.
Diuen que han vingut - de la serralada,
i jo no ho crec - que la gent s'enganya.

Ben embolicats - dins una nevada,
del cimal del cel - han fet la baixada
amb un sarronet - d'esteles de plata...

(Josep-Sebastià Pons)

M'adono que ja fa anys que es titlla a casa nostra els Reis -o reixos, com en diuen en alguns indrets- de Reis Mags, cosa que de petita no havia sentit mai, la veritat. Els Reis eren  tan sols els Reis, i també Els Reis de l'Orient que porten coses a tota la gent. La popularització de Mags crec que ve del castellà, són aquelles coses estranyes que fins i tot els més ortodoxes passen per alt.

Les figures dels Reis i tota la seva festa ha passat per alts i baixos diversos. Durant el temps de la Guerra Civil, sense reis ni sants, es va establir en aquests dies una Setmana del Nen. També durant una època, en la meva joventut, es va estendre la creença que tot plegat era una gran enredada i que com no s'havia de dir mentides als infants valia més deixar-nos de falòrnies mítiques i fer regals sorpresa si es volia no amagant-ne la terrenal procedència familiar.

Malgrat tot això la festa ha revifat i aquells que la van viure en la infantesa la recorden com un dia misteriós i volen repetir l'experiència amb els seus infants. Avui sóc tolerant i si això d'enredar ha de servir per a fer-nos viure la vida amb il·lusió, ni que sigui breument, doncs endavant. Els traumes en descobrir la veritat se superen aviat, a la vida vas superant molts d'aquests traumes quan t'adones que allò que creies era, en gran part, llegenda. 

Avui la cosa no té tanta importància pel fet que la majoria d'infants poden tenir a l'abast joguines diverses. No era ben bé així quan jo era petita, un temps en el qual la divisió entre les classes socials era molt més evident, i, és clar, veure que el fill de la veïna benestant que era de la pell del dimoni rebia regals exagerats mentre tu, que eres una bona nena rebies poqueta cosa, resultava molt frustrant, sobre tot perquè un dels elements de la història anava lligat al fet de comportar-te bé, de fer bondat, vaja.

M'estranya que en els temps que corren la majoria d'infants triguin tant, encara, a adonar-se de la realitat. He de dir que jo me'n vaig adonar de molt petita, que tot plegat no lligava. Crec, pel que he observat a escola, que en general les nenes s'adonen abans del tema però són molt hàbils per fer la viu-viu. De fet durant molt de temps, tot i saber la realitat, encara sents la mateixa i fonda il·lusió, quan ets petit. 

Com que aquests dies, en l'increment de papanateria que ens ha anat amarant, he sentit fins i tot crítiques a les bastonades que es donen al Tió, cosa que ja sabia que un dia o altra arribaria als manuals pedagògics, em temo que les crítiques als Reis d'Orient, a més de les inherents al monàrquic nom, aniran acompanyades d'altres elements, com ara la seva exclusivitat masculina, l'elitisme d'anar a camell mentre els patges van a peu, coses així.

L'any 1978 Gloria Fuertes ja va escriure una divertida obreta de teatre on feminitzava la triada capitolina, però la veritat és que no s'ha seguit gaire aquell corrent literari, la veritat. Enguany els ajuntaments retallaran despeses en la calvacada, una desfilada que en ocasions frega el mal gust i el xaronisme i que amb menys podria estar molt millor. Al poble del meu pare i en d'altres els feien arribar a cavall, d'algun camí proper, amb torxes i poca faramalla. A les zones urbanes fatxendes els hem arribat a fer venir en helicòpter i al pas que anàvem potser haurien acabat arribant en OVNI. 

De vegades els Reis retiren a algun personatge conegut dels poders municipals, fins i tot a alguna dama. Trobo de molt mal gust que a algú que fa de Rei Negre li pintin la cara de negre quan avui és ben fàcil trobar persones amb aspecte de Baltasar per tot arreu, ja catalans de soca-rel molts d'ells. De fet a Barcelona hem tingut sempre un Baltasar molt autèntic però he vist embetumades lamentables, el mateix que barbes i perruques dels altres dos que feien una mica de pena.

Fa anys el seguici era molt lluït doncs molts nois joves que feien la mili anaven a ajudar els monarques vestits d'època, cosa que era molt agradable per a les noietes adolescents que contemplaven les cavalcades. Avui es fa de més i de menys i en ocasions aquestes manifestacions semblen rues carnavaleres d'estar per casa, de vegades fins i tot s'hi han vist noies-patge lleugeres de roba i ensenyant cuixa, cosa que trobo molt poc infantil, la veritat.

Un altre tema és això de llançar caramels al públic, un costum antic que cada dia em sembla més bàrbar. Per evitar accidents s'ha reduït la mida dels caramels i diuen que a Barcelona aquest any no sé amb què els llançaran per tal que no sempre els entomin els badocs de les primeres files. Però el pitjor és la lluita oberta entre pares i avis a la recerca del caramel per al seu cadell, una lluita que de vegades esdevé una mica virulenta i tot. També hi ha la persona generosa que agafa caramels i els reparteix al públic proper, el demòcrata militant i educat, és clar. 

Sigui com sigui és aquesta una festa molt bonica, una de les meves preferides, que em porta bons records, tant de la meva infantesa com de la dels meus fills i encara la celebrem a casa de forma tradicional tot i que no hi hagi criatures petites. O sigui, aplegant damunt del sofà tot de capses i capsetes acolorides i paquests misteriosos, més interessants tancats que no pas oberts. 

No sé si encara algú deixa pa sec pels camells al balcó, amb les sabates i el cove de la roba. Hi havia, quan jo era petita, qui els deixava fins i tot una copeta de conyac i un puret, als Reis, eren temps més viciosos, aquells. Avui se'ls pot deixar un gotet de llet de soja i una pasteta dietètica, tot i que potser els monarques enyoren aquelles èpoques més pecadores. 

El Rei preferit de tots nosaltres, quan érem petits, era el negre, Baltasar, per descomptat. Si es podia entregar la carta al negre era molt millor que lliurar-la als altres. El segon en popularitat era Melcior, el de la barba blanca. Ignoro el motiu pel qual el ros, més jove i ben plantat, no ha tingut mai tanta requesta. Quan jo era petita em deien que encara que veiés molts reis els de Can Jorba eren els de veritat, els que anaven a la Cavalcada, els autèntics. Can Jorba eren aleshores uns magatzems elegants i emblemàtics, amb un interior tan bonic com l'exterior, que es va malmetre quan en van fer les Galeries Preciados, ara ja secció del Corte Inglés intrusiu. 

La gent gran recordava sempre aquell inoblidable Siglo que es va cremar per Nadal, una mena de premonició de les malvestats que eren a punt d'arribar, una tragèdia urbana de molta volada. El Siglo tenia les millors joguines, les dependentes més boniques, l'atenció més acurada. Deien que els xicots anaven a la sortida del personal del Siglo per contemplar les seves finas i belles dependentes. Era aquell, quan jo era petita, un passat inabastable i llegendari. El Siglo va ressuscitar però no va ser mai igual, com no ho va ser res, en l'imaginari de la gent gran. 

També recordo amb molta nostàlgia el Rei del Sepu, col·locat en aquella petita marquesina elevada, era el Rei Blanc, que saludava els infants mentre al seu volt, en ocasions, sorgien bombolles irisades de sabó que no sé pas qui devia fer. Tinc una imatge del meu germà molt petit, a coll del meu pare, saludant embdalit l'elevat personatge. Avui, per no multiplicar el nombre de reis usurpadors, es recorre a patges com el Gregori, ja un clàssic. Pels barris també es fan lliuraments de cartes als reis o patges i petites cavalcades. 

Durant un temps va estar de moda fer el Papà Noel, entre la gent fina i moderna, i lliurar els regals per Nadal amb l'excusa que així els infants poden jugar més temps. Jo ho trobo un error perquè l'esperança en els Reis fa viure molt més les festes i quan tornes a escola hi tornes amb l'alegria de que a casa tens, encara nous i flamants, els regals misteriosos, que t'ajuden a abaltir l'enyorament que deixen aquestes festes quan ja han passat, una mena de depressió post-part, ja que conformen una acumulació de celebracions que després, com a la vida, acaben amb el fred viu del gener i el llarg segon trimestre escolar.

Les discussions enceses entre els qui feien arbre-Papa Noel i pessebre-Reis d'Orient va quedar molt ben reflectida en el conegut conte de Calders inclòs al muntatge d'Antaviana. Avui anem més grassos i tot conviu, fins i tot el Tió, que abans limitava la seva presència a determinats indrets rurals. Tot es fagocita i celebra, siguis o no creient, monàrquic o tradicional. Amb l'excusa dels infants els pares i avis reviuen, revivim, la nostra breu infantesa i comprem joguines que de vegades ens agraden més a nosaltres que a la quitxalla. La televisió sembla que no ens aclapara tant amb aquella publicitat matxacona sobre tota mena de joguets. 

Les joguines també han estat víctimes de la correcció política i regalar massa nines o cuinetes a les nenes va semblar, durant anys, masclisme. Les pistoles i escopetes van desaparèixer de l'univers infantil masculí, tot i que molts ninots estranys són també una mica o molt inquietants. També hi va haver una època de florida de les joguines didàctiques, que va donar molts diners als inventors i fabricants d'aquesta mena de coses. Jo crec que hem retornat a una certa tolerància en tot això i que als infants se'ls ha de deixar triar de forma lliure i espontània, sense menjar-los tan aviat el coco amb discursos morals i prèdiques d'adults. 

Era freqüent, fa uns anys, veure publicacions i convocatòries de cursets amb el tema amb quines joguines han de jugar els nens i coses així. Van sortir molts experts, sobretot expertes, en el tema, que et feian sentir culpable si, per exemple, demanaves als reis que portessin al teu fill els Màsters del Universo o les Tortugues Ninja. No hi ha pitjors pares que aquells disposats a seguir fil per randa aquesta mena de consignes, sempre amb bona intenció, és clar. He vist predicadors d'aquests amb fills i filles absolutament difícils i complicats, cosa que vol dir que les coses no són tan senzilles. Com en tot, la tolerància i el seny sempre funcionen molt millor que els dogmes pedagògics que toquen en cada moment.

En temps dels nostres avis i besavis fins i tot es venien joguines que servien per jugar a dir missa, petits altarets molt reeixits. Al terrat del meu blog de pisos, en aquella època tan religiosa de la postguerra, admeto haver jugat a fer processons. En certa manera, les joguines reprodueixen les dèries dels adults a petita escala. Per això no podem defugir això dels jocs electrònics i la resta. Sempre hi ha qui diu penjaments dels nens i nenes del present quan tots ells no són res més que un reflex del món dels adults elevat a categoria de màgic univers cobejable.

Els joguets són necessaris i bonics però en el fons els infants, a l'hora de jugar seriosament, necessiten poca cosa. Els adults obsequien de vegades jocs de taula als infants però després no tenen temps per compartir les seves estones de joc quan una de les coses més divertida, quan ets petit, és guanyar als grans en qualsevol competició. Pel que fa a l'agressivitat, també al parxís, l'oca i els escacs es mata algú, de forma no cruenta, evidentment. Un altre tema són  els llibres, avui compartimentats en edats de forma totalment absurda i convencional, els quals aviat es renoven fent que costi molt trobar algun conte antic amb el qual vas passar o van passar els teus fills bones estones.

Bé, sigui com sigui, avui caldrà anar a veure l'arribada dels Reis de l'Orient, vinguin com vinguin ja que segur que arribaran com cada any a la seva cita i amb les seves habilitats poc estudiades seran capaços d'escalar balcons i d'entrar a tot arreu on hi hagi infants i fins i tot adults de bona voluntat.

Per cert, avui que sembla que totes les grans figures del passat hispànic eren catalanes, fet amagat gràcies a conspiracions diverses, no sé si algú ha reclamat la catalanitat d'aquests personatges, representats amb barretina i tot al famós mosaic de Ravenna. Com és sabut, a la continuació del conegut poema de Pons del qual he reproduït un fragment, als pobres reis els surten uns atracadors, bandolers d'Espanya, que els estossinen, en debades, car els reis d'Orient són immortals. Jo crec que més aviat devien ser de per aquí, car Catalunya, ens agradi o no, va comptar durant segles amb un bon nombre de bandolers i lladregots autòctons i algun en queda, encara.