Evocacions poètiques hivernals per a dies de fred (siberià?)

De la mateixa manera que l'estiu comporta admetre un bon doll de tòpics al seu entorn, molts dels quals resten exemplificats a les cançons aquestes que en diuen del verano, també l'hivern té la seva mitologia popular. Per més que visqueu en indrets on no neva i en els quals la majoria d'arbres autòctons conserven les fulles, els infants, als quals de forma inevitable a escola i a casa els repetim les nostres dèries recurrents, dibuixaran tardors amb fulles per terra i hiverns amb paisatges nevadets i cases de pagès, en general.

De vegades he escoltat a mestres explicar que anaven amb els infants al Montseny per veure la tardor, pel fet, és clar, que allà hi ha més arbres de fulla caduca que no pas al costat de casa. Tot i que per ciutat, com que hi tenim ara molts arbres forasters que s'han adaptat força bé,  també podem veure caure unes quantes fulles, ni que sigui una fora d'hores.

Hi ha moltes cançons i molts poemes sobre l'hivern. Un dels meus poemes preferits sobre el tema, potser pel fet que l'he llegit molt i l'he fet dibuixar molt a escola és el de Martí i Pol:

Estimo la quietud dels jardins

i les mans inflades i vermelles dels manobres.

Estimo la tendresa de la pluja

i el pas insegur dels vells damunt la neu.

Estimo els arbres amb dibuixos de gebre

i la quietud dels capvespres vora l'estufa.

Estimo les nits inacabables

i la gent que s'apressa sortint del cinema.

L'hivern no és trist:

És una mica malenconiós,

d'una malenconia blanca i molt íntima.

L'hivern no és el fred i la neu:

És un oblidar la preponderància del verd,

un recomençar sempre esperançat.

L'hivern no és els dies de boira:

És una rara flexibilitat de la llum

damunt les coses.

L'hivern és el silenci,

és el poble en silenci,

és el silenci de les cases

i el de les cambres

i el de la gent que mira, rera els vidres,

com la neu unifica els horitzons

i ho torna tot

colpidorament pròxim i assequible.

Les estacions són un tema del qual crec que a escola n'hem abusat una mica i en continuarem abusant ja que resulta còmode per endegar quelcom temàtic i que pugui servir per generar murals decoratius. Es relacionen amb les festes populars i al seu volt es possible programar centres d'interès diversos i globalitzats. Inventar coses noves és difícil i sovint assoleix resultats poc reeixits, en comparació amb aquells que aconseguim amb els tòpics de tota la vida.

De la mateixa manera que hi ha cançons de l'estiu també existeixen cançons de l'hivern, cançons de l'hivern que podem ballar o cantar a l'estiu, és clar, només faltaria. Una de les ja clàssiques és el Tombe la neige de l'Adamo, cantant romàntic del meu temps que de tant en tant, com sol passar amb tants altres, encara fa una reaparició sobtada. Una altra de les meves preferides és aquella del Serrat, Quan arriba el fred, una de les primeres i crec que de les menys escoltades del cantant. Tots els cantants del meu temps s'han fet una mica vellets, ai. O són morts, com Ovidi Montllor que tal dia com avui hauria fet setanta anys.

Aquests dies, amb això del fred i les exageracions que s'han generat al seu entorn amb el tancament d'escoles i el mareig als pares i mares treballadors que els han hagut d'anar a buscar per si un cas, m'ha vingut al cap una cançó de la meva època que, com que sempre l'escoltava en la versió castellana, no coneixia gaire en l'original italià, ja que va guanyar un San Remo d'aquells d'abans i l'he buscat al youtube, indret virtual que espero que un dia d'aquests no em tanquin de forma definitiva. 


Sobre escoles, opino que són els directors els qui han de decidir el tema i, en tot cas, en ajuntaments petits, consultar amb els poders municipals. Les mides des de dalt i per a tothom generen aquesta mena d'absurds i de pors de morir vestits. Tant al curs de pintura on vaig com a un parell de reunions culturals on he fet cap aquests dies -al centre de Barcelona, ep, no pas al Pirineu- l'assistència ha estat absolutament minoritària i no pas per ordre del govern sinó per por al fred i a no sé quina mena d'apocalipsis congeladora. És clar que si arriba a nevar més i no es prenen mides també es criticaria el govern, manés qui manés. Recordo una vegada que havia de ploure molt, es van prendre mides, la gent no va sortir, no va ploure i després els de l'hosteleria es van queixar dels meteoròlegs pel fet que havien perdut calerons. En fi, què hi farem.

Bé, per a nostàlgics i per a joves ignorants de les belles cançons del passat, cançons d'aquelles que com sempre diu la gent gran, ja no es fan, penjo aquesta que comentava, Ma che freddo fa... I com que ahir parlàvem també de traduccions poètiques, aquí teniu la versió hispànica, doncs de catalana no n'he trobat, l'hauré de fer jo. Llàstima que ja no estic per posar-me minifaldilles com la de la cantant, per cert, poc adient a la fresqueta musical. Nada Malanima, aquesta noia de nom homèric i laforetià, que tenia tant de fred, continua en actiu, té bon aspecte i encara canta molt i bé, tot i que per aquí l'hem injustament oblidat, llàstima.

I repetiré un tòpic més, també molt recurrent en època de la meva joventut: que bé sonen les cançons en italià, és el millor idioma per a les tonades romàntiques...