LA SÍNDROME DE LA METEOROLOGIA SINGULAR

El temps meteorològic sempre ha estat, en el meu record, un tema recurrent de conversa, el mateix que els temes mèdics, sobretot per a les persones grans que inicien el camí de les xacres irreversibles. Els mitjans de comunicació, encara més en aquests darrers anys, han convertit en notícia, gairebé en malaltia, la meteorologia quotidiana. Això no tindria importància si aquest tipus de notícia ocupés un espai moderat però el cert és que piconen amb el tema fins extrems surrealistes i durant tot el dia, a través de ràdios i teles.

Aquests dies TV3 ha pogut donar feina a un munt de jovenalla desconeguda, els ha enviat a passar fred per la geografia catalana, diria que gairebé cap comarca no s'ha salvat de la presència mediàtica del becari de torn, fent la competència a aquest Foraster simpàtic tant del gust de la majoria de públic nostrat. Si les nostres relacions amb la resta de la Pell de Brau fossin més fluïdes podria ser pitjor, el desplegament arribaria a Finisterrae.

Una senyora de prop de Puigcerdà va comentar als de la tele que ara la gent no aguantava res i que el fred de febrer d'enguany era força normal, ben mirat. Anava amb la bateta i poca cosa més. L'estiu passat recordo una senyora andalusa que va dir més o menys el mateix als periodistes, en aquell cas a causa de la calor, que era el tema de la temporada, que allà sempre havia fet calor, pel juliol i l'agost.

Abans, a Barcelona, on fa poc fred, en general, la gent modesta ens defensàvem amb una estufeta o un braser i, a l'estiu, obrint les finestres i els balcons. Ara si no tens calefacció i aire condicionat sembles un desgraciat quan sovint no fan falta o no fan tanta falta. Al menys, pel Poble-sec. A Can Tevetrès hi deu fer tanta calor, a l'hivern, que les presentadores -els homes no surten mai sense mànigues, ni tan sols en mànigues de camisa- emeten notícies serioses ensenyant allò que abans en deien la cansalada, per més fred que faci a l'espai exterior.

Aquesta insistència en la temàtica fa que surtis al carrer encongit, quan et diuen que fa fred, sovint onades de fred, o angoixat per la previsible suada quan et diuen que l'onada es de calor. T'aconsellen ximpleries, que passis per l'ombra si fa sol, que no surtis a la muntanya si ha nevat massa. Sempre hi ha imprudents, no diré que no, però crec que de  tant tractar a la gent com a criatures, amb tot el respecte per les criatures, que avui són molt espavilades, ens converteix tots plegats en infants aviciats i capriciosos.

El pitjor és que la tele, els mitjans, tenen crèdit. Ja no parlo de les notícies falses via ràdio macuto, avui facebook i la resta, que tampoc no són del present sinó que sempre han existit, d'una manera o d'una altra. Parlo dels programes en els quals fins i tot participen experts tertulians. Una amiga amb parents per les espanyes m'explicava que aquests creien més el que veien a la tele, sobre el tema català, que no pas allò que ella els explicava en directe.

Mònica Vitti, gran actiu, va patir una notícia falsa, en una ocasió van dir en un diari o una tele que s'havia volgut suïcidar. La seva mare, malgrat les explicacions que ella li feia, es va quedar sempre amb el dubte. Si ho diu la tele, neva i fa fred. És clar que a molts llocs neva, durant l'hivern. A Barcelona gairebé no neva però aquests dies tenies la sensació de què et quedaries incomunicat. Algunes amistats em vam cancel·lar trobades informals, no fos cas que després no hi hagués metro, tren o autobús. A la darrera xerrada de CERHISEC va venir poca gent i crec que va ser a causa d'aquest absurd alarmisme fomentat des de la caixa tonta.

Si avui hi hagués una nevada com la del seixanta-dos no sé què dirien, que ha arribat la fi del món, que el canvi climàtic és definitivament letal, aneu a saber. D'aquella gran nevada, que va ser pel desembre, cosa relativament singular, n'han quedat fotografies, però s'ha de dir que molta gent no disposava de màquina de retratar, aleshores. A causa de les fotografies hi ha gent jove que pensa que es practicava l'esquí per la ciutat, quan allò d'esquiar, en aquella època, la gran majoria ho havíem vist a les pel·lícules i para de comptar. Però els pocs i privilegiats esquiadors existents van sortir a la foto.

També hi ha gent jove que, en veure aquelles fotografies i postals, creu que en d'altres temps nevava molt a Barcelona. Fa alguns anys va haver-hi tres o quatre hiverns amables i es deia que ja no nevava com abans. La memòria és curta però tan sols cal mirar publicacions antigues per comprovar que tot ha passat en algun moment i potser tornarà a passar, és clar que la vida també es breu i el testimoni de la gent gran s'esvaeix en poc menys de cent anys.

Aquests dies, davant de les malvestats que va fer el mar en alguns pobles de la costa propera un senyor de certa edat, un vell, vaja, es queixava de què ell ja ho veia a venir, que amb quatre llevantades aquell bonic passeig modern se n'aniria en orris. No fan cas dels grans, protestava. Però, qui pot fer cas dels grans? Són gent conservadora que vota coses conservadores i que, molt de tant en tant, es reconverteix en jai@flauta de forma puntual i testimonial. Una de les grans trampes de la biologia és això de què les coses sempre són noves per als infants, els adolescents i els jovenets de la primera volada. El demà serà millor, cantàvem amb tota la fe, en el temps de les xiruques.

La veritat és que pensant en com n'està, de malament, tanta gent que pobla aquest món de mones o fins i tot, tan sols, en com anava la vida dels nostres avantpassats recents, queixar-nos del fred d'aquests dies fins que no ens puguem queixar de la calor em produeix angúnia, mala consciència i m'evoca una exclamació habitual de la gent de la generació anterior a la meva, quan, en la nostra joventut arrauxada i ignorant protestàvem sobre un munt de coses: massa farts!!!

Un altre tema recurrent, però no em vull allargar, són les novetats tecnològiques i el seu perill per a les criatures. En el temps de la meva mare era el cinema, després va ser la tele, més endavant els ordinadors. Avui, els mòbils. Culpem els objectes de les nostres febleses i volem que els infants no facin allò que fem els grans, jugar amb aquestes eines miraculoses i encisadores que serveixen per a tot. El que em preocupa és que tot just sorgeix la novetat ja hi ha uns quants experts que pontifiquen sobre els pecats provocats per l'estri, fan xerrades i venen llibres. No culpis el mirall, la ganyota la fas tu (Gógol, crec).

Evocacions poètiques hivernals per a dies de fred (siberià?)

De la mateixa manera que l'estiu comporta admetre un bon doll de tòpics al seu entorn, molts dels quals resten exemplificats a les cançons aquestes que en diuen del verano, també l'hivern té la seva mitologia popular. Per més que visqueu en indrets on no neva i en els quals la majoria d'arbres autòctons conserven les fulles, els infants, als quals de forma inevitable a escola i a casa els repetim les nostres dèries recurrents, dibuixaran tardors amb fulles per terra i hiverns amb paisatges nevadets i cases de pagès, en general.

De vegades he escoltat a mestres explicar que anaven amb els infants al Montseny per veure la tardor, pel fet, és clar, que allà hi ha més arbres de fulla caduca que no pas al costat de casa. Tot i que per ciutat, com que hi tenim ara molts arbres forasters que s'han adaptat força bé,  també podem veure caure unes quantes fulles, ni que sigui una fora d'hores.

Hi ha moltes cançons i molts poemes sobre l'hivern. Un dels meus poemes preferits sobre el tema, potser pel fet que l'he llegit molt i l'he fet dibuixar molt a escola és el de Martí i Pol:

Estimo la quietud dels jardins

i les mans inflades i vermelles dels manobres.

Estimo la tendresa de la pluja

i el pas insegur dels vells damunt la neu.

Estimo els arbres amb dibuixos de gebre

i la quietud dels capvespres vora l'estufa.

Estimo les nits inacabables

i la gent que s'apressa sortint del cinema.

L'hivern no és trist:

És una mica malenconiós,

d'una malenconia blanca i molt íntima.

L'hivern no és el fred i la neu:

És un oblidar la preponderància del verd,

un recomençar sempre esperançat.

L'hivern no és els dies de boira:

És una rara flexibilitat de la llum

damunt les coses.

L'hivern és el silenci,

és el poble en silenci,

és el silenci de les cases

i el de les cambres

i el de la gent que mira, rera els vidres,

com la neu unifica els horitzons

i ho torna tot

colpidorament pròxim i assequible.

Les estacions són un tema del qual crec que a escola n'hem abusat una mica i en continuarem abusant ja que resulta còmode per endegar quelcom temàtic i que pugui servir per generar murals decoratius. Es relacionen amb les festes populars i al seu volt es possible programar centres d'interès diversos i globalitzats. Inventar coses noves és difícil i sovint assoleix resultats poc reeixits, en comparació amb aquells que aconseguim amb els tòpics de tota la vida.

De la mateixa manera que hi ha cançons de l'estiu també existeixen cançons de l'hivern, cançons de l'hivern que podem ballar o cantar a l'estiu, és clar, només faltaria. Una de les ja clàssiques és el Tombe la neige de l'Adamo, cantant romàntic del meu temps que de tant en tant, com sol passar amb tants altres, encara fa una reaparició sobtada. Una altra de les meves preferides és aquella del Serrat, Quan arriba el fred, una de les primeres i crec que de les menys escoltades del cantant. Tots els cantants del meu temps s'han fet una mica vellets, ai. O són morts, com Ovidi Montllor que tal dia com avui hauria fet setanta anys.

Aquests dies, amb això del fred i les exageracions que s'han generat al seu entorn amb el tancament d'escoles i el mareig als pares i mares treballadors que els han hagut d'anar a buscar per si un cas, m'ha vingut al cap una cançó de la meva època que, com que sempre l'escoltava en la versió castellana, no coneixia gaire en l'original italià, ja que va guanyar un San Remo d'aquells d'abans i l'he buscat al youtube, indret virtual que espero que un dia d'aquests no em tanquin de forma definitiva. 


Sobre escoles, opino que són els directors els qui han de decidir el tema i, en tot cas, en ajuntaments petits, consultar amb els poders municipals. Les mides des de dalt i per a tothom generen aquesta mena d'absurds i de pors de morir vestits. Tant al curs de pintura on vaig com a un parell de reunions culturals on he fet cap aquests dies -al centre de Barcelona, ep, no pas al Pirineu- l'assistència ha estat absolutament minoritària i no pas per ordre del govern sinó per por al fred i a no sé quina mena d'apocalipsis congeladora. És clar que si arriba a nevar més i no es prenen mides també es criticaria el govern, manés qui manés. Recordo una vegada que havia de ploure molt, es van prendre mides, la gent no va sortir, no va ploure i després els de l'hosteleria es van queixar dels meteoròlegs pel fet que havien perdut calerons. En fi, què hi farem.

Bé, per a nostàlgics i per a joves ignorants de les belles cançons del passat, cançons d'aquelles que com sempre diu la gent gran, ja no es fan, penjo aquesta que comentava, Ma che freddo fa... I com que ahir parlàvem també de traduccions poètiques, aquí teniu la versió hispànica, doncs de catalana no n'he trobat, l'hauré de fer jo. Llàstima que ja no estic per posar-me minifaldilles com la de la cantant, per cert, poc adient a la fresqueta musical. Nada Malanima, aquesta noia de nom homèric i laforetià, que tenia tant de fred, continua en actiu, té bon aspecte i encara canta molt i bé, tot i que per aquí l'hem injustament oblidat, llàstima.

I repetiré un tòpic més, també molt recurrent en època de la meva joventut: que bé sonen les cançons en italià, és el millor idioma per a les tonades romàntiques...

Després de festes

Ja han passat les festes i, malgrat la mica de tristor amable que deixen aquests dies, quan han passat, també es tenen ganes de deixar enrera tots els seus tòpics recurrents: pau, amor, loteries amb imatges de gent fent el ximple, cagations amb barretina, amics invisibles, àpats excessius, consum inevitable, regalets a dojo, reis de plàstic amb una cavalcada que cada vegada sembla més de revista musical, premi Nadal sense sorpreses (sembla que els premis grossos, en aquests camps literaris, darrerament els monopolitzin els periodistes, per cert), comentaris ingenus sobre uns nadals antics amb més 'valors', guerres i malvestats que no s'aturen, això pel que fa a aquelles que 'veiem' perquè n'hi ha moltes d'oblidades i invisibles que no mouen ningú a manifestacions ni verbals ni presencials.


Per a contradir tots els comentaris sobre canvis definitius en el temps, aquest any fa fred. Ah, el fred d'abans, la pluja d'abans... Sabem i ens diuen, els grans, que si no plou, ja plourà i si no neva, ja nevarà, però això només es pot comprovar de forma experimental al llarg de la vida. De jove, la pluja i la neu ens deixen una forta empremta que fa que recordem aquests fenòmens com si haguessin sovintejat molt més del que ho van fer durant la nostra infantesa. Els de la meva edat tenim tendència a confundir el fet de fer fred amb el d'anar poc abrigats i no tenir bones estufes. Aquestes vacances, de totes les de l'any, eren aquelles en les quals se'm feia més feixuc tornar a escola, tant d'alumna com de professora. Ara no hi haig de tornar, ja.


Tot arriba i passa i els dies s'aniran allargant de forma gairebé imperceptible, i arribarà la festa de Sant Antoni, el dels rucs, que al barri veí se sol celebrar de forma esplèndida, per tal d'animar aquesta època, freda i llarga, de l'any. Les festes nadalenques fan il·lusió, molta, quan hi ha criatures a casa o pel voltant, però em temo que la il·lusió de veritat, aquests dies, no és pas la de les criatures sinó la dels adults amb criatures a l'entorn, ja que en els infants i els joves revivim, els vells (amb perdó del Sani), les il·lusions antigues que mai no poden materialitzar-se perquè pertanyen a l'estadi dels somnis. Per això, aquest conte ple de rondalles que és l'època nadalenca, gaudeix i gaudirà d'una salut excel·lent. Llàstima que, com deia León Felipe, gran poeta que, com tants, avui em penso que resta una mica oblidat, me sé todos los cuentos. Bé, per no donar de mi una imatge excessivament negativa, modificaré el vers, me sé -casi- todos los cuentos. Sobretot, el conte de les rebaixes de gener, les quals, enguany, com estic sentint per ràdio, seran històriques.