La vida és teatre i 'El Teatre' és el Romea

En l'anterior post parlava del Teatre Principal i el seu lamentable abandonament. Estic preparant una xerrada que faré al meu barri, sobre Josep Maria de Sagarra en general i la seva relació amb el Paral·lel en particular, i he tornat a repassar molts llibres i articles on, de forma inevitable sorgeix de tant el tant el Teatre Romea. Aquest teatre és el meu per excel·lència, malgrat els altibaixos que ha anat patint al llarg del temps i l'erratisme de molta de la seva programació.

No cal que faci un resum de la seva història, tan lligada al Teatre Català i a les seves recuperacions intermitents, ja és a la wikipedia. He de dir que a mi m'agraden els teatres tradicionals, a la italiana. Per sort, els canvis que ha sofert el Romea no han acabat amb el plantejament del seu tradicional interior on encara puc reconèixer els espais que em van fer estimar el teatre des de molt joveneta. 

El Teatre Romea no porta el nom d'un actor català sinó d'un actor murcià immens, amb una gran popularitat, Julián Romea, que havia mort feia poc quan es va inaugurar. Romea és un gran mite murcià i a la ciutat de Múrcia el teatre més important porta el seu nom i expliquen que el seu fantasma s'hi passeja tot sovint. Això dels fantasmes, tot i que gairebé ningú no hi creu, sempre dóna categoria als recintes misteriosos i un teatre buit és quelcom molt i molt misteriós. 

Julián Romea va tenir un nebot actor, amb el qual en ocasions se'l confon. Va ser, expliquen, doncs d'aquells personatges no ens en queden filmacions ni fotografies, un home apassionat i romàntic a l'estil de l'època. Es va casar amb una actriu, Matilde Díez, i el seu matrimoni també va ser apassionat, abrandat i amb baralles constants i separacions, tot i que van acabar reposant junts en una tomba a l'església de San Lorenzo y San José, de Madrid. 

Fill del seu temps i d'un pare liberal que va patir desterrament a causa de la política, va protagonitzar de jove un fet plenament esproncedià, va desafiar el crític Ignacio Escobar a un duel, pel fet que aquest li havia endegat una crítica negativa, tots dos tenien molt mala punteria i van errar els trets, però una bala perduda de l'actor va matar un dels testimonis. Romea va escriure manuals relacionats amb el seu art i poemes molt del gust del seu temps:

Todo acabó: la gloria y su dulzura,
y el noble afán, y el entusiasmo ardiente, 
y el levantar la creadora mente
sobre el mísero mundo y su amargura.

Avui hi ha qui diu que pel Romea s'hi passeja el fantasma de la Xirgu, cosa que es pot llegir fins i tot en una llarga web dedicada a l'actriu. Però precisament la Xirgu, com comentàvem fa uns dies amb l'actor Jaume Comas, no va treballar en excés al Romea, llevat dels seus inicis. Aviat va anar a Madrid, on va treballar, com és sabut, amb textos de Lorca i després a fer les Amèriques, sembla que es va enfadar amb la societat barcelonina o catalana per motius diversos. 

Fa uns dies, en una xerrada de Josep Cunill sobre el Teatre Español, al barri, es va comentar  el fet recurrent, que es va repetint al llarg dels anys, d'aquests catalans que s'enfaden i se'n van a Madrid o més enllà, dels quals podem trobar molts exemples passats i presents: D'Ors, Boadella, Flotats... El fet és que si no triomfen, que de vegades també passa, són oblidats i refusats, però si triomfen se'ls reconeix com a catalans universals, amb permís dels espanyols o no, i se'ls recupera amb llaors diverses. I es munten circs mediàtics, com va ser el trasllat parafernàlic de les restes de la Xirgu a Molins de Rei, fa ja alguns anys, un d'aquests actes que tant agraden als poders municipals de tota mena i color.

En tot cas, molts altres actors, amb un nombre de mèrits i dedicació al teatre català molt més alt, les tombes dels quals avui ningú, llevat dels familiars, sap on són, podrien passejar les seves ombres pel Romea amb orgull i propietat, com el mateix Iscle Soler, que té un bust a tocar, obra de Pau Gargallo. Tot i que el pobre home es troba sovint cobert d'excrements dels colomets de la Plaça de Sant Agustí i jo crec que la seva expressió, al llarg dels anys, ha anat canviat, assolint una mirada resignada davant la realitat de la vida, de la mort i dels èxits passats.

Encara més dret a mantenir el seu fantasma tindria la parella formada per Maria Vila i Pius Daví. No fa gaires anys, en una de les parets del vestíbul del Romea hi havia referències a Sagarra i també a Maria Vila, crec recordar que fins i tot s'hi reproduïa una entrevista amb l'actriu, ja retirada -va morir el 1963- i que després va regentar alguns anys una botiga de records turístics davant de la Catedral. Però ja se sap que el fill pròdig sempre desvetlla més emocions que no pas el complidor i fidel, així és el món. 

Recordo a Ricard Salvat, a la universitat, com ens parlava de la importància històrica del Romea i de com creia que hauria hagut d'esdevenir una mena de temple del Teatre Català, un lloc adient per recuperar clàssics oblidats o no tant oblidats. Les coses no han anat així o hi han anat de forma intermitent. El Romea també va acollir durant anys els Cicles Cavall Fort, els diumenges pel matí, perduts amb la democràcia, paradoxalment i lamentable, com tantes coses. 

Repassava aquests dies també el gran llibre d'Ariel sobre el teatre català, de Francesc Curet, un llibre que va generar fins i tot polèmica en el seu moment, però que més enllà del contingut ofereix un doll d'imatges d'un gran nombre d'actorassos del passat. Les joves promeses de quan es va editar el llibre són avui vellets i velletes admirables o ja han desaparegut, car tot passa en aquest món, com és ben sabut i, de moment, inqüestionable. Un dels qui polemitzava amb Curet era Xavier Fàbregas, gran entès en teatre, perdut de forma prematura el 1985, que també podria merèixer l'honor de tenir fantasma propi si en aquest petit país nostre existís més memòria i més respecte pel passat proper i remot, més enllà del culte a les patums de moda.