Estic llegint de forma ordenada les Memòries de Josep Maria de Sagarra que fins ara tans havia llegit de forma absolutament intermitent, ho admeto. No cal dir que aquest senyor cada dia m'agrada més, literàriament parlant. O sigui, que penso donar la llauna de tant en tant al blog amb evocacions més sucoses que les imatges amb història del facebook. Tot i que diuen que una imatge val més que mil paraules, les imatges sense paraules tampoc no ens mostren la complexitat del passat.
Heus aquí com em guarnien un pobre nadó de casa bona, en aquest cas el pare de Josep Maria de Sagarra, l'historiador Ferran de Sagarra, un home tranquil, pacífic i intel·ligent, i com van ser les seves beceroles, segons els records de l'escriptor a l'entorn d'una antiga fotografia perduda. Tot això s'esdevenia al finalitzar la primera meitat del segle XIX:
El meu pare anava guarnit amb un vestit de faldilletes impressionant. Duia unes calces acabades en una mena de pota d'ànec atapeïda de puntes, que li arribava sota del turmell. L'enfarfegaven de tres enagos, i damunt li posaven una bata tubular, que el feia semblant a la imatge del nen Jesús de Praga. Al cap duia una còfia que només li deixava lliures els ulls i el nas, i damunt de la còfia, una mena de gorra de cop, o de tiara oriental, guarnida amb plomes.
Jo havia vist un daguerreotip preciós del meu pare, lleugerament acolorit de rosa, que el representava a l'edat de dos anys i mig, amb aquesta horripilant indumentària que vagament he intentat descriure.
Ferran de Sagarra i de Siscar va fer les primeres lletres en un piset com una clofolla de nou, situat a la placeta de Milans. El seu mestre, el senyor Magí, era un autèntic mestre, d'auca de dos quartos. Duia el casquet de punt negre acabat en punxa i usaba la palmeta a tot drap. Les taules de sumar li costaren, al meu pare, pel cap baix, uns cent trenta-quatre comps de palmeta damunt la fragilitat dels seus dits.
(Josep Maria de Sagarra, Memòries, primera edició, pàgina 123).
Per cert, els llibres de l'època d'aquesta edició i molts de posteriors, fins als anys 70, de memòries, biografies o història, acostumen incloure al seu interior fotografies molt interessants, inserides en les pàgines de paper couché. Edicions posteriors, més modernes, han suprimit la informació gràfica, imagino que per problemes de cost, de drets d'autor o del que sigui, cosa que fa que surti molt més a compte mirar si per llibreries de vell, virtuals o reals, trobem publicacions anteriors. La veritat és que aquestes edicions noves perden molta pistonada sense allò que en dèiem els sants, és una llàstima que la modernitat perjudiqui les nostres percepcions literàries d'una manera tan destralera.
L'evocació comparativa amb el Nen Jesús de Praga m'ha fet recordar que durant la meva infantesa era molt famós aquest Nen Jesús, del qual a moltes cases en tenien alguna petita imatge. Disfressar-se com ell era habitual en aquelles carnestoltes religioses que eren les processons, les quals encara vaig gaudir i patir en temps pretèrits.
11 comentaris:
les modes van canviant, també entre la mainada, a mi no em sembla malament, iguala als nanos i nanes que s'ha de dir per ser políticament correcte. Com Bibiana Aido amb els 'miembros y miembras'
Haurem de dir els blogs i les blogues, em sembla. I les modes i els modos, que de 'modos' en falten molts, he, he.
En primer lloc gràcies per la pàgina de Facebook que ens enllaces.
Sobre els llibres que comentes podem fer ironia sobre les imatges (anomenades popularment "sants") però a vegades, com dius, ens mostren tanta subtilitat que són imprescindibles. Tens raó que el tema dels drets d'autor i d'imatge deu haver boicotejat aquesta iniciativa que es tenia sobretot abans.
En fi, esperem més Sagarra i sobretot amb descripcions així.
Amb sants la cosa guanya molt, la veritat. De fet era el primer contacte que es tenia amb els llibres: "nena, mira't els sants d'aquest llibre" :)
Júlia, aquestes entrades teves que són com un tast són un veritable regal. Per les evocacions, i per les revelacions...
Això del nen Jesús de Praga, quants records, tot i que jo sóc una mica més jove que tu, crec. I d'altra banda, com m'agrada això de donar la llauna amb Josep Maria de Sagarra: fa cosa d'uns mesos que hi ha alguna cosa que no para de dir-me que he d'entrar finalment, del tot, en la seva literatura. En conec alguna obra teatral, fragments del Vida Privada, coses així, de cursos... Però ara sento que hi he d'entrar seriosament.
Del meu pare guardem fotografies amb uns primorosos vestidets de puntes, amb faldilles, no cal dir-ho, i ell amb un cabell ben pentinadet i sabatetes blanques amb llaçada de seda. Tot això sobre una butaca de retratista i d'una edat, ell, d'uns 5 anys.
Pel que fa a l'educació, ara hi ha temes ben controvertits entre mares joves blogaires que, al meu parer, resulten intransigents perquè defensen els seus mètodes i creences gairebé ofenent els que no actuen de la mateixa manera. Ho dic perquè tinc una parenta jove mare que diu pestes de les llars d'infants i dels pares que hi porten els nanos. I fa unes proclames apassionades contra això i contra allò.
Jo me li oposaria cada vegada, perquè entenc qui, per necessitat de treball, o simplement perquè li ve de gust, els hi ha de portar.
En tota època hi ha hagut privilegis: Sagarra, el meu pare, etc, etc. no serien nens de "guarderia", ni tants d'altres contemporanis. Però a Rubí, per exemple, on vaig passar molt de temps, el convent de les monges acollia els petits de les mares que havien d'anar a la fàbrica a treballar, i més hores que ara, i així i tot les passaven magres. I hi havia un teler darrere de cada porta. Jo arribava, acostumada a passejar per la Rambla. Allà no passejava ningú, i per la Festa Major, al matí encara se sentien telers.
Sort que alguns pares actuals responen, ara, dient que no se'ls criminalitzi per les necessitats de feina.
¡Ai dels nous dictadors/res!
Les memòries de Sagarra és un dels meus llibres preferits, pel que diu i per com ho diu. En deixo constància.
Galderich, és com les il·lustracions 'realistes' a les novel·les, m'agradaria que tornessin a posar-se de moda.
Doncs sí, Clídice, a mi m'agrada que hi hagi fotos o dibuixos, si el llibre parla del passat, encara més, és una llàstima que passi això, he tingur algun desengany amb reedicions de biografies, també.
Eastriver, el que passa és que Sagarra té molta producció i molt diversa, però, per exemple, un llibre amb un recull dels seus articles a Mirador per anar llegint al metro està molt bé i dóna una gran panoràmica sobre el món d'aleshores.
Olga, en educació i també en sanitat patim molts dictadors actuals, de vegades les proclames a favor d'això que en diuen 'la conciliació laboral' em fan riure molt, en el fons només es proposen coses que són viables per als 'ja' privilegiats, funcionaris i d'altres feines semblants.
Les mares joves (i pares), no totes, però sí moltes, són molts susceptibles de caure en dogmatismes diversos propiciats pels teòrics que obliden que cada criatura és diferent i que tot és relatiu, podria explicar-ne un munt, d'anècdotes. El mateix pel que fa a mestres i metges, de jove es té poca visió de futur i de la realitat, però com que l'experiència vital dels vells és avui una vulgaritat...
Publica un comentari a l'entrada