M. C. ESCHER A LES DRASSANES, UN MOTIU MÉS PER ANAR AL MUSEU MARÍTIM

 

La Sala Gran de les Drassanes Reials de Barcelona acull, des del 29 d’abril al 26 de setembre de 2021, l’exposició “Escher”, que recull un nombre important d’obres d’aquest artista inclassificable. L’entrada a l’exposició no serveix per visitar la resta del Museu i tampoc no s’inclou en la gratuïtat dels diumenges per la tarda. 

Paga la pena recollir informació sobre aquest autor, abans d’anar a les Drassanes, en l’obra del qual es mostra el poc sentit que té tot allò de ser de lletres o de ciències, excusa que esgrimeixen, sobretot, els de lletres, quan topen amb alguna dificultat matemàtica o geomètrica.

M. C. Escher va néixer als Països Baixos l’any 1898. Ja a escola van copsar els seus dots artístics, va tenir la sort d’anar a parar al sí d’una família afectuosa i intel·ligent. Va rebre classes de l’artista gràfic Samuel Juessurun de Mesquita, assassinat ja gran, amb la seva família, als camps d’extermini i injustament oblidat durant anys. 

Escher viatjaria a Roma, on acabaria per residir, captivat per Itàlia, els seus paisatges i la seva arquitectura. A Itàlia va conèixer la seva dona, Jetta Umiker, amb qui tindria tres fills. Quan el feixisme italià va començar a ser un pes feixuc i el seu fill gran va haver de dur l’uniforme pertinent, la família va decidir traslladar-se a Suïssa, on viurien un parell d’anys.

L’any 1936 va viatjar a Espanya, on el va impressionar la decoració mural de l’Alhambra, repetitiva, geomètrica i acurada, que seria, per a ell, una gran influència. Mes endavant la família es va traslladar a Bèlgica, i el 1941, amb l’esclat de la Segona Guerra Mundial, s’instal·laria de nou als Països Baixos. El clima holandès, fred i humit, contribuiria, paradoxalment, a fer-lo experimentar i treballar de forma intensiva. Les seves obres mes conegudes son d’aquest període. Ja gran es va traslladar a una residència per a artistes, al nord d’Holanda, on podia disposar d’un bon estudi. Allà va morir, l’any 1972.

L’interès per Escher i la seva obra s’ha incrementat amb el pas del temps, i no ha parat de créixer. Tot i que beu en fonts anteriors desenvolupa a fons una mena d’espais i mons impossibles, que juguen amb la percepció i la perspectiva i ens ofereixen transformacions estranyes, plenes de misteri i de poesia. A nivells diferents l’obra d’Escher agrada tothom, avui. S’ha imitat i fins i tot frivolitzat en alguns casos, i ha tingut un gran pes en camps com la publicitat, en el qual el mateix artista va treballar, o el cinema.

L’exposició ha estat comissariada per Mark Veldhuysen, CEO de la M.C. Escher Company i Federico Giudiceandrea, col·leccionista italià i expert en la figura de l’artista. Aquesta exposició es presenta a Barcelona gràcies a l’acord entre el Consorci de les Drassanes Reials i Museu Marítim de Barcelona, Evolucionarte i Arthemisia, una de les empreses més importants del món en l’àmbit de l’organització i producció d’exposicions, i la col·laboració de The M.C. Escher Foundation.

Amb aquest esdeveniment cultural el Consorci de les Drassanes Reials i Museu Marítim de Barcelona avança en la consolidació de les Drassanes de Barcelona com a equipament cultural emblemàtic de la ciutat, vinculat al seu entorn i amb capacitats per a esdevenir un dels punts de referència de la vida cultural a la ciutat i al país. El Jardí del Museu, amb un molt bon restaurant en el seu interior, es un dels llocs més màgics i agradables de la ciutat, pel meu gust. En aquests dies de calor resulta un indret fresc, amb el seu bonic estany amb el pescador de pops i algunes tortugues residents.

Les més de 200 obres originals ofereixen una retrospectiva dels enigmàtics esbossos i els paradoxals dissenys d’aquest autor, començant pels seus primers gravats i dibuixos realistes inspirats en la natura i el paisatge d’Itàlia. L’exposició incideix en la tessel·lació i en la transformació de figures que il·lustren com la metamorfosi es va convertir en un element del seu art, combinant fantasia i geometria. Escher va crear imatges inesgotables, executades amb un detallisme i una precisió del tot excepcionals, i va arribar a la representació de l’infinit. La comunitat científica internacional ha valorat l’obra de M. C. Escher com un símbol de la interrelació entre art i ciència. Tot i que el seu coneixement de les matemàtiques era principalment visual i intuïtiu, Escher va inventar mons infinits, que no deixen indiferent ningú, amb clars referents a una natura absolutament naturalista però susceptible de transformar-se en inesperats elements abstractes.

L'estatua del pescador de pops, de l'estany, que em té el cor robat, així com una altra de semblant, amb un noi pescant, tenen la seva pròpia història, per cert: 

Al Museu Marítim es conserven dues escultures de nens pescadors, molt semblants, que van ser presentades a l'Exposició de Belles Arts de Barcelona de 1894.

Una d'elles (El pescador de pops) està situada a l'estany del pati d'entrada i va ser realitzada per l'escultor napolità Edoardo Rossi. Mostra un nen assegut en una pedra que tracta de treure's un pop enganxat al seu braç.

L'altra escultura (A Santa Llúcia. Noi pescant) està situada a prop d'un dels accessos. Va ser feta originalment en guix, l'any 1890, i, com que no fou reclamada per l'artista, la Junta de Museus la va fer fondre en bronze. És obra del també napolità Raffaele Marino.

L'adquisició d'aquestes obres es deu a la fama que havia assolit, als darrers anys del segle XIX, l'escola escultòrica napolitana, especialitzada en realisme de caràcter anecdòtic.

SI VENIU PER MAL, NO PASSEU EL PORTAL (DRASSANES, 2013)

Ahir, com molta gent ja deu saber, es va fer una festa d'inauguració drassanenca, tot i que sembla que tot plegat no estarà a punt fins l'any 2014. L'esdeveniment continua avui. No vaig ser a l'acte oficial, on es van aplegar moltes personalitats, entre les quals el president Mas, que estava content pel fet que a la Generalitat les obres no li han costat ni un euro ja que han estat a càrrec d'altres entitats, com ara la Diputació o Foment. 

Es va poder traspassar el Portal de Santa Madrona i pujar als jardinets superiors. Aquests jardinets sembla que havien d'estar tancats per motius de seguretat. Jo era encara petita quan -devia ser a l'etapa Porcioles- els van inaugurar i crec que fins i tot van portar un elefant del parque per a gaudi de la mainada. Fa anys, en alguna ocasió molt i molt excepcional, també els obrien. Tota aquella zona, tan emblemàtica, ha estat molt menystinguda i que l'únic portal i tros de muralla supervivents no siguin un punt d'atracció turística, més enllà de la zona d'aparcament d'autocars en què s'ha convertit aquell tros de Paral·lel, fa plorar.

Bé, ara ho arreglarem tot. Ahir era dia de portes obertes al recinte i avui també ho és,  coincidint amb les festes de Santa Eulàlia, però s'haurien d'haver fet coincidint amb les de Santa Madrona que tot just seran el mes que ve, m'hauria semblat molt més adient. Sigui com sigui va ser una gran alegria poder voltar per aquelles naus immenses i tafanejar sense un excés de gent, al menys a l'hora que hi vam anar, després de dinar en un restaurant xinès proper, lluminós i agradable, el Gràcia, del Paral·lel, on tenen fins i tot una font monumental amb peixets de colors.

Jo no hi era, però he llegit i m'han explicat que el senyor Mas va aprofitar el context marítim per metaforitzar sobre tempestes previsibles i viatges difícils per mars patriòtics. Els paral·lelismes entre els vaixells i les realitats properes són molt recurrents. Vaig tenir un bon director a escola que sempre ens parlava del barco del Samontà -el Samontà era el centre educatiu- i de com havien de fer-lo navegar units i amb objectius precisos. De vegades fèiem broma sobre el  tema i sempre hi havia algú, quan ell no hi era, que feia un vaixell de paper i es fumia de la poesia marítima i pedagògica. Un parent meu treballava a una empresa que va anar a l'aigua i en els darrers anys de vida era habitual fer reunions amb tots els treballadors, una mena de performances laborals col·lectives on es comparava l'empresa amb un vaixell i es demanava a la gent que es mogués de forma oscil·lant i tot fent el pallasso. A aquests extrems de ximpleria hem arribat fins i tot en contextos seriosos i segur que els dinamitzadors cobraven de forma sucosa.

El món del mar és molt atractiu però és i, sobretot, ha estat, molt dur per als seus treballadors. El Museu Marítim ja fa anys que ha revifat amb grapa i amb exposicions titàniques però caldria que també fes atenció als naufragis més nostrats, que en tenim uns quants. Antigament els museus aplegaven moltes peces sense ordre ni concert, si es podia s'ensenyava tot el fons però ara es vol explicar alguna cosa i es fa una tria, gens innocent, en general. Tot plegat respon a la necessitat de què ens amollin la cultureta mastegada i digerida per al consum cultural dels nostres temps. Per això tenen tant d'èxit les visites comentades que poques vegades són comentades per veritables experts, sinó per monitors esforçats i mal pagats que fan aigües quan algú els demana més informació, o quan es topen amb un expert visitant, una mica fatxenda que en sap més que no pas ells.

Per les converses que escoltava ahir entre la gent em vaig adonar que hi havia qui desconeixia gairebé aquell espai i fins i tot aquella zona de Barcelona, que avui ha canviat tant. Uns quants xarlatans, ni que fossin falsos, -actors, per exemple-, col·locats a la vorera, davant del Portal, venent fulles d'afaitar, haurien estat molt adients i evocadors.  Jo sóc contrària a les teatralitzacions però en aquest cas, mira, encara estaria bé i no caldria disfressar-se de forma excessiva. 

Aquell tros de Paral·lel havia estat molt trist, fosc i decadent durant anys, així que no s'hi val fer la nostàlgica. Sigui com sigui, passar pel Portal de Santa Madrona em va fer molta il·lusió i és que en la meva navegació vital pel mar del món em conformo amb poca cosa, ja. Al davant mateix del Portal hi havia hagut la Platja de les Dones i recordo una vella fotografia que no he pogut trobar amb tot de senyores humils, amb mocador al cap, remullant-se als peus en aquell indret.

Aquí podeu veure una pel·lícula antiga amb xarlatan, per cert. Expliquen que quan la filmaven Manolo Morán, que fa el paper d'aquest professional, no era encara molt conegut i van fer-lo passar per venedor autèntic, o sigui, que el públic és real.

Les Drassanes ja no són el que havien estat

Tota història és història contemporània (Benedetto Croce)

Ara resulta que les Drassanes són més modernes del que ens havien explicat! Cap ciència és exacta però amb els anys m'adono que la Història, si és una ciència, és la menys exacta i més manipulable de totes. Em fa una mica de gràcia això de reescriure la història, que es diu amb certa alegria, quan hauria de ser una mena de greuge destinat a fer-nos admetre la fragilitat del que ens asseguren i ens volen demostrar. 

El passat sovint serveix per explicar el present al nostre gust i, com que passen tantes coses en poc temps, una de les metodologies més habituals consisteix, per part dels poders acadèmics i polítics, en reinventar la part del passat que més ens agrada o convé i oblidar o menystenir aquella que no respon al discurs vigent.

Una de les errades més freqüents  consisteix en fer del passat i del present una llarga línia recta i en evolució, destinada a la millora constant de l'espècie humana. Una altra, voler inferir del passat idiosincràsies col·lectives, místiques patriòtiques i donar a tot plegat un sentit finalista. Una tercera, molt greu, la manca de context i d'empatia amb la gent d'abans, la mentalitat dels quals era molt diferent de la  nostra.

Resulta que en tot plegat hi incideixen coses tan febles com la casualitat, l'atzar, fins i tot el caos. De tota manera, els tòpics i les mitges veritats interessades van fent forat en el nostre imaginari i es repeteixen i conserven com certeses inalterables.

Això passa a tot arreu i ens passa a Catalunya, on vam reinventar el romànic, bandejant l'art posterior, que ja no lligava amb una suposada ànima catalana efervescent. Bé, una mica de gòtic, encara. Un exemple molt proper és el tema del modernisme i els seus alts i baixos en la consideració popular i acadèmica. 


S'han fet grans esforços per esborrar de determinats paisatges romànics les empremptes neoclàssiques, renaixentistes, barroques. Quan més poder té un estat més necessitat té de conformar el seu present als mites del passat, però quan, com el nostre, es troba amb un cert risc de supervivència, recolza en la història les seves raons reivindicatives del present, cosa que té els seus perills, com ara arribar a saber que aquest passat és, en gran part, mentida i quedar-nos sense raons. Les reivindicacions del present s'haurien de recolzar en el present i deixar-nos de raons del passat.

Ens va sobtar saber que, en realitat, aquelles blanques estàtues gregues i aquelles sòbries ermites romàniques havien estat acolorides de forma cridanera i van acceptar sense reticències la moda actual de la pedra vista, sobre la qual hi hauria molt a comentar. Només alguna pel·lícula seriosa ha gosat mostrar una mica de realisme en l'estètica clàssica, com aquella magnífica Electra de Cacoyannis.

Ara cau un altre mite, el gran exemple del gòtic civil, i haurem d'esborrar dels llibres de text dibuixets que mostraven reis nostrats de l'època gloriosa amb un fons barceloní pel qual es movien esforçats mestres d'aixa fent vaixells en un indret molt semblant a aquestes drassanes actuals, les atarassanes de quan jo era petita i tot es castellanitzava i les lectures històriques eren, també, absolutament falsejades de forma destralera però en una altra direcció.

Potser la decadència no va ser decadència, potser en algun moment ens vam sentir molt més espanyols del que volem creure, potser la guerra de successió, com la guerra civil, no van ser històries de bons i dolents sinó coses cruels i complicades amb canvis de jaqueta i, com passa sempre, amb el sofriment indiscriminat de persones que no volien ser ni dels uns ni dels altres sinó viure en pau i de les quals, ai, tenim un doll de testimonis.

De fet hi ha llibres gruixuts i seriosos que ens expliquen les coses d'una forma més equilibrada però fa tanta mandra llegir-los! Encara més, si els llegim i no responen al discurs vigent oblidem aviat allò que no concorda amb el què cal dir i saber.

Fa poc una coneguda em va comentar, molt sorpresa, que havia llegit que Jaume I i Pere el Gran també havien fet moltes coses dolentes. Com pot ser, si els catalans som tan bons i pactistes, que endegués el rei nostre senyor un genocidi de moros mallorquins? És clar que contemplar el passat des de l'òptica del present és un altre gran error. El bo i el dolent evolucionen, patriòticament parlant.

Fa alguns anys vaig conèixer uns arqueòlegs joves que em van explicar com alguns professionals d'aquest camp amagaven descobertes que contradeien hipòtesis o estudis seus anteriors. Tots som humans i això passa en molts camps del coneixement, per desgràcia.

Pensar que la veritat acaba surant és també un miratge. Necessitem llegir i escoltar moltes mentides per fer-nos una idea del que podria ser una veritat o moltes veritats. 

En tot això de les Drassanes he llegit coses molt sucoses dites per suposats experts i expertes, com ara que els segles XVI i XVII s'estudien poc i per això passen aquestes coses... Un dels grans defectes de l'educació dels nostres temps, a tots els nivells, és la manca d'enciclopedisme. En algunes xerrades sobre temes d'història m'he adonat que qui sap molt d'un segle i d'un tema ignora olímpicament la resta i m'he trobat amb comentaris de grans experts, per exemple, en obrerisme del segle XX que diuen veritables tòpics i disbarats sobre aspectes d'altres èpoques o sobre d'altres indrets diferents als del seu camp d'estudi. 

El pitjor no és no saber sinó no saber que no se sap i tenir molt poc interès per saber el que no se sap. Encara més quan ets historiador, evidentment. No es pot saber tot però avui hi ha moltes facilitats per saber alguna cosa de tot. 

En tot cas, el tema de les Drassanes ens hauria de fer pensar una mica en com i de quina manera s'expliquen les coses, sobretot en els primers nivells educatius, quan es conforma el nostre imaginari amb mites i tòpics que sovint costa reconvertir de forma adulta.

Un altre tema molt espinós és la rehabilitació d'espais per deixar-los com eren, o sigui, autèntics. Voler deixar quelcom com era és impossible ja que res és com era pel fet que tot canvia de seguida. En tot cas, com era quan? Si fins i tot els nostres humils pisos al cap d'un parell d'anys ja no són com eren pel fet que els remodelem, pintem i hi canvíem rajoles quan toca o quan ens ve de gust. 

Els monuments diversos i els espais turístics no són mai com eren, són com els volen veure els qui els rehabiliten. Durant una època va ser moda refer les coses a l'estil antic, i així es van inventar bonics espais actuals, gairebé teatralitzats, com ara les muralles de Carcassona. Avui toca fer una mena de pegots amb materials moderns per tal que es vegi bé el que és antic i allò que no ho és. Tot són criteris i tots són bons o dolents, segons. El que és dolent és el dogmatisme dels experts de cada fornada que deixen per tontos tots aquells que opinen una altra cosa.

Huxley, que va ser una mena de gran profeta en moltes coses, ja va veure i escriure que milers de repeticions fan una veritat. Cal tenir-ho molt en compte. O no, depèn, de vegades és bo i còmode estar content i enganyat.

Tot plegat no té res a veure, és clar, amb el fet que l'espai de les Drassanes, ara en remodelació, no sigui un dels més interessants, evocadors i poètics de la ciutat. A mi, la veritat, tant me fa que l'edifici sigui gòtic primigeni, gòtic tardà o còpia modernista, el continuaré contemplant amb el mateix afecte i admiració tot i que ja no respongui a la glorificació de les construccions civils de l'època de l'esplendor català. Però em temo que no tothom pensa així.


Va costar dinamitzar el museu, cosa que es va aconseguir fa uns quants anys, i encara m'estranya que el Portal de Santa Madrona no mereixi més atenció turística o coses com ara que el mateix baluard tingui en el seu vetust interior un centre destinat a gent que precisa atenció a causa de les addiccions a la droga. 

No estic en contra d'aquesta mena de centres, només faltaria, ni tampoc del fet que s'instal·lin a qualsevol barri de Barcelona, de forma el més descentralitzada possible, però el Baluard no em sembla l'espai més adient, ni per a ells ni per a la ciutat, la veritat. Tampoc entenc com no són accessibles els jardinets superiors d'aquest espai que es van arranjar quan jo era joveneta i als quals s'ha pogut accedir en molt poques ocasions. Misteris urbans.

En tot cas, la història no és quelcom intocable ni immòbil, tot deixa petja i de tot cal parlar quan s'explica un edifici o un paisatge urbà amb molts anys al damunt. Tot i que em temo que estem en èpoques poc adients per a la complexitat, cosa fàcilment comprovable fent rutes urbanes i visites culturals per qualsevol lloc i escoltant amb atenció les anècdotes comprimides per a consum massiu que ens espliquen els esforçats monitors i monitores, la majoria dels quals amb un contracte precari, que els obliga a anar de forma accelerada des de l'antigor a la contemporaneitat en poques hores. 


Per no entrar a fons en determinats programes de la tele destinats a l'arqueologia de consum ràpid que ja en la temporada passada van merèixer moltes  crítiques però que deuen comptar amb una audiència devota i incondicional ja que sembla que molta gent hi xala.