Les Drassanes ja no són el que havien estat

Tota història és història contemporània (Benedetto Croce)

Ara resulta que les Drassanes són més modernes del que ens havien explicat! Cap ciència és exacta però amb els anys m'adono que la Història, si és una ciència, és la menys exacta i més manipulable de totes. Em fa una mica de gràcia això de reescriure la història, que es diu amb certa alegria, quan hauria de ser una mena de greuge destinat a fer-nos admetre la fragilitat del que ens asseguren i ens volen demostrar. 

El passat sovint serveix per explicar el present al nostre gust i, com que passen tantes coses en poc temps, una de les metodologies més habituals consisteix, per part dels poders acadèmics i polítics, en reinventar la part del passat que més ens agrada o convé i oblidar o menystenir aquella que no respon al discurs vigent.

Una de les errades més freqüents  consisteix en fer del passat i del present una llarga línia recta i en evolució, destinada a la millora constant de l'espècie humana. Una altra, voler inferir del passat idiosincràsies col·lectives, místiques patriòtiques i donar a tot plegat un sentit finalista. Una tercera, molt greu, la manca de context i d'empatia amb la gent d'abans, la mentalitat dels quals era molt diferent de la  nostra.

Resulta que en tot plegat hi incideixen coses tan febles com la casualitat, l'atzar, fins i tot el caos. De tota manera, els tòpics i les mitges veritats interessades van fent forat en el nostre imaginari i es repeteixen i conserven com certeses inalterables.

Això passa a tot arreu i ens passa a Catalunya, on vam reinventar el romànic, bandejant l'art posterior, que ja no lligava amb una suposada ànima catalana efervescent. Bé, una mica de gòtic, encara. Un exemple molt proper és el tema del modernisme i els seus alts i baixos en la consideració popular i acadèmica. 


S'han fet grans esforços per esborrar de determinats paisatges romànics les empremptes neoclàssiques, renaixentistes, barroques. Quan més poder té un estat més necessitat té de conformar el seu present als mites del passat, però quan, com el nostre, es troba amb un cert risc de supervivència, recolza en la història les seves raons reivindicatives del present, cosa que té els seus perills, com ara arribar a saber que aquest passat és, en gran part, mentida i quedar-nos sense raons. Les reivindicacions del present s'haurien de recolzar en el present i deixar-nos de raons del passat.

Ens va sobtar saber que, en realitat, aquelles blanques estàtues gregues i aquelles sòbries ermites romàniques havien estat acolorides de forma cridanera i van acceptar sense reticències la moda actual de la pedra vista, sobre la qual hi hauria molt a comentar. Només alguna pel·lícula seriosa ha gosat mostrar una mica de realisme en l'estètica clàssica, com aquella magnífica Electra de Cacoyannis.

Ara cau un altre mite, el gran exemple del gòtic civil, i haurem d'esborrar dels llibres de text dibuixets que mostraven reis nostrats de l'època gloriosa amb un fons barceloní pel qual es movien esforçats mestres d'aixa fent vaixells en un indret molt semblant a aquestes drassanes actuals, les atarassanes de quan jo era petita i tot es castellanitzava i les lectures històriques eren, també, absolutament falsejades de forma destralera però en una altra direcció.

Potser la decadència no va ser decadència, potser en algun moment ens vam sentir molt més espanyols del que volem creure, potser la guerra de successió, com la guerra civil, no van ser històries de bons i dolents sinó coses cruels i complicades amb canvis de jaqueta i, com passa sempre, amb el sofriment indiscriminat de persones que no volien ser ni dels uns ni dels altres sinó viure en pau i de les quals, ai, tenim un doll de testimonis.

De fet hi ha llibres gruixuts i seriosos que ens expliquen les coses d'una forma més equilibrada però fa tanta mandra llegir-los! Encara més, si els llegim i no responen al discurs vigent oblidem aviat allò que no concorda amb el què cal dir i saber.

Fa poc una coneguda em va comentar, molt sorpresa, que havia llegit que Jaume I i Pere el Gran també havien fet moltes coses dolentes. Com pot ser, si els catalans som tan bons i pactistes, que endegués el rei nostre senyor un genocidi de moros mallorquins? És clar que contemplar el passat des de l'òptica del present és un altre gran error. El bo i el dolent evolucionen, patriòticament parlant.

Fa alguns anys vaig conèixer uns arqueòlegs joves que em van explicar com alguns professionals d'aquest camp amagaven descobertes que contradeien hipòtesis o estudis seus anteriors. Tots som humans i això passa en molts camps del coneixement, per desgràcia.

Pensar que la veritat acaba surant és també un miratge. Necessitem llegir i escoltar moltes mentides per fer-nos una idea del que podria ser una veritat o moltes veritats. 

En tot això de les Drassanes he llegit coses molt sucoses dites per suposats experts i expertes, com ara que els segles XVI i XVII s'estudien poc i per això passen aquestes coses... Un dels grans defectes de l'educació dels nostres temps, a tots els nivells, és la manca d'enciclopedisme. En algunes xerrades sobre temes d'història m'he adonat que qui sap molt d'un segle i d'un tema ignora olímpicament la resta i m'he trobat amb comentaris de grans experts, per exemple, en obrerisme del segle XX que diuen veritables tòpics i disbarats sobre aspectes d'altres èpoques o sobre d'altres indrets diferents als del seu camp d'estudi. 

El pitjor no és no saber sinó no saber que no se sap i tenir molt poc interès per saber el que no se sap. Encara més quan ets historiador, evidentment. No es pot saber tot però avui hi ha moltes facilitats per saber alguna cosa de tot. 

En tot cas, el tema de les Drassanes ens hauria de fer pensar una mica en com i de quina manera s'expliquen les coses, sobretot en els primers nivells educatius, quan es conforma el nostre imaginari amb mites i tòpics que sovint costa reconvertir de forma adulta.

Un altre tema molt espinós és la rehabilitació d'espais per deixar-los com eren, o sigui, autèntics. Voler deixar quelcom com era és impossible ja que res és com era pel fet que tot canvia de seguida. En tot cas, com era quan? Si fins i tot els nostres humils pisos al cap d'un parell d'anys ja no són com eren pel fet que els remodelem, pintem i hi canvíem rajoles quan toca o quan ens ve de gust. 

Els monuments diversos i els espais turístics no són mai com eren, són com els volen veure els qui els rehabiliten. Durant una època va ser moda refer les coses a l'estil antic, i així es van inventar bonics espais actuals, gairebé teatralitzats, com ara les muralles de Carcassona. Avui toca fer una mena de pegots amb materials moderns per tal que es vegi bé el que és antic i allò que no ho és. Tot són criteris i tots són bons o dolents, segons. El que és dolent és el dogmatisme dels experts de cada fornada que deixen per tontos tots aquells que opinen una altra cosa.

Huxley, que va ser una mena de gran profeta en moltes coses, ja va veure i escriure que milers de repeticions fan una veritat. Cal tenir-ho molt en compte. O no, depèn, de vegades és bo i còmode estar content i enganyat.

Tot plegat no té res a veure, és clar, amb el fet que l'espai de les Drassanes, ara en remodelació, no sigui un dels més interessants, evocadors i poètics de la ciutat. A mi, la veritat, tant me fa que l'edifici sigui gòtic primigeni, gòtic tardà o còpia modernista, el continuaré contemplant amb el mateix afecte i admiració tot i que ja no respongui a la glorificació de les construccions civils de l'època de l'esplendor català. Però em temo que no tothom pensa així.


Va costar dinamitzar el museu, cosa que es va aconseguir fa uns quants anys, i encara m'estranya que el Portal de Santa Madrona no mereixi més atenció turística o coses com ara que el mateix baluard tingui en el seu vetust interior un centre destinat a gent que precisa atenció a causa de les addiccions a la droga. 

No estic en contra d'aquesta mena de centres, només faltaria, ni tampoc del fet que s'instal·lin a qualsevol barri de Barcelona, de forma el més descentralitzada possible, però el Baluard no em sembla l'espai més adient, ni per a ells ni per a la ciutat, la veritat. Tampoc entenc com no són accessibles els jardinets superiors d'aquest espai que es van arranjar quan jo era joveneta i als quals s'ha pogut accedir en molt poques ocasions. Misteris urbans.

En tot cas, la història no és quelcom intocable ni immòbil, tot deixa petja i de tot cal parlar quan s'explica un edifici o un paisatge urbà amb molts anys al damunt. Tot i que em temo que estem en èpoques poc adients per a la complexitat, cosa fàcilment comprovable fent rutes urbanes i visites culturals per qualsevol lloc i escoltant amb atenció les anècdotes comprimides per a consum massiu que ens espliquen els esforçats monitors i monitores, la majoria dels quals amb un contracte precari, que els obliga a anar de forma accelerada des de l'antigor a la contemporaneitat en poques hores. 


Per no entrar a fons en determinats programes de la tele destinats a l'arqueologia de consum ràpid que ja en la temporada passada van merèixer moltes  crítiques però que deuen comptar amb una audiència devota i incondicional ja que sembla que molta gent hi xala.