Processons d'ahir, d'avui i de sempre

He llegit en algun lloc que el meu admirat Rusiñol, personatge extraordinari, contradictori i del qual encara en sabem poca cosa, no entrava a fons en el tema religiós sino que es limitava a opinar quelcom com ara: deixe-m'ho com està. Hi ha hagut molts intents polítics i estatals d'eliminar la tradició cristiana. El cristianisme va fer el mateix amb les coses d'abans, les paganes. Però algun substrat espiritual torna a aflorar quan, a tot el que s'arriba, és a canviar el nom de les coses. 

Durant l'època conciliar, a Catalunya, i crec, pel que vaig llegint, que més aviat a les zones urbanes que no pas a d'altres, es van suprimir moltes processons. La fe, es deia, havia de ser molt més discreta i privada. El mateix va passar amb casaments, bateigs i comunions, que es feien en molts casos de forma absolutament austera. D'aquells grans canvis ens en va quedar el bandejament del llatí, les misses de cara a la gent i la fugida de molts capellans joves vers matrimonis convencionals. Avui hi ha casaments, religiosos o laics, molt més fatxendes i cars que els d'aleshores, i això que ja no són obligatòriament per a tota la vida.

Durant les darreres dècades tot sembla haver revifat. Moltes processons s'han reinventat i recuperat i gaudeixen de bona salut. Segurament és més important la festa que no pas la fe i potser ha de ser així. La llàstima és que en aquell moment es van perdre molts llençols, entre els quals una processó emblemàtica i amb més de dues dècades de vida, la de la Torrassa. La Torrassa ha estat un dels grans barris històrics d'immigrants. Va ser nucli murcià i es famós allò del cartell del temps de la guerra, aquí acaba Cataluña y empieza Murcia. El text ja ens fa entendre que la integració era molt deficient i molts aspectes de la guerra també demostren el mateix. Les causes són profundes i les culpes, repartides.

El barri de la Torrassa va néixer amb voluntat d'acollir els treballadors que venien a fer la primera gran Barcelona, la del 29, operació d'imatge molt important de la dictadura d'aleshores, que, a més, va aconseguir donar feina, ni que fos temporal, a molta gent. Fins i tot, considerant les mancances d'altres barris de postguerra, no estava malament per l'època, el barri, i tenien fins i tot, un tramvia que arribava a la platja, el 55, l'emblemàtic Barceloneta-Collblanch. 

Quan jo era petita la processó de Setmana Santa de la Torrassa, aleshores ja amb molta gent andalusa a més de murciana, era famosa, i fins i tot gent catalana anava a contemplar-la amb curiositat i un cert menyspreu. S'hi cantaven saetes, hi desfilaven penitents i natzarens, però aleshores encara no estava de moda la multiculturalitat i semblava que allò de les processons castellanes era una xaronada. En canvi, les nostres, o les passions teatrals, és clar, eren tota una altra cosa. Recordo que, a tot estirar, es lloaven processons serioses i silencioses com les de Valladolid, en detriment del barroquisme incomprensible del sud, que s'expressava a nivell modest i obrer a la Torrassa.

De petita sovint em deien que aniríem a algun lloc i no hi anàvem mai. El meu pare treballava moltes hores i el Divendres Sant no passàvem de fer una excursió tradicional fins al Castell de Montjuïc i, a la tarda, d'anar a fer un volt per la Rambla per on passava una processó modesta i una mica atrotinada per ser la de Barcelona, que es deia de la Buena Muerte. Els llocs on havíem d'anar i no vam anar mai eren Montserrat, el Tibidabo i la Processó de la Torrassa. A Montserrat i al Tibidabo hi he pogut anar després, moltes vegades. A la Torrassa ja no vaig ser a temps d'anar-hi.

Quan treballava a la Harry Walker hi havia un xicot andalús que treballava a la meva secció, es deia López i sempre es ficaven amb ell perquè deia bestieses sense mala intenció, de vegades feia brometes masclistes-espanyoles, tot i que era un tros de pa beneït. Ens explicava que anava vestit de romà a la Processó i ens en fumíem perquè aleshores nosaltres érem d'una altra cultura i quan ets d'una altra cultura sempre suposes que la teva és la bona, només faltaria. 

Les Setmanes Santes aviat van ser temps de breus vacances, amb el dissabte afegit, a compte d'un dia de vacances. Una de les meves primeres sortides amb amigues va ser a Menorca i em va sobtar veure l'afició que tenien, també a Maó, amb el tema de la processó, vam conèixer uns xicots que anaven a portar els pasos i que pertanyien a una mena de confraries.

Recordo que venien uns caramels tipus pirulí que la gent comprava i anava xupant durant tots els dies, esmolant-ne la punta. M'imagino que encara els venen. Ens en vam comprar a una botiga la mestressa de la qual era gallega, -els altres grans immigrants universals-, i que amb un accent gallec excel·lent i fresc ens va explicar la tradició del caramel: la gente lo chupa, lo guarda, lo vuelve a chupar mientras mira las procesiones... A l'hotel ens van demanar de no fer soroll i hi havia molt silenci per tot arreu, sobretot el Divendres Sant.

La Setmana Santa de la meva infantesa era avorridíssima. En temps conciliars, ja amb una colla d'adolescents, vam començar a anar a la parròquia del barri a participar en tota mena d'actes de l'època: ofici del Dijous Sant, Via Crúcis del Divendres, Vetlla Pasqual del dissabte... En aquella època érem molta gent jove per tot arreu i després dels actes religiosos venien les gresques i els passeigs juvenils. A més, cantàvem molt, en aquelles celebracions, ja en català, cosa que m'encantava. 

Les tradicions sovint passen, em la vida de les persones, pel mateix procés que passen, de forma molt més traumàtica, a nivell massiu, social i polític. De l'acceptació indiscriminada passem al rebuig adolescent i a la demanda d'autenticitat i trencament, per després madurar, voler repetir les nostres infanteses en les dels nostres fills, envellir melangiosament i acabar per mirar-ho tot amb una distància amable i conformada, deixe-m'ho com està. 

Enguany he sentit per la ràdio que a Cuba serà festa, per primera vegada des de la revolució, aquest Divendres Sant, un detall d'agraïment a la visita papal, d'aquest papa tan poc postconciliar el qual, una vegada i una altra, diu que no vol saber res de dones capellanes ni de capellans maridats. 


Cert que la religió comporta un garbuix de coses no sempre fàcils de destriar però no la podem obviar ni rebutjar-la de forma global ja que forma part d'això inexplicable i complex que en diem cultura. L'home ha tingut moltes vegades la temptació de renovar-ho tot, de trencar-ho, cremar-ho i tornar a començar. El que s'ha fet, al capdavall, és substituir el cos incorrupte de sant Oleguer per la mòmia de Lenin, els goigs de Santa Madrona per l'Himne del Barça i les festes patronals per la fira del cargol. 

Les coses moren i es transformen per elles mateixes i cremar-les abans d'hora no fa res més que produir un refús inquietant, reaccions viscerals, protestes i revifalles, com en el cas del tema dels toros, un tema que ja era a casa nostra decadent i abaltit fins que la prohibició el va revifar i se'n va parlar com feia anys i panys que no se'n parlava.

A L'Hospitalet, fins i tot a Barcelona, es fan avui processons d'estil andalús, d'estil autòcton o d'estil barrejat, les més freqüents. Malauradament, crec que no s'ha recuperat la de la Torrassa. He trobat poca informació però els diaris van publicar les raons del rector per suprimir-la, l'any 1967, entre les quals el desenvolupament econòmic, la cojuntura de l'església d'aleshores, poc propicia a aquella mena de manifestacions sorolloses, i també, curiosament, la progressiva integració de la gent del sud a Catalunya. 

Raons que avui, mirades en la distància dels anys, resulten una mica sorprenents però que en aquell context eren totalment comprensibles. Tot just set o vuit anys abans de la supressió, Del Arco entrevistava el rector de la Torrassa, no sé si el mateix o un altre, i li preguntava sobre la processó, cada dia més famosa, i el mossèn n'estava molt orgullós.

A finals dels seixanta no va ser només aquesta la processó que va desaparèixer, manifestacions com les dels Armats de Mataró i moltes altres també van patir una crisi important per revifar vint anys després en plenitud. Potser és que tenim necessitat d'aquesta mena de coses, si no tots, una gran majoria de gent, i voler fer canvis radicals és molt perillós ja que sovint aquests aspectes aparentment folklòrics toquen les nostres fibres més íntimes i sensibles. El paradigma de les revifalles modernes properes ha estat la processó laica de la Confraria 15+1, l'èxit ha superat totes les previsions.