Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Divendres Sant. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Divendres Sant. Mostrar tots els missatges

29.3.24

MEDITACIONS DESACOMPLEXADES SOBRE EL DIA D'AVUI

 


Avui, Divendres Sant.  Ahir escoltava un crític de cinema, ja una mica grandet, explicant coses absolutament inexactes sobre el passat remot i les setmanes santes. Per exemple, que no hi havia cinema a les sales populars. L'únic dia en què no hi havia res era el d'avui, el divendres, però durant la resta, al menys ja en els anys cinquanta, es podia anar al cine tot i que, això sí, a veure pel·lícules de tipus religiós i pèplums confessionals. No sé si hi havia sales de cinema tancades però la del barri era oberta, tot i que de forma relativa i amb programacions adients a l'època.

També, alguns privilegiats, podien arribar-se on representaven 'passions', a casa nostra les més populars, i encara duren i han millorat, eren les d'Olesa i Esparraguera. A Barcelona les processons no eren gran cosa, tot s'ha de dir. Es va fer molt popular, en els primers seixanta, la de la Torrassa, de L'Hospitalet, que va acabar per desaparèixer. Amb el concili i els canvis en la percepció del tema moltes processons van desaparèixer, se suposava que la religió s'havia de viure d'una altra manera, més austera,  però van tornar a revifar i fins i tot he vist dames joves vestides de soldat romà, pels nostres verals catalans.

Hi havia alguns privilegiats que anaven a veure processons per les espanyes i comentaven les grans diferències entre les del sud i les castellanes, per exemple, sòbries i austeres, com calia. Desfilar disfressats, amb el motiu que sigui, sempre ha estat molt del gust dels humans, des de temps ancestrals i pagans. Durant la setmana s'anunciaven les grans estrenes del dilluns de Pasqua, molt esperades.

Això sí, hi havia un gran i ensopit silenci per tot arreu. El turisme era inexistent, encara, o molt minoritari. Se suposava que, sobretot el divendres, no podies fer soroll, ni cantar, ni fer gresca. Amb la millora relativa la gent va començar a tocar el dos de la ciutat, però no pas tothom ni a tot arreu. Per la ràdio emetien sermons tètrics i prèdiques contundents. Ja més grandeta, quan sortia amb amigues, em va sobtar que a molts indrets encara durava el silenci i l'austeritat, al menys, de cara a la galeria. 

Tot i la tendència habitual no es pot generalitzar, en parlar del que sigui, la realitat va canviant, els usos i costums, també, i no ho fan d'un dia per l'altre. Cadascú parla de la seva pròpia experiència, passada pel sedàs del record imprecís i de la memòria enganyosa. Avui tenim hemeroteques i es pot consultar de tot però hi ha, també, molta mandra. La veracitat total és impossible. 

7.4.23

ELS DIVENDRES SANTS DEL PASSAT REMOT I PROPER

 

Recupero una antiga entrada al blog, sobre els Divendres Sant del passat, que, més o menys, encara és vigent, sobretot des del retorn del turisme massiu a la ciutat que m'acull.

Divendres Sant. Molta gent ha marxat de viatge, curt o llarg, i molts forasters envaeixen la meva ciutat, sobretot pels seus indrets més promocionats. Pel carrer, al metro, veig grups d’estudiants joves, riallers, amb el futur, desendreçat, a les motxilles. No puc evitar pensar en antigues Setmanes Santes, les de la meva infantesa, quan el Divendres Sant era un dia silenciós, tètric, amb una ràdio que emetia únicament música clàssica, uns cinemes que aturaven, fins i tot la seva programació centrada en passions, miracles i vides de sants, i uns carrers per on, encara, les famílies autòctones passejaven, durant l’únic dia de festa laboral generalitzada de l’any, a més de Nadal. 

Durant uns anys, amb el meu pare, teníem el costum de pujar fins al castell de Montjuïc, el divendres sant. Hi havia aquells barris immensos de barraques, aleshores, que feien una mica d’angúnia, perquè jo percebia que els seus habitants eren més pobres que no pas jo, o, al menys, més desafavorits. Començava a florir la ginesta i en collíem, escampada per molts indrets de la muntanya familiar, ocupada, pràcticament, pels nou vinguts. Hi havia racons cuidats, luxosos fins i tot, com la rosaleda Amargós, que ara ha passat a ser, únicament, jardí, potser perquè tenir cura de tantes roses és car i precisa d’una vigilància constant. En aquella època ningú o gairebé ningú no les arrencava ni les malmetia, aquelles roses, malgrat la molta gent que es movia per tants barris de cases precàries. No sé si per civisme o per por de la justícia que era molt més contundent que no pas ara. 

Abans, el Dijous Sant al vespre, havíem anat amb la família a seguir monuments. La gent era al carrer, d’església en església, i una profunda olor de farigola envaïa Barcelona. Les senyores fines i riques es posaven peinetes i mantellines de preu i s'exhibien, també, pels carrers més elegants. Moltes gitanes en venien, a la porta de les esglésies, de farigola, i, a dins, els palmons i les palmes, encara blancs, frescos, configuraven aquells monuments envoltats d’imatges cobertes amb roba de color morat, perfumades amb encens. Per ràdio donaven sermons, com aquell de las 'siete palabras', contundent, amenaçador. 

El vespre del divendres, a Barcelona, per la Rambla, feien una processó que es deia de la 'buena muerte', els encaputxats, els penitents, em feien por, molta por. Aquella processó va desaparèixer més endavant, perquè hi va haver una època iconoclasta, de reacció contra totes les manifestacions de religiositat excessivament públiques, durant la qual se cercava un nou cristianisme, més d’acord amb la vida real, més interior, però que no va tenir l’èxit esperat, crec, sinó que va donar pas a un laïcisme frívol, lligat al turisme primaveral, i a la substitució del gregorià per espirituals negres mal traduïdes. 

El dissabte havia estat de Glòria i no pas sant, fa molts anys. Els nens i nenes sortíem als balcons amb carraques i tapes de cassoles, a picar una bona estona, a mig matí, acompanyats d’un gran tritlleig de campanes, també dèiem que a 'matar jueus', horrible expressió que jo repetia de forma innocent, perquè no sabia ben bé què ni qui eren, els jueus, més enllà de la meva representació mental d’uns senyors lletjos i dolents que havien mort Jesús, també jueu, com vaig saber més endavant, uns dolents abstractes, com els indis emplomallats de les pel·lícules de l’oest americà. 

Les paradoxes de la religiositat oficial són tantes i tan surrealistes que no acabo d’entendre la seva pervivència, amb més o menys sotracs, durant tants segles. La Glòria donava pas a moltes estrenes de cinema i teatre, era l’època brillant de l’espectacle, el final de la Setmana Santa. I venien les mones, més o menys grans i reeixides, que ja es podien veure als aparadors durant el Dijous Sant, per exemple, reproduint, com sempre, motius de moda, com ara, en aquells temps, la Blancaneus incombustible de Walt Disney. 

Amb la meva adolescència i joventut els temps van canviar i la Setmana Santa em va amollar una autonomia que em permetia sortir a fer volts amb amigues -i amics, ep- i participar de forma directa en la litúrgia parroquial. Ens trobàvem tota una colleta als actes oficials, la missa de Rams, l’ofici del Dijous Sant, intentant controlar la rialla quan el capellà rentava els peus a algun conegut. Les rialles adolescents no es recuperen mai més, són espontànies, imprevisibles, boges, inadequades. Cantàvem al coro, cançons de l’època, evocadores, algunes en català i tot, per vostra passió sagrada, adorable redemptor, perdoneu, altra vegada... 

El divendres al vespre fèiem un via crucis pel barri, amb torxes i més cançons, i el dissabte vaig descobrir aquesta cerimònia singular del ciri pasqual, llarga, que primer vaig entomar en llatí i més endavant en català, amb lectures del Gènesi, benedicció del foc i un ritual que em fascinava, encara que més d’un cop feia alguna capcinada, la veritat. Després, tot va canviar i jo també. Durant els darrers anys, a molts indrets, s’han recuperat processons i n’han sorgit de noves, ja que sembla que això de desfilar, amb música i disfresses, és gairebé una necessitat humana, sigui amb un motiu religiós o festiu i de gresca, o fins i tot amb tots dos barrejats. També recordo haver anat a veure, a mitjans dels seixanta, una passió moderna, a Horta, on tenia algunes amigues, amb el malauradament desaparegut Joan Miralles en el paper principal. 

L'èxit d'aquella passió va motivar la consolidació d’un grup de teatre important, que va fer diferents muntatges, com ara un que es deia Oratori d’un home sobre la terra i on sortia una Núria Feliu molt jove, cantant allò de seràs home, sobre home, perquè en tens la voluntat... Fa un parell d’anys vaig llegir que no sé on feien una passió moderna, com si haguessin descobert la sopa d’all, i no esmentaven aquells precedents hortencs. La nostra ignorància catalanòfila ens feia mirar amb ironia les manifestacions religioses d’altres indrets hispànics, algunes de prou sorolloses. Una amiga murciana, a la feina, -no a la d’ara, sinó a un despatx, el de la desapareguda empresa Harry Walker-, ens explicava la gresca que muntaven darrere dels passos, al seu poble, cantant pasodobles, i la fèiem enfadar amb el nostre purisme català, que no entenia aquell capteniment disbauxat. 

A la Torrassa havien fet una processó important, que es va perdre pels camins postconciliars, un altre company de feina, també murcià, hi participava vestit de romà i provocava ironies mal intencionades, que entomava amb filosofia distant. Llàstima de la interrupció d’aquella tradició, perquè la de la Torrassa havia estat un clàssic, la possibilitat d’anar a veure una processó singular per als barcelonins que no podíem anar massa lluny. Podem veure, avui, però, una processó com les de fora per la Rambla. Vaig portar una amiga andalusa a Sant Agustí, l’any passat, i es va emocionar en contemplar les imatges lligades a la seva tradició personal, en el cor de Barcelona. 

En aquesta Barcelona multitot, poden conviure, i que duri, tantes tradicions diferents en pau i tranquil·litat, lligades a la comprensió, i fins i tot de vegades admiració, envers totes les maneres de viure i sentir que hem anat desenvolupant darrerament, no pas sense esforços. Avui podem pensar i triar sense massa traves, es pot discutir fins i tot la realitat històrica de Jesús, no va ser exactament així, crec que canta algú a Porgy and Bess (en anglès, és clar, però per no escriure algun disbarat, tradueixo). Res no és com ens deien, les relíquies de Joana d’Arc no han suportat l’anàlisi científica. 

Els catalans no som millors ni més austers, ni més espavilats, que la resta de la humanitat. Els misteris costen de mantenir-se, avui. I els miracles. Encara que sembla que algun se’n produeix, de tant en tant, de forma enigmàtica... La televisió manté una mica la torxa de la tradició i ens ofereix uns quants peplums, com ha de ser, encara que contemplar aquell guapíssim Marco Vinicio a Quo Vadis i pensar que ni ell ni Petroni ni Neró són ja entre nosaltres, em commou. A mi m’agradaria que es conformés una tradició més nostrada i ens passessin cada any, per exemple, aquella excel·lent pel·lícula, El Judes, en català i tot, –no la van deixar doblar, a l’època, però es va poder fer més endavant-, filmada a una Esparreguera entranyable i antiga.

He de dir que no he vist massa passions, però recordo una vegada que les monges van endegar una excursió a aquest poble, en aquells temps en els quals no anàvem enlloc i qualsevol sortida era una aventura immensa. Se’m va fer llarga, molt llarga, la representació, la veritat. Què ruc, cada any li passa el mateix, diu, el personatge d’un acudit popular, quan el capellà li explica la Passió... La ironia popular pot amb tot. Recordo un poema d’un llibre, clandestí durant anys, atribuït a Samaniego, verd, com diríem de forma eufemística, El jardín de Venus, en el qual, durant una representació de la Crucifixió, a l’aire lliure, el senyor que fa de Jesús té problemes en percebre els pectorals de la Magdalena, als seus peus, perquè el taparrabos (catanyolisme magnífic, imaginatiu, com sacatapus) levita de forma inesperada. 

Recordo que un company mestre me'l va mostrar en una còpia pirata, fa molt de temps, poc abans del destape. Sempre ha tingut una mena de contingut morbós, la relació amb la Magdalena. Tant, que fins i tot ha propiciat en l’èxit d’un llibre tan fluixet com El Codi Da Vinci, amb una pila de seqüeles pitjors, com tots els grans èxits. Avui, aquests dies són, generalment, unes vacances més o menys llargues, no pas sempre ni per a tothom, és clar. La possibilitat de tenir cotxe va propiciar aquestes fugides, ja fa anys. El turisme de consum s’ha estès com una taca d’oli. Però la farigola i la ginesta, indiferents als canvis socials i polítics, continuen florint quan toca, és clar. 

Res no és millor ni pitjor, tan sols diferent. Malgrat la nostàlgia que l’edat comporta, no recordo amb goig aquelles èpoques de silenci penitent, on sempre et reiteraven que eres culpable de nosequinescoses que no havies fet, ja, d’entrada, per haver nascut, a causa del pecat original, pervers invent dels poders espirituals, pues el delito mayor, del hombre (i, suposo, de las mujeres, grans pecadores i, a més inductores de pecats gravíssims, que iniciaren la seva tradició amb Eva), es haber nacido. I, ves, no hi podem fer res, per arreglar-ho, sense fer perillar la nostra integritat física. 

Per la tele, ahir, en el canal barceloní, en un programa de fa anys, feien broma sobre el sofriment dels ateus durant aquests dies, en els quals han de suportar tanta religiositat catòlica. També parlaven de les moltes frases lligades a la religió que han fet fortuna en el parlar popular, plorar com una Magdalena, fer una barrabassada, anar a missa, no saber el parenostre, passar un calvari, ser a una vall de llàgrimes, ésser un fariseu, rentar-se les mans, per més inri, portar la creu, anar fet un Ecce Homo, anar d’ Herodes a Pilats, (de rodes a pilats, popularment)... que sorgeixen de forma imprevista en la parla més agnòstica, de la mateixa manera que afloren, de forma inconscient, frases plenes de prejudicis envers grups socials o ètnics diversos. La cosa no té importància, anem engavanyats sense portar gavany i mal engiponats sense portar gipó, coses del llenguatge popular, estranyes, enigmàtiques. No cal enfundar-s’hi. Per cert, això d’enfundar-s’hi em pensava, fa algun temps, que no era correcte, ho havia sentit a dir sovint a persones grans, properes. Però resulta que està bé, ves.

Penediu-vos, doncs, dels pecats, és un bon moment, segur que en teniu algun, ni que sigui l'original... i que al cel ens puguem veure.

29.3.13

DIVENDRES SANT, RECORDS, COSTUMS I POEMES ALTERNATIUS



Divendres Sant quan jo era petita, em semblava el dia més tètric del calendari. Tenia algun avantatge, com ara ser un dels pocs dies en els quals el meu pare tenia festa. Sempre vaig sentir a casa i al veïnat que les processons de Barcelona eren una bírria comparades amb les d'altres ciutats i províncies. Aleshores en feien una per la Rambla una mica tronada que es deia de la Buena Muerte i de  vegades l'havíem anat a veure i ens havíem trobat amb la meva tia-àvia, la que comentava fa uns dies que venia a menjar crema per Sant Josep, al Cafè del Liceu, avui desaparegut. Hi havia allà un senyor vell que tocava el violí, a mi em semblava música celestial però en general tothom afirmava que era un músic lamentable.

Les processons, amb allò del Concili Ecumènic, van anar molt de baixa i semblaven destinades a desaparèixer, algunes van fer moixoni, com la de la Torrassa i aquesta de la Buena Muerte, i va ser una llàstima considerant com ha anat després i la gran revifalla que han fet aquesta mena de coses i també d'altres, com ara els casaments en els quals els nuvis i convidats es disfressen, o les comunions, que semblaven també celebracions a extingir i no ha estat ben bé així. Vaig llegir en una ocasió que Rusiñol no entrava a fons en temes religiosos i que pensava que era millor deixar-ho com estava i s'ho havia trobat. De vegades medito en el tema i crec que potser és una bona manera de fer, i no tan sols pel que fa a la religió, sinó a d'altres tradicions de tota mena que freguen el surrealisme. De vegades les tradicions noves són pitjors que les antigues, la veritat.

Cada família fa seves també tradicions pròpies que de vegades duren força. Quan érem petits va ser durant uns anys tradició, aquest dia, pujar amb el meu pare al castell de Montjuïc, travessàvem els barris de barraques, bevíem aigua a la font del Cargol, agafàvem ramets de flors, sovint de ginesta acabada de florir i tornàvem cap a casa, a dinar. Era aquest un dia silenciós en el qual per la ràdio només amollaven terribles sermons com el de les Set Paraules i, en tot cas, una mica de música sacra. Als cinemes, que ja programaven tota la setmana pel·lícules adients, en tal dia com avui, res de res.

Més endavant, de joveneta, com que anava a la parròquia i érem una bona colla de la mateixa edat, aquests dies ja van ser més distrets. Assistíem a totes les celebracions, l'ofici del Dijous, el Via Crucis del divendres i la Vetlla Pasqual del dissabte i com que cantàvem molt i sempre hi havia algun xicot que ens feia l'aleta, mira, eren unes celebracions passadores. Durant el Via Crucis, que es feia la nit d'avui, portàvem torxes enceses, una cosa que ara també es munta amb motius patriòtics i que em continua semblant tètric al màxim, es faci amb el motiu que sigui.

Quan va entrar una mica de modernitat per les escletxes de la grisor vam començar a anar amb la colla del barri a Horta, a veure una Passió molt moderna que feia la gent del teatre d'allà, un grup del qual van sortir molts bons actors que més endavant van realitzar muntatges diversos. Aquella Passió era aleshores el novamàs i ens va trasbalsar. Jesús-modern era el malaguanyat Joan Miralles, no cal dir que les noies el trobàvem guapíssim. A la meva parròquia van voler fer una mena de mala imitació d'aquella Passió en una ocasió. També crec que sortia la Núria Feliu per allà, cantant alguna cosa punyent. 

L'única ocasió en la qual vaig veure alguna Passió de les tradicionals va ser quan amb l'escola ens van portar a Esparreguera. La representació se'm va fer més llarga que un dia sense pa, car dura matí i tarda, o al menys durava, que ja no sé com va. Ara bé, tot allò de fer sortir a l'escenari un munt de gent, ovelles, rucs i d'altres animalons i els efectes especials de l'apoteosi i la resurrecció, em va fer molta impressió. 

Crec que l'any passat o l'altre ja vaig copiar aquest poema atribuït a Samaniego en el qual evoca una Passió una mica alternativa, però com que el vers em fa molta gràcia i per tal que mediteu en l'evidència que els homes i les dones tenim recursos per prendre's les coses més serioses amb un cert distanciament i amb l'humor pertinent, el torno a copiar i, a més, incloc una traducció que he fet, al català que ara es parla, molt colpidora.


La fuerza del viento

En una humilde aldea el Jueves Santo
la pasión predicaban y, entre tanto,
los payos del lugar que la escuchaban
a lo vivo la acción representaban,
imitando los varios personajes
en la figura, el gesto y los ropajes.

Para el papel sagrado
de nuestro Redentor crucificado
eligieron un mozo bien fornido
que, en la cruz extendido
con una tuniquita en la cintura,
mostraba en lo restante su figura,
a los tiernos oyentes, en pelota,
para excitar su compasión devota.

La parte de María Magdalena
se le encargó a una moza ojimorena,
de cumplida estatura
y rolliza blancura,
a quien naturaleza en la pechera
puso una bien provista cartuchera.
Llegó el predicador a los momentos
en que hacía mención de los tormentos
que Cristo padeció cuando expiraba
y su muerte los orbes trastornaba.

Refirió, entusiasmado,
que con morir aniquiló el pecado
original, haciendo a la serpiente
tragarse, a su despecho, aunque reviente,
la maldita manzana
que hizo a todos purgar sin tener gana.

Esto dijo de aquello que se cuenta,
y después su fervor aún más aumenta
contando los dolores
de la Madre feliz de pecadores,
del discípulo amado,
y, en fin, del sentimiento desgarrado
de la fiel Magdalena,
la que, entre tanto, por la iglesia, llena
de inmenso pueblo, con mortal congoja
los brazos tiende y a la cruz se arroja.

Allí empezó su galas a quitarse
y en cogollo no más vino a quedarse,
con túnica morada
por el pecho escotada
tanto, que claramente descubría
la preciosa y nevada tetería.
Mientras esto pasaba,
el buen predicador siempre miraba
al Cristo, y observó que por delante
se le iba levantando a cada instante
la tuniquilla en pabellón viviente,
haciendo un borujón muy indecente.

Queriendo remediarlo
por si el pueblo llegaba a repararlo,
alzó la voz con brío
y dijo: -Hermanos, el vigor impío
de los fieros hebreos se aumentaba
al paso que la tierra vacilaba
haciendo sentimiento,
y la fuerza del viento
era tal, que al Señor descomponía
lo que sus partes púdicas cubría.

Apenas oyó Cristo este expediente
cuando, resucitando de repente,
dijo al predicador muy enfadado:
-Padre, el juicio sin duda le ha faltado.
¿Qué viento corre aquí? ¡ Qué berenjena!
¿ Las tetas no está viendo a Magdalena?
Hágala que se tape,
si no quiere que el Cristo se destape
y eche al aire el gobierno
con que le enriqueció su Padre Eterno.

Samaniego, Félix Mª de (El jardín de Venus)



LA FORÇA DEL VENT

En un poblet humil, un Dijous Sant,
la passió predicaven. Mentrestant
els pagesos del lloc que ho escoltaven
en viu els tràgics fets representaven
imitant personatges definits
en figures, en gestos i en vestits.

Pel paper més sagrat
del nostre Redemptor crucificat
van triar un noi cepat, un fort hereu 
que estirat a la creu
amb un trosset de roba a la cintura
deixava veure tota la figura
gairebé nua, talment en pilotes
per excitar les compassions devotes.

La part de la Maria Magdalena
s’encarregà a una noia molt morena
alta i prou ben peixada,
de pell fina i colrada
a qui natura feu la davantera
com càntir generós o cartutxera.

Arribà el del sermó al precís moment
en el qual explicava aquell turment
que Crist patia mentre ja expirava
i aquella mort, la terra trastornava.

Els deia, entusiasmat,
que aquella mort va fer fora el pecat
original, i que així la serpent
es va haver d’empassar la maleïda
poma que a tots ens va amargar la vida.

Això va dir de tot el que s’explica
i encara amb més fervor als fets s’aplica
explicant els dolors
de la Mare feliç dels pecadors,
del deixeble amatent
i al capdavall de tot el sentiment
i la tristor d’aquella Magdalena,
la qual dama, amb l’església tota plena
de gent del poble, amb gran desesperança
obre els seus braços i a la creu es llança.

Allà es comença a treure els guarniments
i a restar amb poca roba en uns moments,
amb túnica morada
de penitent, però un xic escotada
i que per la part alta com un clam
descobria aquell ben farcit pitram.

Mentre aquest fet passava
el bon predicador prou contemplava
el Crist, i va observar que pel davant
se li dreçava més, a cada instant,
la roba talment tenda de campanya
o el cim ben indecent d’una muntanya.

Volent fer el desentès
abans la gent de tot no s’adonés
va dir amb gran convicció:
-Germans, la crueltat sense parió
dels hebreus augmentava
mentre tota la terra tremolava
i amb aquell sentiment
la gran força del vent
al pobre Crist llevava
el drap que les vergonyes li tapava.

Quan Crist això escoltà,
de sobte, va semblar resuscitar
i va dir al bon  mossèn, molt empipat:
-Pare, el judici sembla, us ha minvat.
Quin vent bufa aquí dalt? Aquesta és bona!
No veu quins càntirs mostra aquesta dona?
Faci que es tapi
si no vol que aquest Crist se li destapi
i airegi els atributs enravenats
que pel gran Pare Etern li foren dats!!!

Samaniego, Félix Mª de


Samaniego, Félix Mª de
(traducció al català: Júlia Costa)



6.4.12

Processons d'ahir, d'avui i de sempre






He llegit en algun lloc que el meu admirat Rusiñol, personatge extraordinari, contradictori i del qual encara en sabem poca cosa, no entrava a fons en el tema religiós sino que es limitava a opinar quelcom com ara: deixe-m'ho com està. Hi ha hagut molts intents polítics i estatals d'eliminar la tradició cristiana. El cristianisme va fer el mateix amb les coses d'abans, les paganes. Però algun substrat espiritual torna a aflorar quan, a tot el que s'arriba, és a canviar el nom de les coses. 

Durant l'època conciliar, a Catalunya, i crec, pel que vaig llegint, que més aviat a les zones urbanes que no pas a d'altres, es van suprimir moltes processons. La fe, es deia, havia de ser molt més discreta i privada. El mateix va passar amb casaments, bateigs i comunions, que es feien en molts casos de forma absolutament austera. D'aquells grans canvis ens en va quedar el bandejament del llatí, les misses de cara a la gent i la fugida de molts capellans joves vers matrimonis convencionals. Avui hi ha casaments, religiosos o laics, molt més fatxendes i cars que els d'aleshores, i això que ja no són obligatòriament per a tota la vida.

Durant les darreres dècades tot sembla haver revifat. Moltes processons s'han reinventat i recuperat i gaudeixen de bona salut. Segurament és més important la festa que no pas la fe i potser ha de ser així. La llàstima és que en aquell moment es van perdre molts llençols, entre els quals una processó emblemàtica i amb més de dues dècades de vida, la de la Torrassa. La Torrassa ha estat un dels grans barris històrics d'immigrants. Va ser nucli murcià i es famós allò del cartell del temps de la guerra, aquí acaba Cataluña y empieza Murcia. El text ja ens fa entendre que la integració era molt deficient i molts aspectes de la guerra també demostren el mateix. Les causes són profundes i les culpes, repartides.

El barri de la Torrassa va néixer amb voluntat d'acollir els treballadors que venien a fer la primera gran Barcelona, la del 29, operació d'imatge molt important de la dictadura d'aleshores, que, a més, va aconseguir donar feina, ni que fos temporal, a molta gent. Fins i tot, considerant les mancances d'altres barris de postguerra, no estava malament per l'època, el barri, i tenien fins i tot, un tramvia que arribava a la platja, el 55, l'emblemàtic Barceloneta-Collblanch. 

Quan jo era petita la processó de Setmana Santa de la Torrassa, aleshores ja amb molta gent andalusa a més de murciana, era famosa, i fins i tot gent catalana anava a contemplar-la amb curiositat i un cert menyspreu. S'hi cantaven saetes, hi desfilaven penitents i natzarens, però aleshores encara no estava de moda la multiculturalitat i semblava que allò de les processons castellanes era una xaronada. En canvi, les nostres, o les passions teatrals, és clar, eren tota una altra cosa. Recordo que, a tot estirar, es lloaven processons serioses i silencioses com les de Valladolid, en detriment del barroquisme incomprensible del sud, que s'expressava a nivell modest i obrer a la Torrassa.

De petita sovint em deien que aniríem a algun lloc i no hi anàvem mai. El meu pare treballava moltes hores i el Divendres Sant no passàvem de fer una excursió tradicional fins al Castell de Montjuïc i, a la tarda, d'anar a fer un volt per la Rambla per on passava una processó modesta i una mica atrotinada per ser la de Barcelona, que es deia de la Buena Muerte. Els llocs on havíem d'anar i no vam anar mai eren Montserrat, el Tibidabo i la Processó de la Torrassa. A Montserrat i al Tibidabo hi he pogut anar després, moltes vegades. A la Torrassa ja no vaig ser a temps d'anar-hi.

Quan treballava a la Harry Walker hi havia un xicot andalús que treballava a la meva secció, es deia López i sempre es ficaven amb ell perquè deia bestieses sense mala intenció, de vegades feia brometes masclistes-espanyoles, tot i que era un tros de pa beneït. Ens explicava que anava vestit de romà a la Processó i ens en fumíem perquè aleshores nosaltres érem d'una altra cultura i quan ets d'una altra cultura sempre suposes que la teva és la bona, només faltaria. 

Les Setmanes Santes aviat van ser temps de breus vacances, amb el dissabte afegit, a compte d'un dia de vacances. Una de les meves primeres sortides amb amigues va ser a Menorca i em va sobtar veure l'afició que tenien, també a Maó, amb el tema de la processó, vam conèixer uns xicots que anaven a portar els pasos i que pertanyien a una mena de confraries.

Recordo que venien uns caramels tipus pirulí que la gent comprava i anava xupant durant tots els dies, esmolant-ne la punta. M'imagino que encara els venen. Ens en vam comprar a una botiga la mestressa de la qual era gallega, -els altres grans immigrants universals-, i que amb un accent gallec excel·lent i fresc ens va explicar la tradició del caramel: la gente lo chupa, lo guarda, lo vuelve a chupar mientras mira las procesiones... A l'hotel ens van demanar de no fer soroll i hi havia molt silenci per tot arreu, sobretot el Divendres Sant.

La Setmana Santa de la meva infantesa era avorridíssima. En temps conciliars, ja amb una colla d'adolescents, vam començar a anar a la parròquia del barri a participar en tota mena d'actes de l'època: ofici del Dijous Sant, Via Crúcis del Divendres, Vetlla Pasqual del dissabte... En aquella època érem molta gent jove per tot arreu i després dels actes religiosos venien les gresques i els passeigs juvenils. A més, cantàvem molt, en aquelles celebracions, ja en català, cosa que m'encantava. 

Les tradicions sovint passen, em la vida de les persones, pel mateix procés que passen, de forma molt més traumàtica, a nivell massiu, social i polític. De l'acceptació indiscriminada passem al rebuig adolescent i a la demanda d'autenticitat i trencament, per després madurar, voler repetir les nostres infanteses en les dels nostres fills, envellir melangiosament i acabar per mirar-ho tot amb una distància amable i conformada, deixe-m'ho com està. 

Enguany he sentit per la ràdio que a Cuba serà festa, per primera vegada des de la revolució, aquest Divendres Sant, un detall d'agraïment a la visita papal, d'aquest papa tan poc postconciliar el qual, una vegada i una altra, diu que no vol saber res de dones capellanes ni de capellans maridats. 


Cert que la religió comporta un garbuix de coses no sempre fàcils de destriar però no la podem obviar ni rebutjar-la de forma global ja que forma part d'això inexplicable i complex que en diem cultura. L'home ha tingut moltes vegades la temptació de renovar-ho tot, de trencar-ho, cremar-ho i tornar a començar. El que s'ha fet, al capdavall, és substituir el cos incorrupte de sant Oleguer per la mòmia de Lenin, els goigs de Santa Madrona per l'Himne del Barça i les festes patronals per la fira del cargol. 

Les coses moren i es transformen per elles mateixes i cremar-les abans d'hora no fa res més que produir un refús inquietant, reaccions viscerals, protestes i revifalles, com en el cas del tema dels toros, un tema que ja era a casa nostra decadent i abaltit fins que la prohibició el va revifar i se'n va parlar com feia anys i panys que no se'n parlava.

A L'Hospitalet, fins i tot a Barcelona, es fan avui processons d'estil andalús, d'estil autòcton o d'estil barrejat, les més freqüents. Malauradament, crec que no s'ha recuperat la de la Torrassa. He trobat poca informació però els diaris van publicar les raons del rector per suprimir-la, l'any 1967, entre les quals el desenvolupament econòmic, la cojuntura de l'església d'aleshores, poc propicia a aquella mena de manifestacions sorolloses, i també, curiosament, la progressiva integració de la gent del sud a Catalunya. 

Raons que avui, mirades en la distància dels anys, resulten una mica sorprenents però que en aquell context eren totalment comprensibles. Tot just set o vuit anys abans de la supressió, Del Arco entrevistava el rector de la Torrassa, no sé si el mateix o un altre, i li preguntava sobre la processó, cada dia més famosa, i el mossèn n'estava molt orgullós.

A finals dels seixanta no va ser només aquesta la processó que va desaparèixer, manifestacions com les dels Armats de Mataró i moltes altres també van patir una crisi important per revifar vint anys després en plenitud. Potser és que tenim necessitat d'aquesta mena de coses, si no tots, una gran majoria de gent, i voler fer canvis radicals és molt perillós ja que sovint aquests aspectes aparentment folklòrics toquen les nostres fibres més íntimes i sensibles. El paradigma de les revifalles modernes properes ha estat la processó laica de la Confraria 15+1, l'èxit ha superat totes les previsions.