CULTURA RELIGIOSA MULTICULTURAL

Durant uns anys semblava ben bé que les processons de Setmana Santa catalanes es trobessin en vies de desaparició. Fins i tot en el poblet on sóc aquests dies i on vinc des de fa poc més de deu anys la processó del divendres sant ha augmentat en participació i volada de forma substancial. Quan jo era joveneta a la Torrassa en feien una de molt sonada, d'estil hispànic, organitzada per la immigració i en aquells anys de la transició va desaparèixer, llàstima, ja que havia esdevingut tradicional i molt visitada. Però he de dir que sobre les seves característiques es feia molta broma aleshores, era l'època en la qual es parlava sense manies de coses tan inoportunes i desagradables com xarnegada. Un company de feina, d'origen murcià, hi anava sempre, vestit de soldat romà i havia d'aguantar moltes bestieses per part dels descreguts del despatx, la veritat.

A d'altres indrets espanyols les coses sempre han estat més conservadores, sense alts i baixos. De petita sentia tot sovint comentar les diferències entre les processons sorolloses del sud i les serioses i silencioses, com ara la de Valladolid. A Barcelona en feien una un xic tronada, la de la Buena Muerte, de vegades l'anàvem a veure i feia una mica de por, en aquell temps hi havia penitents d'aquells que desfilaven descalços o amb cadenes als turmells, coses així. No va ser mai una gran processó. 

Aquests dies miro la televisió, fins i tot la comarcal, i veig com revifen els cucurutxos, els natzarens, els armats i els esquelets, amb una gran participació de jovenalla. Tot és un signe dels temps, un intent de fer perviure tradicions suposadament ancestrals i que sovint no són pas tan antigues. Ens agrada que es faci allò que hem fet i que vam veure fer a pares i avis. Un iaio emocionat, de no sé quina ciutat catalana, manifestava la seva il·lusió en veure que el nét, disfressat, d'uns vuit o nou anys, ja participava de la gatzara religiosa. Avui mateix en Francesc Puigcarbó comenta l'estranya participació de legionaris en una processó catalana. Els qui creuen que aquí tots pensem de la mateixa manera van molt errats.

La dèria per desfilar disfressats és ben antiga. Sembla que no ens deslliurarem mai de cavalcades i processons de tota mena, religioses o laiques. El món comunista també va organitzar les seves processons polítiques i fins i tot es fan desfilades de futbolistes, per exemple, quan aquests guanyen alguna cosa. Quan perden potser hi hauria qui els voldria fer anar de penitents, amb una pilota de ferro carregada a l'espatlla i flagel·lant-se amb uns espolsadors. 

Després de l'empatx de catolicisme nacional que vam patir tot semblava canviar, la religió, deien fins i tot els capellans -tot i que molts d'aquells van marxar de l'empresa quan la cosa va resultar més senzilla- que el sentiment religió s'havia de portar  a dins, en la intimitat. Casaments, bateigs i comunions es van començar a fer de forma austera i poc sorollosa. La veritat, per haver de retornar a la situació actual valia més haver-ho deixat tot com estava, llatí inclòs. A l'església del poble hi he vist, imprès en un cartell on es feia referència als actes d'aquests dies, el terme Via Creu per Via Crucis, una mostra més de la deriva en la qual ens movem. Via Crucis és llatí i en tot cas, si es tradueix, hauria de ser Camí de la Creu, car això vol dir l'expressió amb la qual es fa referència a la pràctica devocional catòlica tradicional. 

Via Crucis és una expressió que ha passat al llenguatge popular quan algú pateix desgràcies diverses, està passant un viacrucis, pobret. La veritat és que això de la Passió i Mort de Nostre Senyor Jesucrist sempre m'ha fet una certa angúnia. La resurrecció és tota una altra cosa però, pel meu gust, molt menys celebrada que aquesta mena de cant a la mort i exaltació de la tortura. Un professor molt bo que vaig tenir a la UOC, d'història d'Egipte, ens va passar uns apunts sobre pràctiques religioses d'aquella gent llunyana amb un ritual que feia pensar força en aquesta passió nostrada, avui sembla que moltes creences beuen en les fonts egípcies i segur que els egipcis ja ho van copiar de ves a saber qui. 

Quan jo estudiava, un xicot de la meva edat que treballava en una escola -aleshores treballava molta gent en l'ensenyament, sense cap mena de títol- es vantava de fer plorar els infants explicant-los amb pèls i senyals tot el que va passar Jesús en mans dels seus botxins. En tot cas, en el fons queda la simbologia, la mort de la natura i la seva revifalla. La resta és qüestió de fe i jo en tinc molt poca. Però admeto que el tema de la tradició em produeix una gran curiositat i respecto molt el tarannà de cadascú en aquestes coses i en moltes altres, si no m'obliguen a creure en allò que creuen o en participar en coses multitudinàries, siguin processons o manifestacions patriòtiques o no m'assenyalen amb el dit si durant la festa nacional jo em quedo a casa meva igual.

Ahir escoltava una entrada televisiva sobre religió a l'escola. No ens n'hem sortit, la veritat. De tota manera a Catalunya la demanda dels pares no arriba al vint-i-cinc per cent mentre que en d'altres indrets peninsulars puja fins al noranta. Els sindicats de l'educació havien estat molt bel·ligerants en el tema fa anys però ara no veig pas que se'n parli tant com en d'altres èpoques. A més a més sempre surt allò de què els nois i noies no tenen cultura religiosa i no poden entendre la pintura, la música... Com que no se sap ben bé què és això de la cultura no ens en sortirem. Jo crec que de cultura religiosa, de petita, en tenia ben poca, més enllà de l'obligatorietat de les pràctiques i de la Història Sagrada light i per a infants que ens amollaven. La cultura religiosa es pot assolir de forma pràctica quan es té interès en el tema, quan es vol entendre l'art o el que queda d'un passat immergit de grat o per força en el catolicisme. Jo, per exemple, d'adolescent en sabia poca cosa dels deus clàssics, presents en tantes manifestacions artístiques i una molt bona professora de l'institut ens va elaborar uns apunts molt interessants i ja en vaig tenir prou per anar fent. Avui mirant una mica internet te'n surts prou bé. O sigui, que l'escola hauria de prescindir del tema, encara més la primària, cosa que tampoc vol dir que s'hagi de celebrar el solstici d'hivern o prohibir cantar nadales quan toca. Que també he patit molts iconoclastes dogmàtics i gairebé em fan més por que els capellans dels anys cinquanta, la veritat.

Admeto la contradicció vital de seguir el curs de l'any en base a la tradició cultural catòlica i no ser una persona allò que es diu religiosa. Tot i que això de la religió també és personal i intransferible, la veritat. Però sembla que necessitem participar en actes col·lectius per reforçar determinats aspectes de la nostra intimitat. Una amiga em deia fa un temps que quan érem jovenetes i anàvem, per exemple, a un viacrucis del barri, amb torxes i tot cantant allò de per vostre Passió sagrada ella ho sentia. Les manifestacions col·lectives, acompanyades de música i, encara més, d'elements com la foscor, les olors, fins i tot els silencis, tenen aquest component emotiu que també es pot trobar en una manifestació esportiva o en un agermanament catalanista, però això té poc a veure amb la realitat vital i les seves conseqüències efectives.

Ahir, per a fer ambient i evocar mites religiosos, em vaig quedar una estona a contemplar una pel·lícula bíblica de la meva infantesa, Sansón y Dalila. No m'agradava Víctor Mature ni de joveneta i aquí resulta més sonso que mai, però la peli va tenir molt d'èxit i va rebre molts premis i em sembla recordar que fins i tot al Coliseum regalaven entrades si endevinaves quantes llumetes hi havia a la façana, aquelles llumetes que s'encenien i s'apagaven les quals, en aquell moment històric ombrívol, eren màgiques. De la pel·lícula tan sols en recordava, i malament, el final, quan el noi aconsegueix derribar el temple dels filisteus. I una mica també recordava la traïdora i penedida Dalila, Hedy Lamarr, lluint unes disfresses impossibles, gairebé sempre amb un tall a la cama per mostrar cuixa.

Lamarr va ser una dona molt intel·ligent i complexa, poca broma. Mature, tot i ser bescantat a causa de la seva poca grapa actoral, va tenir els seus èxits. Tots dos van morir grans, sense fer soroll, una mica oblidats. Aquelles pel·lícules tan irreals també van contribuir a la nostra cultura religiosa, per cert. No recordava que hi sortia Angela Lansbury, feliçment encara viva i en actiu, llàstima que la matin aviat cosa que contribueix al fet que el pobre Samsó caigui en les grapes de la ressentida Dalila. En aquelles pel·lícules les dones bones sempre eren rosses i les dolentes, morenetes i amb ulls verds. La veritable història del Samsó bíblic encara és més surrealista que la del cinema. Abans passaven coses molt estranyes però en el present encara en passen més.

Processons d'ahir, d'avui i de sempre

He llegit en algun lloc que el meu admirat Rusiñol, personatge extraordinari, contradictori i del qual encara en sabem poca cosa, no entrava a fons en el tema religiós sino que es limitava a opinar quelcom com ara: deixe-m'ho com està. Hi ha hagut molts intents polítics i estatals d'eliminar la tradició cristiana. El cristianisme va fer el mateix amb les coses d'abans, les paganes. Però algun substrat espiritual torna a aflorar quan, a tot el que s'arriba, és a canviar el nom de les coses. 

Durant l'època conciliar, a Catalunya, i crec, pel que vaig llegint, que més aviat a les zones urbanes que no pas a d'altres, es van suprimir moltes processons. La fe, es deia, havia de ser molt més discreta i privada. El mateix va passar amb casaments, bateigs i comunions, que es feien en molts casos de forma absolutament austera. D'aquells grans canvis ens en va quedar el bandejament del llatí, les misses de cara a la gent i la fugida de molts capellans joves vers matrimonis convencionals. Avui hi ha casaments, religiosos o laics, molt més fatxendes i cars que els d'aleshores, i això que ja no són obligatòriament per a tota la vida.

Durant les darreres dècades tot sembla haver revifat. Moltes processons s'han reinventat i recuperat i gaudeixen de bona salut. Segurament és més important la festa que no pas la fe i potser ha de ser així. La llàstima és que en aquell moment es van perdre molts llençols, entre els quals una processó emblemàtica i amb més de dues dècades de vida, la de la Torrassa. La Torrassa ha estat un dels grans barris històrics d'immigrants. Va ser nucli murcià i es famós allò del cartell del temps de la guerra, aquí acaba Cataluña y empieza Murcia. El text ja ens fa entendre que la integració era molt deficient i molts aspectes de la guerra també demostren el mateix. Les causes són profundes i les culpes, repartides.

El barri de la Torrassa va néixer amb voluntat d'acollir els treballadors que venien a fer la primera gran Barcelona, la del 29, operació d'imatge molt important de la dictadura d'aleshores, que, a més, va aconseguir donar feina, ni que fos temporal, a molta gent. Fins i tot, considerant les mancances d'altres barris de postguerra, no estava malament per l'època, el barri, i tenien fins i tot, un tramvia que arribava a la platja, el 55, l'emblemàtic Barceloneta-Collblanch. 

Quan jo era petita la processó de Setmana Santa de la Torrassa, aleshores ja amb molta gent andalusa a més de murciana, era famosa, i fins i tot gent catalana anava a contemplar-la amb curiositat i un cert menyspreu. S'hi cantaven saetes, hi desfilaven penitents i natzarens, però aleshores encara no estava de moda la multiculturalitat i semblava que allò de les processons castellanes era una xaronada. En canvi, les nostres, o les passions teatrals, és clar, eren tota una altra cosa. Recordo que, a tot estirar, es lloaven processons serioses i silencioses com les de Valladolid, en detriment del barroquisme incomprensible del sud, que s'expressava a nivell modest i obrer a la Torrassa.

De petita sovint em deien que aniríem a algun lloc i no hi anàvem mai. El meu pare treballava moltes hores i el Divendres Sant no passàvem de fer una excursió tradicional fins al Castell de Montjuïc i, a la tarda, d'anar a fer un volt per la Rambla per on passava una processó modesta i una mica atrotinada per ser la de Barcelona, que es deia de la Buena Muerte. Els llocs on havíem d'anar i no vam anar mai eren Montserrat, el Tibidabo i la Processó de la Torrassa. A Montserrat i al Tibidabo hi he pogut anar després, moltes vegades. A la Torrassa ja no vaig ser a temps d'anar-hi.

Quan treballava a la Harry Walker hi havia un xicot andalús que treballava a la meva secció, es deia López i sempre es ficaven amb ell perquè deia bestieses sense mala intenció, de vegades feia brometes masclistes-espanyoles, tot i que era un tros de pa beneït. Ens explicava que anava vestit de romà a la Processó i ens en fumíem perquè aleshores nosaltres érem d'una altra cultura i quan ets d'una altra cultura sempre suposes que la teva és la bona, només faltaria. 

Les Setmanes Santes aviat van ser temps de breus vacances, amb el dissabte afegit, a compte d'un dia de vacances. Una de les meves primeres sortides amb amigues va ser a Menorca i em va sobtar veure l'afició que tenien, també a Maó, amb el tema de la processó, vam conèixer uns xicots que anaven a portar els pasos i que pertanyien a una mena de confraries.

Recordo que venien uns caramels tipus pirulí que la gent comprava i anava xupant durant tots els dies, esmolant-ne la punta. M'imagino que encara els venen. Ens en vam comprar a una botiga la mestressa de la qual era gallega, -els altres grans immigrants universals-, i que amb un accent gallec excel·lent i fresc ens va explicar la tradició del caramel: la gente lo chupa, lo guarda, lo vuelve a chupar mientras mira las procesiones... A l'hotel ens van demanar de no fer soroll i hi havia molt silenci per tot arreu, sobretot el Divendres Sant.

La Setmana Santa de la meva infantesa era avorridíssima. En temps conciliars, ja amb una colla d'adolescents, vam començar a anar a la parròquia del barri a participar en tota mena d'actes de l'època: ofici del Dijous Sant, Via Crúcis del Divendres, Vetlla Pasqual del dissabte... En aquella època érem molta gent jove per tot arreu i després dels actes religiosos venien les gresques i els passeigs juvenils. A més, cantàvem molt, en aquelles celebracions, ja en català, cosa que m'encantava. 

Les tradicions sovint passen, em la vida de les persones, pel mateix procés que passen, de forma molt més traumàtica, a nivell massiu, social i polític. De l'acceptació indiscriminada passem al rebuig adolescent i a la demanda d'autenticitat i trencament, per després madurar, voler repetir les nostres infanteses en les dels nostres fills, envellir melangiosament i acabar per mirar-ho tot amb una distància amable i conformada, deixe-m'ho com està. 

Enguany he sentit per la ràdio que a Cuba serà festa, per primera vegada des de la revolució, aquest Divendres Sant, un detall d'agraïment a la visita papal, d'aquest papa tan poc postconciliar el qual, una vegada i una altra, diu que no vol saber res de dones capellanes ni de capellans maridats. 


Cert que la religió comporta un garbuix de coses no sempre fàcils de destriar però no la podem obviar ni rebutjar-la de forma global ja que forma part d'això inexplicable i complex que en diem cultura. L'home ha tingut moltes vegades la temptació de renovar-ho tot, de trencar-ho, cremar-ho i tornar a començar. El que s'ha fet, al capdavall, és substituir el cos incorrupte de sant Oleguer per la mòmia de Lenin, els goigs de Santa Madrona per l'Himne del Barça i les festes patronals per la fira del cargol. 

Les coses moren i es transformen per elles mateixes i cremar-les abans d'hora no fa res més que produir un refús inquietant, reaccions viscerals, protestes i revifalles, com en el cas del tema dels toros, un tema que ja era a casa nostra decadent i abaltit fins que la prohibició el va revifar i se'n va parlar com feia anys i panys que no se'n parlava.

A L'Hospitalet, fins i tot a Barcelona, es fan avui processons d'estil andalús, d'estil autòcton o d'estil barrejat, les més freqüents. Malauradament, crec que no s'ha recuperat la de la Torrassa. He trobat poca informació però els diaris van publicar les raons del rector per suprimir-la, l'any 1967, entre les quals el desenvolupament econòmic, la cojuntura de l'església d'aleshores, poc propicia a aquella mena de manifestacions sorolloses, i també, curiosament, la progressiva integració de la gent del sud a Catalunya. 

Raons que avui, mirades en la distància dels anys, resulten una mica sorprenents però que en aquell context eren totalment comprensibles. Tot just set o vuit anys abans de la supressió, Del Arco entrevistava el rector de la Torrassa, no sé si el mateix o un altre, i li preguntava sobre la processó, cada dia més famosa, i el mossèn n'estava molt orgullós.

A finals dels seixanta no va ser només aquesta la processó que va desaparèixer, manifestacions com les dels Armats de Mataró i moltes altres també van patir una crisi important per revifar vint anys després en plenitud. Potser és que tenim necessitat d'aquesta mena de coses, si no tots, una gran majoria de gent, i voler fer canvis radicals és molt perillós ja que sovint aquests aspectes aparentment folklòrics toquen les nostres fibres més íntimes i sensibles. El paradigma de les revifalles modernes properes ha estat la processó laica de la Confraria 15+1, l'èxit ha superat totes les previsions.

Dijous Sant, era? Meditacions sobre aquests dies i els altres

No espero res. No temo res. Sóc lliure.

   (Nikos Kazantzakis, epitafi)

Tal dia com avui em ve al cap, de forma recurrent i irreverent, un fragment del monóleg El desmemoriat, de Joan Capri, en el qual es fa un embolic amb les dates i les diades i ja no sap si parla del Dia de la Palma o d'un altre, dient això de Dijous sant, era!

El monòleg reflecteix un fet evident que, quan ets petit, fa que et fumis dels grans i quan ets gran s'esdevé cada vegada amb més regularitat, l'oblit i la barreja de records. Per això tinc poca fe en els relats orals, que acostumem a canviar cada vegada que els expliquem, barrejant dates i fets sense adonar-nos-en. 

Els infants tenen una memòria selectiva però admirable i per això s'enfaden quan els canvíem, sense voler, els detalls de les nostres rondalles i contes. La narració oral va a menys, em temo, de tota manera, ja que he vist, a escola i a les llars, com pares, mares i mestres recorren sovint al conte escrit i el van llegint amb més o menys grapa mentre mostren als infants les il·lustracions.

De vegades havia anat amb els meus fills, quan eren petits, a escoltar narracions orals de contes i la veritat és no recordo cap narrador remarcable, ho feia millor jo. De gran també he escoltat narracions orals, una vegada amb van portar a una mena de cafè literari on un jove negre, del qual em van fer molta propaganda les amigues (com a narrador, ep, poca broma), explicava llegendes de les seves terres africanes i, la veritat, tampoc no era cap meravella, estic segura que els seus avis en devien saber molt més. Recordo també que va explicar una llegenda africana assegurant que era original d'aquelles terres i que no s'explicava enlloc més però la història era una mena de flor romanial en versió no monàrquica. Tot està inventat, que deien, i des de fa molts anys.

Un mestre una mica més gran que jo es vantava del fet que, a frec de la Setmana Santa, explicava amb tant de verisme la Passió de Jesús que els alumnes acabaven plorant. Avui potser el farien fora o comptaria amb una denúncia per sadisme psicològic, qui sap. 

Les tradicions d'aquests dies semblaven destinades a desaparèixer però s'han reconvertit i les processons, al menys unes quantes, gairebé revifen i també les Passions teatrals gaudeixen de bona salut malgrat que els temps han canviat tant. Precisament el que ha fet revifar tot plegat ha estat l'admetre que aquestes coses formaven part de la tradició de forma global i que es podien viure i seguir sense ser profundament religiós.

Les processons, laiques o religioses, tenen èxit perquè hi ha un component gregari i exhibicionista i una tendència a la disfressa que des de temps ancestrals ha motivat els humans a manifestar-se de forma massiva mentre una altra part de la humanitat propera contempla, de forma més passiva, aquesta manifestació. Les manifestacions polítiques també tenen aquest component, de fet.

Quan més va menys m'agraden els actes on s'aplega molta gent a fer el mateix, empesos, se suposa, per sentiments compartits, cosa que no és res més que un miratge de tants com ens ajuden a viure. Una amiga m'explicava fa un temps que quan assistíem, en la nostra joventut, als actes parroquials de l'època, com ara un nocturn viacrúcis, sentia grans i enyorades emocions, tot i que no es té per religiosa.

La cosa catàrtica ha estat molt estudiada i no faré ara psicologia barata. És així i no formar part de les masses en el que sigui et fa sentir sol i exclòs. A la vida sempre ens movem entre la necessitat d'individualitat i diferència i la de gregarisme i uniformitat. Se suposa que s'han de tenir arrels, sentiments patriòtics, solidaris i tot això, però aquests sentiments acaben, també, per ser un llastre feixuc i conformar dogmes de tota mena.

Fa uns dies, amb relació amb la vaga, el periodista Foix parlava en una tertúlia sobre el fet que avui es parla molt de democràcia però poc de llibertat. És cert. La llibertat de fer vaga hauria de comptar amb la llibertat de no fer-ne, però això sembla molt malament als convençuts, per posar un exemple recent. En podria trobar molts altres. La tendència a voler imposar veritats irrefutables és universal i revifa sovint.

El Dijous Sant antic, el de la meva infantesa, tenia una celebració obligatòria, anar a seguir monuments. Com la meva amiga en els viacrúcis, jo també experimentava una mena de sentit del sagrat quan hi anava, amb els pares, i les esglésies eren obertes, amb les imatges cobertes amb draps morats i el magnífic monument fet amb les palmes i els palmons ens acollia, a Barcelona. Tot feia olor d'encens, de ciris i de farigola ja que a les portes de les esglésies gitanes de l'època en venien ramets i sempre en compràvem. Et trobaves molts coneguts per xerrar car tothom feia el mateix i cada barri tenia les seves rutes. Et senties, doncs, més o menys acompanyat i part de la comunitat.

En canvi, admeto que no em va produir cap emoció anar a veure, amb l'escola, la Passió d'Esparraguera, quue se'm va fer llarguíssima i pesadíssima. El cinema, excepció feta del Divendres Sant, oferia aquelles programacions especialitzades que la tele, en part, recull una mica, cosa que està molt bé ja que crec que una part de tradició s'ha de mantenir i les tradicions sempre són força il·lògiques i misterioses, pintoresques i contradictòries.

Quan jo era petita el dissabte, a mig matí, se sortia al balcó a fer repicar tapadores de cassoles i carraques, a matar jueus, que dèiem, amb una innocència que avui, realment, sobta. Fins i tot a l'emblemàtic Trobador Català hi ha un poema amb aquest títol. Els jueus eren quelcom estrany, exòtic, inexistent. Un enemic tan llunyà i sense rostre com els indis de les pel·lícules del cinema de barri, estossinats a gavadals en companyia dels lletjos japonesos del cine bèl·lic. O com els comunistes, un altre misteri de l'època.

Les etiquetes ètniques, religioses o polítiques donen seguretat i obvien la realitat individual de cadascú, per damunt d'ideologies, banderes i la resta, però la tendència a les processons deriva sovint en la tendència a la identificació grupal indiscriminada. Hi hem de conviure però no deixen de provocar-me una certa angúnia i una mena de por profunda, tant als natzarens encaputxats com a aquests incendiaris sense rostre del nostre temps, què hi farem. Les màscares fan molta més por que no pas els rostres visibles i identificables.

Quan qualsevol forma de pensar o sentir es converteix en religió verdadera, malament rai. En canvi, quan aquestes formes de pensar són viscudes amb un cert distanciament irònic i amb tendència a la tendresa pels records i per la bona gent, no fan mal a ningú i són dignes de respecte i conservació.

Un llibre per recuperar en dies com aquests és El Crist de nou crucificat, una història que va tenir molt d'èxit durant la meva joventut i, em temo, plenament vigent encara pel que fa al seu fons moral. M'agradaria que passessin per la tele, si pogués ser en català, idioma en el qual no es va poder estrenar a l'època, El Judes, rodada en una Esparreguera autàrquica i entranyable. Totes dues històries giren a l'entorn d'un tema amb evidents paral·lelismes, tot i que no tinguin res a veure, el paper que representem en la vida, que ens condiciona i com ens pot fer canviar haver de fer-ne un de diferent, si toca. 

La novel·la de Kazantzakis va comptar amb una magnífica traducció de Joan Sales, i això que aquest escriptor no la va poder fer a partir de l'original, sinó a través de textos anglesos o francesos, italians o castellans. Va ser un èxit en els seixanta tot i que ja alguns progres la van menystenir  a causa del rerefons cristià, malgrat que l'Alexis Zorba els hagués fet caure la bava. Però resulta que el tema de la novel·la és universal, ja que a través de una història local parla dels homes i les dones, dels odis i les crueltats, com parla també de molt més que dels romans i els cristians el Quo Vadis literari de Sienkiewikz: d'una Polònia molt mal tractada pels grans estats i oprimida, que encara, per cert, habia de rebre moltes més patacades, per desgràcia.

Admeto sense complexos que la pel·lícula de Le Roy, un clàssic d'aquests dies, que és com una immensa col·lecció de cromos acolorits, m'encanta, tot i que avui ja sé que d'històrica, poca cosa. A l'escola crec que va ser l'única peli en colors que ens van passar i aplaudíem  a cor què vols quan els cristians, a punt de ser devorats pels lleons afamats, canten contents mentre Neró, immens i jove Ustinov, agafa una gran emprenyada. O quan el mateix Neró, finalment, mor, mig suïcidat. Coses de la infantesa, com allò de matar jueus a cop de tapadora de cassola. Déu, si existeix, segur que m'ha perdonat pel fet que no sabia el que em feia.