DEL PASSAT ARNAT I ELS SEUS CONDICIONANTS

La gent jove del present no es pot ni imaginar el que representava, no fa tants anys, viure en un context de marginació social a causa d'una situació difícil relacionada amb la moral vigent. Ser mare soltera, ser separada, ser homosexual, eren coses que feien patir molt la gent. Una meva besàvia a qui van pràcticament casar als quinze anys i que va haver de deixar el marit, un ludòpata, gandul i potser moltes coses més que no ens van explicar, amb un fill petit, per posar-se a treballar de minyona, no podia dir a ningú que era separada i havia d'explicar que era vídua. Li havien sortit altres homes per poder-se casar, algun d'ells possiblement li feia el pes, però a la meva mare li deia que de cap manera no s'hauria ajuntat. Tenia algunes coneixences en el sector de l'església i va fer passes per intentar l'anul·lació però no se'n va sortir. Avui no entenem coses com ara que Guimerà estés traumatitzat pel fet que els seus pares s'haguessin casat després de néixer ell, per exemple. Tot ha canviat tant! Sento una gran pietat retrospectiva per aquestes vides tristes, condicionades per una moral tronada i per un entorn hipòcrita, la veritat.

Ha sortit una nova biografia de l'escriptor Somerset Maugham, que fa poc comentava Lluís Racionero al suplement cultural de La Vanguardia. Somerset va ser un home ric, famós però com conclou aquest llibre, malgrat el seu èxit mundà, mai no va trobar el que desitjava. L'homosexualitat de l'escriptor era més o menys coneguda però en d'altres biografies anteriors, fetes fins i tot per gent com un nebot seu, no se'n parlava gens. Sembla, doncs, que no va ser feliç, tot i que la felicitat és quelcom molt subjectiu i la manca de felicitat completa la va viure en el luxe i la comoditat, tot s'ha de dir. En el cas d'aquestes angoixes vitals ben peixades sempre em ve al cap la cançó que cantava Guillermina Motta i que feia: com la Soraya vull plorar, no vull plorar fent el dinar.

Fa un temps vaig escriure al blog sobre Alexandre Plana de qui també, per molts indicis, en podem deduir que tenia el mateix problema tot i que mai no s'hagi explicitat. A Catalunya hem estat molt primmirats amb el tema i encara ho som, qualsevol referència directa sobre patums del passat i les seves circumstàncies vitals poc convencionals ha estat sempre comentat mig en secret: abandonaments maritals, amants, i, evidentment, l'homosexualitat, considerada durant anys i panys un vici terrible o una malaltia que calia curar. 

Fins i tot quan estudiava magisteri i els aires semblaven anar canviant vaig saber, també en mig d'un secretisme exagerat, que una companya de  curs estava separada. Per sort, al cap de pocs anys més tot es va poder fer públic i crec que es va tornar a aparellar feliçment. Al meu barri hi havia vist sovint una parella una mica més jove que els meus pares, sempre deia la gent que festejaven. A la llarga tothom va pensar que la dama era separada del marit i que per això no es podien casar però la situació era objecte de maliciosos comentaris veïnals.

A les Memòries de Josep Maria de Sagarra es fa referència al cas de Pijoan, de qui fa poc vam saber-ne els fets amb la publicació del llibre, després convertit en pel·lícula, Abans que el temps ho esborri. Els secrets ens van ser revelats pels descendents de la dama que va donar la campanada en aquella societat barcelonina, una societat que ens la volen fer passar per avançada i era, si fa o no fa, com la Vetusta de Clarín. Una amiga meva em va explicar una vegada que a la Universitat progre dels setanta encara els comentaven a mitja veu i per als iniciats que Pijoan se n'havia anat amb una dona casada que tenia tres fills.

Sagarra escriu sobre Alexandre Plana,a les Memòries, en un fragment colpidor. Plana va morir en els braços de Sagarra, a Banyuls, en aquell tristísssim 1940. Va ser un home amargat i solitari, complex, probablement per la seva homosexualitat, intuïda avui per nosaltres. Sagarra va conèixer Plana a l'Ateneu, és clar, i ja de jove era un home difícil i trist. Pla jove, amb ganes de fer coneixences i relacions oportunistes, li va fer la gara-gara per oblidar-se'n aviat, quan ja no li convenia.  Sagarra no diu amb claredat quin era el problema però, evidentment, llegit el fragment amb ulls del present sembla que tot lliga:

Realment, en trenta anys de la seva vida evolucionà poquíssim; substituí unes amistats per unes altres, però en totes es produí de la mateixa manera. Ordenat, rutinari en extrem, i tossut com un bou, semblava que, un cop engegada la seva vida, ell no podia rectificar-ne ni modificar-ne cap detall (...). Alt com un Sant Pau, amb uns aires pacífics d'antílop africà una mica nebulós, una mica absent i bastant paradisíac; desarmat per a tot el que fos agilitat i violència; amb una mentalitat de vell misogin, carregat d'exigències; terriblement afectiu, terriblement gelós i terriblement capaç de patir les tragèdies sentimentals més absurdes, callant-se-les com un mort (...) fou Alexandre Plana un nen malcriat i un ser desgraciadíssim, que posseí la gran elegància d'amagar el seu íntim jo i mostrar-se als ulls de tothom com la persona més assenyada, més correcta i més ponderada (...). Jo em penso haver conegut Alexadre Plana a fons i haver participat del millor caire de la seva amistat nobilíssima, i tinc motius més que sobrats per a creure que la seva vida fou de les més amargues i de les més desolades. 

De vegades oblidem la gran sort que tenim de viure ara i aquí, malgrat la crisi i les dificultats. I la xamba d'haver crescut en una societat la qual, pel que fa a la moral rància, ha evolucionat de pressa, des de l'encotillament inqüestionable a la llibertat més o menys tolerada. Amb totes les limitacions, mancances i servituds que volgueu, ho admeto.