Qui té por del facebook?

Fa ja algun temps que escolto i llegeixo consideracions molt exagerades sobre els perills del facebook.

Fins i tot sembla d'un cert bon to entrar a fons en si la xarxa feisbuquera és o no un indret d'immadurs adolescents. O també en temes suposadament més profunds, com ara si els que formen part dels teus amics de la xarxa són o no amics de veritat. Sembla un mèrit afirmar que el fas servir poc o que no t'interessa, posicions, per altra banda, personals i tan vàlides i respectables com qualsevol altra. Sempre que no comportin un judici de valor vers els usuaris adictes, és clar.

Tot plegat entra en l'àmbit de la por a les novetats, una constant humana, i a no sé pas quins fantasmes diversos i teories conspiratives que es mouen per tot arreu. La televisió va ser objecte de condemnes indiscriminades quan, fins i tot, tenia més qualitat que no pas ara. Sobre la màquina d'escriure havia escoltat per ràdio, de joveneta, condemnes, insistint en la major vàlua d'un escriptor que ho fes tot amb ploma estilogràfica, a causa de la seva suposada relació vital amb el que escrivia.

En unes colònies d'estiu on vaig fer de monitora, fa més de quaranta anys, el capellà que en tenia cura -aleshores sempre hi havia un capellà a tot arreu- ens va amollar un discurs sobre el nen d'abans de la televisió i el nen de després de la televisió. Aquest segon, evidentment, molt més malmès per la modernitat i molt menys interessat en tota mena de coses importants.

A escola s'ha parlat malament de les calculadores, dels ordinadors, de les vídeo-consoles. Tot plegat són, sembla, perills gairebé demoníacs destinats a fer-nos perdre la vida social. Fins i tot un anunci de colònies d'estiu actual fa una mena de joc de paraules amb el monitor de la tele i el monitor de les colònies esportives. El de la tele és el dolent, és clar.

El facebook és una eina més, com qualsevol altra cosa. Tenir amics per allà ja sabem que no vol dir tenir amics íntims. Vol dir tenir relació amb gent que coneixes a través de molts àmbits. Gràcies al facebook, per exemple, he sabut de molts ex-alumnes als quals havia perdut la pista, d'amics i amigues de fa anys, de gent amb qui comparteixo aficions literàries. També hi tinc a part de la família, per exemple.

El facebook és una mica com el carrer del poble. Amb alguns et saludes, amb d'altres parles, amb uns quants quedes per prendre cafè, amb una minoria comparteixes moltes més coses. La meva vida social més aviat ha augmentat amb aquesta mena de possibilitats modernes, ja que he recuperat antics coneguts i he accedit a activitats interessants que altrament no hauria arribat a conèixer.

Els blogs, que ara estan una mica ensopits, també m'arriben a través del facebook.  Qualsevol esdeveniment pot trobar molta més difusió al facebook, a més de l'email corresponent. No sé com acabarà el tema de la Vil·la Urània però, certament, el facebook ha fet que el possible i injust enderroc sigui conegut per molta més gent.

Què hi ha tafaneria? Com a qualsevol activitat humana, evidentment. Allò tan bonic de res humà m'és aliè ho diu un personatge de Terenci en un context absolutament domèstic, quan algú li critica la seva curiositat una mica malsana. La posteritat ha elevat la frase a una categoria molt més profunda, però el seu context és ben feisbuquero, per cert.

Els adolescents i jovenets hi xalen i de vegades s'extralimiten posant coses que no toquen, cert. Però hi ha mitjans de control per tal que les coses no arribin a qui no vols. Un altre tema és que ens fem un embolic, els poc experts, a l'hora de controlar aquesta mena de coses. Jo crec que els adolescents que han tingut problemes amb gent coneguda a les xarxes ja tenien problemes abans, la veritat.

En tot cas, com sol passar, les crítiques més dures venen dels qui no l'utilitzen o ho fan molt poc i no li acaben de veure la gràcia, cosa que em passa a mi, per exemple, amb les piulades, tot i que de vegades utilitzo també twitter. Tot són gustos, no és cap obligació feisbuquejar però inferir-ne maldats generalitzades em sembla una bestiesa. Totes aquestes coses són eines i depèn de com es facin servir. 

Personalment la tècnica actual, les xarxes i tot això, no m'han aïllat ni han reduït la meva vida social, més aviat al contrari. Si un és tan ximple que a la xarxa publica fotografies seves en una festa desfassada, on balla en pilotes al mig d'una rotllana de gambirots, és natural que algú que el vol per a una feina de professor de parvulari, per exemple, s'hi pensi una mica. No tan pel desfassament sinó pel fet que donar a conèixer les nostres intimitats poc recomanables al públic mostra una manca de maduresa evident.

Arriba un moment a la vida en el qual les novetats tècniques et superen, ja no tens ganes de canvis. És el cas d'Espinàs, que escriu a màquina, per exemple. He tingut alguna companya mestra, més gran que no pas jo, que no ha volgut saber mai res dels ordinadors. Però no pas per cap postura moral ni ètica sinó senzillament, per mandra i perquè així és la vida. No n'ha tingut necessitat. 

Una coneguda molt apreciada per mi, l'escriptora Maria Carme Roca, gran persona, d'una simpatia aclaparadora, va arribar fa uns dies als tres mil amics a facebook. Crec que és un gran mèrit i que mostra el seu poder de convocatòria i l'apreci que li té -li tenim- molta gent que en seguim la tasca literària. Ja suposo que aquests tres mil seguidors no són amics íntims seus, la gran majoria. Però presuposar que no són amics seus en un sentit molt més planer i senzill de la paraula també em sembla injust i reduccionista.