RAMÓN Y CAJAL, la història, les dones i els costums quotidians

Razonar y convencer, ¡qué difícil, largo y trabajoso! ¿Sugestionar? ¡Qué fácil, rápido y barato!

En cuanto el alma pierde la aureola juvenil, los generosos torneos por el aplauso son sustituidos por las egoístas competencias por el dinero.

La simpatía es muy frecuentemente un prejuicio sentimental basado en la idea de que la cara es el espejo del alma. Por desgracia, la cara es casi siempre una careta.

Ramón y Cajal

Ahir els dibuixets de Google recordaven els cent seixanta anys del naixement de Ramón y Cajal, un senyor que forma part de la meva mitologia retrospectiva. He escrit sobre ell en d'altres ocasions al blog. El 2006 va ser un Any de la Ciència, no sé si aquests anys serveixen per a gran cosa. A l'escola, aleshores jo encara estava en actiu, vam dedicar l'exposició de Sant Jordi al tema, vam comprar llibres per a la biblioteca, de divulgació científica, i amb els nois i noies més grans vaig fer un treball més aprofundit sobre aquest gran senyor irrepetible. Feia cent anys de la concessió del Nobel, per cert.

Ramón y Cajal em desvetlla una admiració incondicional però hi ha qui sovint insisteix en la seva, per exemple, misogínia, fins el punt que un dels seus néts va haver d'escriure, fa alguns anys, en la seva defensa, davant de l'atac virulent i exaltat d'unes militants feministes. Jo crec que en la seva època més o menys tots els homes eren això que avui en diríem misògins, ja que aquest era el pensament oficial vigent. És clar que de la majoria dels nostres avantpassats no en tenim un testimoni directe i treure de context alguns discursos del científic, en els quals opina sobre tota mena de coses, dones incloses, ens poden fer pensar que era un carca, sobretot llegint-los de forma injusta i condicionada, des del nostre present.

No entenc un borrall en ciència i per tant sóc incapaç de valorar en la seva immensitat l'aportació professional del científic. Va ser un home admirable pel fet de surar en un món arnat i ignorant, el de la seva època, fent el que es podia fer i sovint pagant-se els materials de la seva butxaca. Avui, que tant ens queixem de la manca de recursos, resulta un exemple paradigmàtic de la voluntat i de l'esforç i del possibilisme. És clar que la seva brillantor també va fer que el seu exemple s'instrumentalitzés per poders com els del franquisme, si Ramón y Cajal va fer tantes coses amb una sabata i una espardenya, per què s'havia de gastar més del compte en investigació? Cal separar l'exigència raonable de recursos amb l'excusa de la manca de recursos per a no fer res, em sembla.

En el terreny personal com que aquest senyor va ser una mena de terratrèmol vital que va escriure, a la seva manera, casolana i planera, sobre tota mena de coses, cal situar les seves declaracions en cada moment històric. Podia haver estat un gran pintor, va ser un dibuixant excel·lentíssim, que va il·lustrar ell mateix, a mà, els seus descobriments. També va ser un gran afeccionat a la fotografia, camp en el qual va fer importants innovacions i gràcies a aquesta afició comptem amb un doll d'imatges familiars molt interessants.

La seva senyora, Silveria Fañanás, ha estat presentada recentment com una mártir. Va ser l'esposa model de la seva època, segons l'opinió d'aquells anys i van conformar un matrimoni sòlid i complementari tot i que avui aquest tipus de dama ens resulti, a les dones, excessivament dependent del marit i la seva tasca. Però hem de pensar que fins fa quatre dies així eren les coses. El mateix científic, que va escriure força sobre el sexe femení, classificava les dames en quatre apartats, la dona col·laboradora professional, la dona balafiadora i presumida, amant del luxe, la dona artista i la dona casolana i mestressa de casa, l'abnegada, com deien abans. La darrera la millor per a un home que, com ell, dedicava totes les hores del dia, i fins i tot molts diners, a les seves aficions professionals.

Però Ramón y Cajal va viure molts anys i sempre va anar escrivint, així que també la seva opinió es va anar adaptant als canvis. Quan va ser a Cuba, de jove, on va patir molt, físicament i espiritual, en veure la gran corrupció que hi rumbejava, va conèixer molts catalans d'aquells que hi anaven voluntaris, a lluitar i que se sentien absolutament espanyols. Per això, molts anys després, no entenia la desafecció catalana, en una època en la qual les ànsies autonomistes i independentistes es van desfermar. En un dels seus escrits de gran explica que no entén aquests canvis però que si Catalunya s'acaba separant voldria que ho fes en bona harmonia amb la resta i, sobretot, en pau.

Sobre les dones, també en els seus darrers escrits copsa l'augment de femenisme i la tendència a la igualtat. Clama també sobre tot plegat, si han de ser metges, escriptores, enginyeres, mira, que ho siguin, però sense perdre el seu paper principal, el de mare, esposa i tot això. Si pot ser. Ramón y Cajal és un científic admirable però la seva literatura és, sobretot, un reflex de la ideologia de l'època, un reflex molt sucós i divertit que s'ha de prendre amb ironia i distància.

Per a exemple dels pares preocupats pels fills entremaliats, ell va ser un dimoni de petit, que va rebre abundosos càstigs. Per la feina del pare, amb el qual van tenir una relació entranyable però complicada, canviaven sovint de lloc de residència, va passar per molts poblets aragonesos en els quals els nois autòctons el rebien malament perquè devia semblar, per a ells, un finolis. En dos dies el noiet rebut a cops de pedra acabava per fer-se el líder de tots plegats, parlava en la forma dialectal del poble i era el cap de tots els invents de gambirotades, algunes d'elles d'un gruix impresionant. Va escriure un saludable volum, avui difícil de trobar, sobre els seus records infantils, molt sincer i que també resulta imprescindible per conèixer la vida familiar i social de la ruralia d'aquell temps.

És clar que no tots els infants amics de fer el brètol seran Ramón y Cajal ni aquells que triguen en llegir, Einstein, però aquestes històries mostren la relativitat de totes les coses i de totes les opinions dogmàtiques. Cert que va emetre de forma desacomplexada opinions sobre les senyores que avui fan una mica de malícia, però ho va fer des de la bonhomia i la sinceritat i no tenen res a veure amb el seu pes científic. 

La televisió de fa anys ens va oferir una magnífica sèrie que ha repetit en algunes ocasions, molt ben feta i molt ben documentada, sobre Ramón y Cajal, amb un Marsillach i una Forqué en estat de gràcia, a més de comptar amb un doll de secundaris impressionant. Ramón y Cajal també va passar un temps per Barcelona, en la seva vida itinerant de metge i catedràtic esforçat, ho recorda avui molt a fons el blog El tramvia 48, en un escrit molt recomanable. Com a professor es veu que no era res de l'altre món, ja que saber molt no vol dir saber-ho ensenyar bé, ni a l'inrevés, també en aquest tema hi ha anècdotes molt divertides de la seva vida, bromes dels alumnes, coses així. 

Ramón y Cajal va morir l'any 1934, enmig d'una societat  en ebullició però es va estalviar la guerra civil, un fet que potser no podia ni imaginar. De ser més jove probablement hauria estat d'aquestes persones que van rebre per totes bandes, malgrat el Nobel, ja es veu com li va anar a Freud, per exemple. Tot i que també comptava amb una intel·ligència pràctica molt capaç de sobreviure a les maltempsades. En tot cas, un d'aquests personatges immensos, amb llums i ombres, com tothom, però amb moltes més llums que no pas ombres. Com a dona del meu temps, li perdono tots els disbarats sobre senyores i matrimonis que va amollar de forma ben intencionada.