Agustí Pons, nosaltres i el rumb exacte de les paraules

III

És tan difícil escriure el nom de cada cosa!

Reunir paraules, i ajuntar-les

per tal de donar un sentit diferent a cada frase:

intentar que si jo dic rosa tu diguis rosa,

la mateixa rosa,

i remar per una mar infinita de noms

fins a trobar el rumb exacte,

aquell que és capaç de fer que ens entenguem

o, si més no, d’explicar-nos

com un cec que es gira cap a la llum

i intueix les formes de la forma

i després, maldestre, prova de dibuixar-les.

En això, diuen, consisteix l’ofici de poeta.

(Agustí Pons, Metàfora, Editorial Meteora, 2009)

Vivim en un món de novetats immediates. Algú em va comentar fa un temps que si en dos mesos un llibre no es ven bé, ja no es ven. De fet, s'eclipsa. Llevat dels clàssics, és clar, que no sabem ben bé què són, de fet mitja dotzena de volums canònics i indiscutibles.

He acabat, en un parell de dies, aquestes Cartes a Clara de l'Agustí Pons que ja tenen un parell d'anys. Si tens sort que t'escriguin alguna ressenya quan publiques aquesta també pateix de la immediatesa, vol dir que el comentarista, si és un professional dels mitjans i viu d'això, ha llegit el llibre de forma apressada, per tal de fer coincidir el seu comentari amb aquest període en el qual se sol sentenciar l'èxit, fracàs o indiferència que provoca el que s'ha escrit, segurament amb il·lusió i esperança.

Tot és efímer. Però qualsevol llibre amb una mica de sentit i qualitat demana lentitud, relectura. Porto mesos amb les Memòries d'en Sagarra, hi viatjo amunt i avall amb admiració constant i en augment. Si me l'haguessin passat per escriure'n una ressenya, amb motiu de qualsevol reedició, no ho hauria pogut fer fins al cap de ben bé un any. Pel mig m'he empassat d'altres llibres menys rellevants, pel meu gust, és clar.

Amb el llibre de Pons, el mateix que em va passar amb els seus Temps Indòcils he passat una molt bona estona, cosa que no vol dir que estigui d'acord amb tot el que s'hi diu, que és molt i de molt de gruix, ni tan sols que m'hagi o no agradat, car aquests conceptes de l'agradament no volen dir res. És un llibre que també demana segones lectures, tranquil·litat i, si pot ser, debats aprofundits. Els clubs de lectura no acostumen a triar aquests tipus de llibres.


He cercat els comentaris que en el moment de la seva publicació es van escriure i he trobat de tot, lloances, condemnes, comentaris anodins d'aquests tan freqüents avui, que no es mullen per si un cas i perquè cal quedar bé. Com el mateix Pons comenta és aquest nostre un món petitó on et trobes la gent a l'ascensor i cal parar compte abans d'asclar -utilitzo la paraula després de llegir en Miquel, per tal d'incorporar-la al vocabulari actiu- relacions i coneixences.

El llibre de Pons és també una mena d'hipertext que ens porta a d'altres llibres, a molts llibres, la relació dels quals es pot trobar al final del volum. Un dels comentaris que he trobat per la xarxa sobre el llibre de Pons és el que va fer el periodista Manel Haro, bon amic i jove periodista cultural absolutament vocacional, amb motiu de la publicació, un comentari seriós i ponderat del qual vull comentar dos aspectes. En primer lloc, com és natural, al comentarista li sap greu que aquesta Clara que ha de rebre les cartes sigui un tòpic, una periodista jove tipus. És cert i tot i que això no treu cap mèrit al llibre potser hauria guanyat pes si en lloc de l'estil epistolar hagués optat per fer uns nous Temps Indòcils. O, per exemple, hagués comptat amb la possibilitat de admetre respostes als reptes diversos que Pons planteja a aquesta Clara etèria.

De fet, per la xarxa he trobat més comentaris sobre el llibre que funcionen com respostes a aquestes cartes. Si jo fos jove i periodista també em sentiria al·ludida i tindria necessitat de puntualitzar molts aspectes sobre tot plegat, els grans tenim una gran tendència a generalitzar quan parlem dels joves i dels infants. Per altra banda, les cartes als joves, o les advertències de la gent de la nostre edat als de les noves generacions no serveixen de res, ja que de jove ets una altra persona i cal una certa perspectiva de maduresa per poder reflexionar sobre les coses. No vol dir que de jove no reflexionis però l'experiència crec que encara és un grau, tot i que avui es troba molt malmesa, la veritat. Com en el cas de les lectures de llibres interessants, tot vol temps i de jove tens molta pressa com m'imagino que en tenia Pons quan començava, en aquell món tan diferent del d'ara.

El comentari d'Haro també fa referència a les crítiques que Pons fa a Huertas Claveria, quan aquest ja és mort, cosa que no li sembla adient. Jo no crec que no es pugui parlar dels morts, bé o malament. Seguint aquesta tendència moral no podríem parlar de ningú, car tots són mortals. De fet, el tema d'aquells enfrontaments de l'època entre pesuqueros militants i la resta, en l'àmbit periodístic i en molts d'altres, era ben conegut i encara trobo que Pons és prou moderat a l'hora de fer llenya. 

El món de les lletres, ho escrivia ahir i ho he dit en moltes ocasions, aplega tantes enveges i cops de colze com qualsevol altre. El mateix Sagarra a les Memòries explica episodis de la seva juventud, sobre gent aleshores més gran que ell, molt sucosos. La veritat és que aquestes crítiques em semblen fins i tot ponderades, considerant el context d'aquells anys i el discurs oficial vigent i intocable, que era el comunista, més aviat el pseudocomunista progre, tot i que aleshores no n'érem conscients. Un exemple ben clar és el que Pons extreu de la GEC, on el que es diu sobre les Corees del Nord i del Sud avui faria riure si no fes plorar. He rellegit alguns escrits suposadament seriosos a revistes tan emblemàtiques com Triunfo sobre, per exemple, les delícies d'Albània, i fan esgarrifar llegides des del present. Hi ha molta por a expressar-se fora del que toca i a ser mirat, per exemple, com un fatxa, insult recurrent quan algú no sembla prou progressista.

El pitjor és que acabes pensant que tots t'enreden, cosa que potser és cert. O que tots volem creure i veure allò que ens abelleix i així continuem avui, és clar. Som fills i filles dels nostres temps, de la nostra educació, de les nostres ideologies, dels nostres coneguts, amics i saludats i de les nostres circumstàncies. No estic d'acord amb tot el que escriu Pons ni en algunes de les seves valoracions dels molts personatges que circulen per aquestes cartes, sobretot els més actuals. Però aquest és un llibre imprescindible per començar a entendre la història més propera la qual crec que, efectivament, és una gran desconeguda per a molts joves d'avui, periodistes, historiadors o el que sigui.

Em comentava una historiadora que avui es fomenten molt més, a les facultats, treballs sobre, per exemple, la Guerra Civil, que no pas sobre el passat recent, la transició, el desencant dels vuitanta, els rerefons de la política d'aquests darrers anys, els interessos de tants pares de la pàtria. No fos cas que prenguéssim mal, és clar. Per això aquests llibres d'Agustí Pons tenen un valor afegit, parlen de nosaltres, els jubilats d'avui, de les nostres dèries i de tot allò que volíem fer i no vam saber ni poder fer. Nosotros, los de entonces, ya no somos los mismos.

Pons es també un molt bon poeta. En el fragment que transcric es parla de les dificultats de la comunicació, en aquest cas poètica, però que es pot aplicar a tota mena de llenguatge. Dir quelcom i que qui t'escolta o llegeix entengui el mateix no és gens fàcil, als blogs ens n'adonem un dia sí i un altre també.