18.6.12

Agustí Pons, nosaltres i el rumb exacte de les paraules







III

És tan difícil escriure el nom de cada cosa!
Reunir paraules, i ajuntar-les
per tal de donar un sentit diferent a cada frase:
intentar que si jo dic rosa tu diguis rosa,
la mateixa rosa,
i remar per una mar infinita de noms
fins a trobar el rumb exacte,
aquell que és capaç de fer que ens entenguem
o, si més no, d’explicar-nos
com un cec que es gira cap a la llum
i intueix les formes de la forma
i després, maldestre, prova de dibuixar-les.
En això, diuen, consisteix l’ofici de poeta.

(Agustí Pons, Metàfora, Editorial Meteora, 2009)


Vivim en un món de novetats immediates. Algú em va comentar fa un temps que si en dos mesos un llibre no es ven bé, ja no es ven. De fet, s'eclipsa. Llevat dels clàssics, és clar, que no sabem ben bé què són, de fet mitja dotzena de volums canònics i indiscutibles.

He acabat, en un parell de dies, aquestes Cartes a Clara de l'Agustí Pons que ja tenen un parell d'anys. Si tens sort que t'escriguin alguna ressenya quan publiques aquesta també pateix de la immediatesa, vol dir que el comentarista, si és un professional dels mitjans i viu d'això, ha llegit el llibre de forma apressada, per tal de fer coincidir el seu comentari amb aquest període en el qual se sol sentenciar l'èxit, fracàs o indiferència que provoca el que s'ha escrit, segurament amb il·lusió i esperança.

Tot és efímer. Però qualsevol llibre amb una mica de sentit i qualitat demana lentitud, relectura. Porto mesos amb les Memòries d'en Sagarra, hi viatjo amunt i avall amb admiració constant i en augment. Si me l'haguessin passat per escriure'n una ressenya, amb motiu de qualsevol reedició, no ho hauria pogut fer fins al cap de ben bé un any. Pel mig m'he empassat d'altres llibres menys rellevants, pel meu gust, és clar.

Amb el llibre de Pons, el mateix que em va passar amb els seus Temps Indòcils he passat una molt bona estona, cosa que no vol dir que estigui d'acord amb tot el que s'hi diu, que és molt i de molt de gruix, ni tan sols que m'hagi o no agradat, car aquests conceptes de l'agradament no volen dir res. És un llibre que també demana segones lectures, tranquil·litat i, si pot ser, debats aprofundits. Els clubs de lectura no acostumen a triar aquests tipus de llibres.


He cercat els comentaris que en el moment de la seva publicació es van escriure i he trobat de tot, lloances, condemnes, comentaris anodins d'aquests tan freqüents avui, que no es mullen per si un cas i perquè cal quedar bé. Com el mateix Pons comenta és aquest nostre un món petitó on et trobes la gent a l'ascensor i cal parar compte abans d'asclar -utilitzo la paraula després de llegir en Miquel, per tal d'incorporar-la al vocabulari actiu- relacions i coneixences.

El llibre de Pons és també una mena d'hipertext que ens porta a d'altres llibres, a molts llibres, la relació dels quals es pot trobar al final del volum. Un dels comentaris que he trobat per la xarxa sobre el llibre de Pons és el que va fer el periodista Manel Haro, bon amic i jove periodista cultural absolutament vocacional, amb motiu de la publicació, un comentari seriós i ponderat del qual vull comentar dos aspectes. En primer lloc, com és natural, al comentarista li sap greu que aquesta Clara que ha de rebre les cartes sigui un tòpic, una periodista jove tipus. És cert i tot i que això no treu cap mèrit al llibre potser hauria guanyat pes si en lloc de l'estil epistolar hagués optat per fer uns nous Temps Indòcils. O, per exemple, hagués comptat amb la possibilitat de admetre respostes als reptes diversos que Pons planteja a aquesta Clara etèria.

De fet, per la xarxa he trobat més comentaris sobre el llibre que funcionen com respostes a aquestes cartes. Si jo fos jove i periodista també em sentiria al·ludida i tindria necessitat de puntualitzar molts aspectes sobre tot plegat, els grans tenim una gran tendència a generalitzar quan parlem dels joves i dels infants. Per altra banda, les cartes als joves, o les advertències de la gent de la nostre edat als de les noves generacions no serveixen de res, ja que de jove ets una altra persona i cal una certa perspectiva de maduresa per poder reflexionar sobre les coses. No vol dir que de jove no reflexionis però l'experiència crec que encara és un grau, tot i que avui es troba molt malmesa, la veritat. Com en el cas de les lectures de llibres interessants, tot vol temps i de jove tens molta pressa com m'imagino que en tenia Pons quan començava, en aquell món tan diferent del d'ara.

El comentari d'Haro també fa referència a les crítiques que Pons fa a Huertas Claveria, quan aquest ja és mort, cosa que no li sembla adient. Jo no crec que no es pugui parlar dels morts, bé o malament. Seguint aquesta tendència moral no podríem parlar de ningú, car tots són mortals. De fet, el tema d'aquells enfrontaments de l'època entre pesuqueros militants i la resta, en l'àmbit periodístic i en molts d'altres, era ben conegut i encara trobo que Pons és prou moderat a l'hora de fer llenya. 

El món de les lletres, ho escrivia ahir i ho he dit en moltes ocasions, aplega tantes enveges i cops de colze com qualsevol altre. El mateix Sagarra a les Memòries explica episodis de la seva juventud, sobre gent aleshores més gran que ell, molt sucosos. La veritat és que aquestes crítiques em semblen fins i tot ponderades, considerant el context d'aquells anys i el discurs oficial vigent i intocable, que era el comunista, més aviat el pseudocomunista progre, tot i que aleshores no n'érem conscients. Un exemple ben clar és el que Pons extreu de la GEC, on el que es diu sobre les Corees del Nord i del Sud avui faria riure si no fes plorar. He rellegit alguns escrits suposadament seriosos a revistes tan emblemàtiques com Triunfo sobre, per exemple, les delícies d'Albània, i fan esgarrifar llegides des del present. Hi ha molta por a expressar-se fora del que toca i a ser mirat, per exemple, com un fatxa, insult recurrent quan algú no sembla prou progressista.

El pitjor és que acabes pensant que tots t'enreden, cosa que potser és cert. O que tots volem creure i veure allò que ens abelleix i així continuem avui, és clar. Som fills i filles dels nostres temps, de la nostra educació, de les nostres ideologies, dels nostres coneguts, amics i saludats i de les nostres circumstàncies. No estic d'acord amb tot el que escriu Pons ni en algunes de les seves valoracions dels molts personatges que circulen per aquestes cartes, sobretot els més actuals. Però aquest és un llibre imprescindible per començar a entendre la història més propera la qual crec que, efectivament, és una gran desconeguda per a molts joves d'avui, periodistes, historiadors o el que sigui.

Em comentava una historiadora que avui es fomenten molt més, a les facultats, treballs sobre, per exemple, la Guerra Civil, que no pas sobre el passat recent, la transició, el desencant dels vuitanta, els rerefons de la política d'aquests darrers anys, els interessos de tants pares de la pàtria. No fos cas que prenguéssim mal, és clar. Per això aquests llibres d'Agustí Pons tenen un valor afegit, parlen de nosaltres, els jubilats d'avui, de les nostres dèries i de tot allò que volíem fer i no vam saber ni poder fer. Nosotros, los de entonces, ya no somos los mismos.

Pons es també un molt bon poeta. En el fragment que transcric es parla de les dificultats de la comunicació, en aquest cas poètica, però que es pot aplicar a tota mena de llenguatge. Dir quelcom i que qui t'escolta o llegeix entengui el mateix no és gens fàcil, als blogs ens n'adonem un dia sí i un altre també.

11 comentaris:

miquel ha dit...

Dona, en l'aspecte individual, "l'agradament" és una de les cerques constants i el seu resultat positiu una de les petites felicitats que sempre esperem en la nostra vida. És veritat que "l'agradament" personal no implica la possibilitat de compartir-lo amb els altres. I aquí entrem en la manca de comunicació plena que, com tu dius, encara que alguns ho vulguin negar, és consubstancial, crec, a la condició humana: som éssers que només podem compartir en certa mesura. Fins i tot cada concepte d'aparença clara -rosa, per exemple- fixat en el diccionari té connotacions individuals que ... ja ens entenem :-)
I com canvia el pas dels temps les percepcions dels altres i les nostres pròpies que, en algun moment ens creiem que som els mateixos de fa deu, vint, trenta, quaranta anys... Fals, però no sempre fàcil d'assimilar o de comprendre.
Gràcies per l'esment. I com ens agradaria a vegades ascalr alguna cosa..., però som civilitzats, ai!

Júlia ha dit...

Miquel, em refereixo sobretot a 'l'agradament' literari, vull dir allò que has de dir quan et preguntin si un llibre -o una peli, o el que sigui- t'ha agradat. Hi ha coses que no pots dir ben bé que t'han agradat, t'han colpit, t'han interessat, t'han emocionat, t'han trasbalsat. A això em referia.

Pel que fa a la resta ja fa temps que m'adono que parlant la gent no s'entén, en general. Compartim en certa mesura, com molt bé dius.

Això d'asclar m'ha agradat, es pot aplicar a moltes coses per substituir mots més piconadors, em sembla que l'utilitzaré de tant en tant, el verb. A més, asclar es fa per transformar, en certa manera, en quelcom útil, al menys així ho feien els avantpassats.

Júlia ha dit...

més:

http://lovistaire.blogspot.com.es/2008/12/asclar-ascla.html

Francesc Puigcarbó ha dit...

tinc un poema bastant similar.

http://anoarra.blogspot.com.es/2011/07/la-tasca-del-poeta.html

Quan a Pons, no l'he llegit, de totes maneres em costa parlar d'alguna novel·la que m'hagi agradat, no se descriure les sensacions que m'ha provocat. Hi pensava ahir en preparar una coseta per cel·lebrar dijous el vinté aniversari de la mort d'en Joan Fuster.

SALUT

GLÒRIA ha dit...

No conec aquest escriptor però, a través del teu article, se'm fa molt interessant. De vegades llegint les veus del nostre temps ens ajuda a entendre'ns a nosaltres mateixos i a articular un discurs que doni forma a tants records i sensacions que, a mi, al menys, em resulten abstractes.

Júlia, em permeto encarregar-te una col·lecció de llibres sobre el magnífic Josep Maria de Sagarra. Tens un any per fer-ho. Què et sembla?

Un petó!

Júlia ha dit...

Francesc, Pons no ha escrit cap novel·la, és periodista, assagista i poeta, possiblement l'havies llegit en algun moment, quan col·laborava amb el Ciero o l'Avui.

Júlia ha dit...

Glòria, és possible que haguessis llegit articles d'ell i no el recordis, de fet va col·laborar amb el primer gover Pujol a cultura, d'aquí venen alguns d'aquests enfrontaments.

http://ca.wikipedia.org/wiki/Agust%C3%AD_Pons_i_Mir

Em sembla bé el que dius, Sagarra és un dels meus ídols -literaris- però m'has d'explicar millor de què va el tema.

Francesc Puigcarbó ha dit...

http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/oci-i-cultura/mor-lescriptor-emili-teixidor-1945181

Francesc Puigcarbó ha dit...

en referia a novel·les en general, no de Pons en concret.

Júlia ha dit...

Òndia, em sap greu això d'en Teixidor, ja feia temps que no estava bé però anava resistint, tothom desfila. Descansi en pau.

Júlia ha dit...

Francesc, jo crec que amb els anys anem canviant i les novel·les es van substituint per altres gèneres, potser perquè costa trobar quelcom realment original i de qualitat entre el garbuix del que es publica. Amb el cinema m'està passant una mica el mateix. Tot i que una bona novel·la és millor que un mediocre tractat d'història o de filosofia.