27.7.12

APLAUDIREM FINS A MORIR!!!


En un dels darrers programes de l'excel·lent espai sobre cançó francesa, Boulevard, el periodista Enric Cusí reflexionava sobre la frivolitat estúpida amb la qual avui s'aplaudeixen tota mena de coses. És un aspecte del present sobre el qual he pensat també moltes vegades i he escrit en més d'una ocasió.




Des de fa alguns anys, amb motiu de la Festa Major, es fa al Poble-sec una missa concelebrada entre les quatre parròquies, Santa Madrona, Lourdes, Sant Pere Claver i Sant Salvador d'Horta. És una de les poques misses a les quals m'agrada assistir, un acte més de la festa i que reflecteix, amb el gruix i la diversitat dels assistents, el prestigi que en aquests darrers anys han assolit els esforçats i resistents capellans de barri del nostre temps, implicats en tota mena de coses i respectats i estimats per tothom, creients o no creients.

La missa va comptar amb la presència del bisbe auxiliar de Barcelona i amb la música d'una guitarra i una petita coral. En finalitzat, de forma espontània, es van generar aplaudiments i quan vaig comentar que no em semblaven adients en un acte d'aquesta mena algú em va respondre que s'aplaudia la coral. No és la primera vegada que visc quelcom semblant. De tota manera em sembla que una cosa és un concert d'una coral, ni que sigui a una església, i l'altra una missa amb acompanyament musical.

De vegades he anat a presentacions de llibres amb acompanyaments musicals remarcables i sempre m'ha destorbat l'aplaudiment constant, en acabar les petites peces programades. En molts actes, concerts inclosos, caldria demanar forts i sincers aplaudiments al final però deixar que el silenci respectés l'esdeveniment, és clar que aquesta es la meva opinió i en això dels aplaudiments cada dia anem a més.

L'aplaudiment constant i recurrent l'ha frivolitzat la televisió, amb els seus programes aplaudits de forma obligatòria pels assistents o acompanyats de gravacions d'aplaudiments i riallades, si cal. Un aspecte de la modernitat que també comenta Enric Cusí, i que encara em sobta més, és l'aplaudiment als difunts, més aviat als difunts famosos. El silenci es fa estrany, ja sembla que manqui alguna cosa si no es fa soroll. Com que l'aplaudiment s'ha vulgaritzat tant també constato que interpretacions musicals o teatrals que mereixen aplaudiments llargs són acomiadades amb aplaudiments injustament breus i de compromís, deu ser que la gent ja està cansada de picar de mans en tot moment.

El costum de l'aplaudiment és antic, de fet aplaudir és el recurs més habitual per a fer soroll de forma immediata per tal de mostrar satisfacció, de la mateixa manera que xiular o picar de peus han estat recursos per a protestar de les males actuacions. Els aplaudiments  han tingut, segons els països i els costums, normatives diferents, acceptades de forma col·lectiva. També han tingut remuneració, el mateix que les pitades o les esbroncades, en el cas de les claques famoses. De fet, en algunes ciutats com ara Berlín, no s'admetien aplaudiments al mig d'un concert o d'una obra teatral seriosa, cosa que em sembla molt raonable i respectuosa.

El tema de l'aplaudiment als difunts, talment com si haguessin fet una cosa artística en finar, em sembla que és quelcom que mereix una reflexió. De tota manera l'aplaudiment s'ha frivolitzat tant i ha esdevingut tan espontani i recurrent que em temo que costarà de reconduir la tendència social a les picades de mans a tort i a dret en aquest món d'avui on tot és espectacle. De vegades algun concertista o actor avisa la gent per tal que no interrompeixin la seva actuació i, en aquests casos, s'ha de dir que el públic respecta l'avís previ excepte algun despistat que és mirat per la resta amb el mateix mal rotllo que quan algú s'ha oblidat de silenciar el mòbil i aquest esclata en el moment més inesperat amb una d'aquestes musiquetes del nostre temps electrònic.

Al cinema no s'acostuma a aplaudir pel fet que els actors i director no hi són presents però recordo amb simpatia retrospectiva els aplaudiments espontanis i innocents dels infants quan en una història triomfava o se salvava el bo, com era el cas d'ET. Al menys avui no es malmeten els seients com explicava la meva mare que passava als cinemes de barri quan arribava l'exèrcit dels bons i el jovent i els infants saltaven literalment damunt de les seves cadires, cadires, tot s'ha de dir, de qualitat mediocre.



10 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

no hviem quedat en 'divertir-no's fins morir', o ja no estem amb ànims de divertir-no's i nomès ens queda aplaudir, encara que sigui a Rodrigo Rato i Narcís Serra per la seva brillant gestió.

Júlia ha dit...

Cert, Francesc, el títol era per homenatjar Postdam, i certament avui tan és que et diverteixis o no amb tal que aplaudeixis, plas, plas.

Josep_Salvans. ha dit...

Doncs si la sala és petita o prou plena de gent l'aplaudiment fins i tot pot emocionar-te a na tú tot i que no siguis a qui aplaudeixen

Ricard Masferrer ha dit...

Un fort aplaudiment plas, plas, plas ;-)

Clidice ha dit...

M'agraden els "no aplaudiments", impressiona infinitament més el silenci absolut en un sepeli, però ara ningú en sap res ja.

Eastriver ha dit...

L'aplaudiment és homenatge en moltes ocasions, la qual cosa és cert que costa d'entendre, doncs el millor homenatge pot ser una cançó o el silenci. Fixa´t que el minut de silenci quan algú mor és un minut que dura vint segons. La gent no sap estar en silenci ni durant un minut.

D'altra banda he notat al Liceu que no s'aplaudeix tant com abans, és veritat... I no ho havia pensat però potser sí que s'assimila l'aplaudiment a una certa vulgarització, bona pensada...

De totes formes la cosa més surrealista que m'ha passat és anar a un concert de violí i al final la gent posar-se a cridar Tú sí que vales... Em va fer vergonya...

Jo ara sóc a la muntanya i aquí no hi ha aplaudiments: hi ha silenci. Silenci net i imponent. Hi estem tam poc acostumats que a estones la llum intensa d'una banda, la falta de faroles urbanes i el silenci (el soroll del silenci) fan la sensació d'estar col.locat, una mica, jajaja. Potser quan em torni a passar em posaré a aplaudir a veure si s'escampa aquesta sensació, jaja.

Júlia ha dit...

Josep, en determinades ocasions no ho dubto.

Júlia ha dit...

Gràcies Ricard!

Júlia ha dit...

Clídice, és que això dels aplaudiments als enterraments ja és 'el colmo' però em temo que acabarà per ser un costum 'ancestral'.

Júlia ha dit...

Eastriver, la frivolització generalitzada és el que fa angúnia, com això que dius dels crits al violinista.

Em sembla que eren Rusiñol i els seus amics que anaven a aplaudir les postes de sol, per cert.