Cinema, futbol i d'altres francesilles

Ahir, per casualitat, en un d'aquests canals de cinema que hi ha a la tele, em vaig ensopegar amb It's a Wonderful Life, pel·lícula que he vist un munt de vegades i que, com la Cançó Nadalenca de Dickens, sempre m'emociona. Fins ara creia que era pel fet d'associar-la al Nadal, que sol ser quan tornen a passar, un any sí i un altre també, aquest conte amb àngel, de la mateixa manera que es passa Ben-Hur per setmana santa. Però com que ens trobem a l'estiu deu ser que la peli emociona de totes les maneres.

La història, mal explicada o mal interpretada, podria fer-nos riure però com que va sortir rodona, en el seu gènere, no provoca cap sentiment de ridícul. James Stewart no era dels actors que m'agradaven més quan jo era joveneta, el seu físic era poc convencional i es podia haver encasellat en papers semblants al d'aquest pare de família que va renunciant als seus somnis, pel fet que és una bona persona, però va fer de tot i tot ho va fer bé. Va ser, a més, un heroi de guerra. Per casa corrien unes revistes de la segona guerra mundial, malauradament perdudes, que es deien Victory i allà l'havia vist retratat, vestit de militar.

Va ser una mena de prototipus de l'americà ideal, actor, militar patriota, bona persona, casat tan sols una vegada, bon pare de família. Des de molt jovenet era íntim amic d'Henry Fonda, amb qui havien compartit pis i que l'havia ajudat als inicis. Tenien, però, visions polítiques diferents i a finals dels anys quaranta s'explica que es van arribar a estovar mútuament a causa d'una discusió sobre aquesta qüestió espinosa, cosa que els va portar a pactar que no parlarien més del tema quan es trobessin.

Stewart va ser una mena d'heroi guardiolenc de la societat americana de l'època. En algunes pel·lícules, però, va mostrar una cara menys convencional i una mica més inquietant, sense abandonar la seva aparença bonhomiosa i maldestra. De tota manera, també està bé que de tant en tant ens recordin que ser bona persona, de vegades, també pot resultar rendible, tot i que hagis de renunciar a moltes ambicions exagerades per aconseguir mantenir un esperit auster, just i amable.

Al vespre, com es sabut, teníem futbol. Un partit -odio això de l'encontre- que ha devetllat sentiments ambivalents en molta gent. Parlar de futbol pot portar a baralles com la de Stewart i Fonda, en el nostre ara i aquí, el mateix que parlar d'independentismes i política, en general. Els equips de futbol han quedat reduïts a les grans potències i els secundaris, ni que siguin de luxe, compten poc. Tot i que de vegades hi ha hagut més violència als poblets, sobretot vers els pobres àrbitres, que no pas als estadis multitudinaris.


Un periodista, Simon Kuper, ha recorregut el món analitzant els sentiments futboleros i n'ha fet un llibre, Fútbol contra el enemigo. Deu ser força sucós i il·lustratiu. El futbol ha canalitzat moltes coses i els valors en els quals se sosté, en els grans nivells, també van evolucionant, segons toca. 

No crec que en el món del futbol existeixin els herois de ficció, tipus el protagonista de la història de Capra, algú a qui, en oferir-li un fitxatge milionari en un gran equip digui al Potter de torn, de cap manera, jo em quedo al meu poble, seré pobre però fidel a l'equip local. Ni tampoc qui, en ser temptat per una selecció amb connotacions malèfiques, renunciï al que sigui per tal de no aixecar banderes enemigues, tot i que una gran part del públic potser ho desitjaria i més d'una vegada he escoltat manifestacions etèries, ingènues i volàtils en aquest sentit. Ja vam tenir allò de l'Eurovisió i Serrat i després el noi del meu barri va fer més carrera en castellà que no pas en català i segur que avui veu les coses de forma molt més matisada. El mateix que li devia passar a la Trinca després d'haver cantat allò tan corejat pels fidels de les dues pàtries...

El món és com és i ens fa falta futbol, circ, toros o el que sigui, ni que sigui un modest cafè, com el de la Marina, obra de teatre amb una conversa entre un mariner i la mare d'en Claudi en la qual l'home comenta que sense la sortida vital que representen el cafè, el joc i la beguda, les dones les passarien molt més magres, amb uns marits embrutits per la feina i sense possibilitats de distracció.

Malgrat que sóc molt poc futbolera admeto que valoro força la canalització de la violència ambiental que apleguen aquests encontres i les celebracions esbravadores posteriors, siguin del signe que siguin.  El fútbol, ens agradi o no, ha esdevingut cada vegada més política, religió, guerra virtual i mística col·lectiva.