17.7.12

POBLES IRREPETIBLES





Quan la gent de l'edat dels meus pares va començar a bufar cullera i a poder sortir una mica de vacances, en aquelles èpoques en les quals es tenien quinze dies i encara gràcies, havia escoltat sovint l'opinió de molts adults sobre com s'havia de fer la coneixença de nous indrets. Primer s'ha de conèixer Catalunya, després, Espanya, i més endavant, si cal i es pot, el món, començant per França.

Les coses han canviat molt, els viatges també. I els anys mostran una obvietat realista, mai no es coneix res, en tot cas es coneix una mena d'espurna fugissera de realitat en un moment vital precís i amb una llum determinada. Encara que sembli estrany no havia fet mai una estada a Maçanet de Cabrenys, per exemple, fins aquests dies. I em trobo sovint amb gent de casa que em pregunta per racons de la mateixa Barcelona que no saben on es troben però que, en canvi, tenen una gran afició a córrer món malgrat que els costi reconèixer el Born o saber per on s'hi va.

Maçanet de Cabrenys, quan jo era petita, era un dels pobles sobre els quals es feien innocents acudits lligats a la dèria franquista de traduir tot el que podien al castellà o a quelcom lingüísticament inclassificable.  Maçanet de Cabrenys, segons la lògica del govern, havia de passar a dir-se Demasiado Limpio de Cabritos. No recordo els altres pobles objecte de l'acudit, n'hi havia uns quants i, certament, la toponímia erràtica d'aquella gent havia fet estranyes destrosses reals, més enllà de la brometa. En aquells anys en els quals es viatjava tan poc, encara més si no eres de cap poble els noms de molts indrets em mostraven sempre geografies imaginàries, lligades al so dels topònims. Els noms com Maçanet em sonaven de petita a pastís pel fet que una meva tieta, per les festes, venia a dinar a casa portant sempre alguna llaminadura per als postres d'una pastisseria de molta anomenada que es deia Can Massana. 

Els llocs també ens semblen una cosa o una altre segons els temps que ens fa, la gent que ens hi trobem, les persones amb les quals compartim estada. Com de la lectura d'un llibre, de la visita a un indret cadascú en treu conclusions diferents, de vegades divergents i fins i tot surrealistes. Una persona aficionada als viatges em va manifestar, fa algun temps, que no li agradava repetir pel fet de que hi ha molts llocs per veure. Però el fet és que aquesta repetició és impossible, res no és mai igual ni resta com era. Nosaltres, tampoc.

10 comentaris:

Eastriver ha dit...

Ripiojo, o Ripiojito, per exemple. N'hi havia d'altres, La Escalera, la Almendra del mar o Suerte. La més grossa, que no traduiré, òbviament Berga. I també allò que li deia la xina al xino: Caldes de Malavella... Com pots veure el Filiprim em va marcar tant com Thomas Mann.

Del teu article m'agrada aquesta sensació d'oscilació, de canvi, que té tot el que és viu, i els llocs comuns que genera.

Parlant de lloc comuns: quan jo era petit i no havia sortit de casa sentia com moltes de les patums del país deien allò de que el nacionalisme es cura viatjant, i que el poc independentisme que hi havia llavors era degut a que la gent havia viatjat poc. Molt provincià tot plegat. I jo m'ho creia. Avui en dia, però, puc dir que m'he fet independentista des que vaig començar a viatjar. De vegades els tòpics, quan són interessats, enganyen.

Ah, i també m'agrada molt, però molt, això de fer de viatjant per la meva pròpia ciutat, però amb ulls crítics.

Allau ha dit...

No sé si el sentiment és generalitzat, però contràriament al que dius, prefereixo reservar el turisme local als anys tardius: mentre sigui (un xic) jove, opto per freqüentar indrets complicats.

Júlia ha dit...

Eastriver, l'independentisme no l'han fomentat els viatges sinó les actituds dels manaies peninsulars, més aviat.

Viatjar és quelcom que la nostra societat que ha passat de pobra a rica -o a nou rica, o a creure's que era rica- ha mitificat i valorat en excés, hi ha gent de ment oberta que no s'ha mogut de casa i persones molt miops pel que fa al món i la gent que ho han vist tot.

Júlia ha dit...

Allau, tot són gustos, jo no he estat mai gaire viatgera, és una afició com qualsevol altra, que no vacuna en contra de res i que dóna resultats diferents segons les persones que la practiquen.

Fer-ne lectures generalistes aplicables a tothom és com tot, parcial i injust.

Ja no és tant el cas d'anar lluny o a prop però constato que amb els anys em cansa molt més fer quilòmetres amb el mitjà que sigui i no trobo tan excitant veure coses noves com quan tenia vint o trenta anys.

Però no tothom fa aquest procés, conec molts avis turistes.

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

Si ens és possible, és bo revisitar llocs que ja coneixíem. Sempre s'hi veuen coses que no havíem vist, i no només perquè els pobles canvien, com nosaltres, sinó perquè la nostra mirada sempre és diferent.

Anònim ha dit...

Doncs jo, eh? dic que lo de Caldes de Malavella no pertany al filiprim sinó al programa de La Trinca: No Passa Res.

Opino que viatjar per viatjar doncs allò del'Antonio Machado:
y al volver la vista atrás se ve la senda que nunca se ha de volver a pisar

Clar que caminar en el sentit que podem deduir de'n Machado no és el mateix que viatjar o anar de vacances -tot plegat molt burgès- i, a més se'n pot deduir que la senda no té perquè esdevenir rectilínia. Segur que hi haurà qui bada i fa tortes.

Marta ha dit...

LLegint el teu apunt, he recordat la meva visita a Maçanet de fa uns trenta anys. Teníem una amiga amb casa pairal a Darnius i varem anar a passar uns dies una colla per a conèixer la contrada. A Maçanet varem anar-hi un dia a sopar i per primera vegada a la vida varem provar les galtes de porc, les quals ens feiem una mica de respecte. Estàven suculentes i sempre associem el poble amb aquesta menja. Ja veus, no hi hem tornat. Ignoro si la Fonda existeix, però crec que la coneixeria. Que gaudiu de l'estada!

Júlia ha dit...

Cert Teresa, mai res no es repeteix.

Júlia ha dit...

Anònim, em sembla que ni a l'un ni a l'altre, sinó que es molt més antic, són materials del temps del meu iaio reutilitzats.

Mirar enrere de tant en tant també va bé i molts senders no els podré tornar a trepitjar, senzillament, pel fet que la vida és curta, però no pas per falta de ganes.

Júlia ha dit...

Marta, potser és la fonda on som, doncs s'hi menja de meravella, hi ve molta gent de França i més enlla a atipar-se, a més, molt bons preus i molt amables, es diu 'La Quadra'. Ep, no tinc comissió ni hi havia estat mai.