17.8.12

CANÇONS -APARENTMENT- INNOCENTS

Ahir divagava sobre les cançons i els vicis i avui estic meditant sobre les cançons que serveixen per exaltar bons sentiments de tota mena, suposadament positius.

Les cançons, la música, com la literatura, han servit per a tot i els cants militars i les marxes han fet un gran paper en l'exaltació dels ànims bel·licistes i en l'intent de portar la gent a l'escorxador, valents, ardits i decidits a estossinar el contrari. Les cançons guerreres resulten fàcilment intercanviables per uns o altres, canviant-ne quatre cosetes. Per no parlar dels himnes patriòtics, un gènere lamentable. La majoria tenen un rerefons violent, començant pel nostre i els cops de falç.

Durant la meva joventut es va estendre allò que en deien la cançó-protesta. N'hi havia de pacifistes i que predicaven la unitat i la resistència, la primera Nova Cançó va anar sent substituïda pel folk i les  traduccions de temes diversos, molts d'ells americans, no en debades era l'època del Vietnam i de tot allò de Berkeley, de molt més pes que el maig francès per a l'evolució dels costums- Tot i que en això de les revoltes el futur, els sociòlegs i les lectures europeïstes ens fan veure sempre els mites revolucionaris com a nostrats, o sigui, fruit de les virtuts del vell continent.

Molts temes d'aquells encara els cantem avui, formen part del repertori d'escoltes i esplais, tot i que s'han enriquit amb aportacions més modernetes. Un gran nombre de cants van ser abduïts per l'església renovada de l'època, encara s'hi anava molt i es va bandejar depressa el pobre llatí i els orgues clàssics per introduir als temples emblemàtics guitarres, grenyes i cants de germanor. Ho cantàvem tot amb una gran fe en futurs impossibles, paus properes i universals, entre tots ho faríem tot, vaja. Avui allò dels espirituals negres, per cert, es diu godspel i gaudeix de bona salut.

També revifaven cançons del bàndol republicà, dels guerrillers de tot arreu, i arribaven molts temes hispanoamericans. Pi de la Serra explicava en una ocasió com havia sentit certa vergonya quan un xicot el va venir a trobar, després d'un recital en el qual havia refilat alguna cosa sobre anar a lluitar a les muntanyes, demanant-li un compromís seriós i manifestant que estava disposat a seguir-lo. Sembla que a partir d'aleshores es va replantejar el repertori. Una cosa és cantar i l'altra...

Vam créixer sentimentalment entre aquell suposat bonisme i sentiments propers a creure, de bona fe, que voler una cosa, demanar-la de forma massiva i sacrificar-se de forma individual i col·lectiva pels ideals, mentre s'entonava quelcom amb missatge, portava directament a l'assoliment del que fos. Això no ha estat mai així, ni aquí ni a la Xina, però actualment escolto jovent independentista manifestant sentiments semblants que em recorden un anunci de supermercat, ho vols, ho tens. Visions de recitals de Raimon, per exemple, amb gent, sobretot noies, plorant de forma histèrica i emocionada, el mateix que en els dels Beatles, amb el Diguem no, em produeix un cert repelús. Saber el que cobraven algunes figures emblemàtiques de la protestació també em va resultar molt decebedor. En això de la cançó catalana aviat es va dividir el personal entre els purs i els impurs, i és que això de la unitat és quelcom inassolible, la veritat.

La gent més gran i de més seny, però amb poder o amb ganes d'aconseguir-lo,  juga sovint amb aquests sentiments adolescents i juvenils, els manipula, amaga l'ou de les dificultats i escampa proclames que de vegades són musicades de forma adient. Tinc poca fe en les musiquetes mentalitzadores però també en les sortides massives al carrer que després sovint es dilueixen en la realitat i el possibilisme. La gent surt al carrer per moltes coses, sortir al carrer i cantar plegats segons quines coses afavoreix una mena d'eufòria emotiva molt perillosa. Aquestes emocions inefables s'experimenten en una manifestació multitudinària però també en una processò, en un via crucis o en un correbous.

D'aquella època n'ha quedat una expressió molt gràfica, això de ser un kumba. Fins i tot a l'escola Normal del meu temps ens van ensenyar a tocar Kumbaya amb la flauta dolça. I també tocàvem Tots junts vencerem, qui no se la sap? Oh, i encara seguia allò de Tots junts vencerem, avui. En això de la puresa, com em comentava ahir l'Esparver, es té molta pressa, tot ha de ser avui, ara, ja. 

La Nova Cançó i la de protesta van ser substituïdes, en el seguiment popular, per la popularització de l'havanera, un gènere aparentment molt més innocent. Les cantades d'havaneres han conformat una litúrgia molt curiosa, acaben amb La Bella Lola i amb la gent fent oscil·lar els mocadorets, generalment de paper i no reciclables,  per seguir amb una altra canço que ha esdevingut com un himne patriòtic pel fet que ens esgargamellem cridant Visca Catalunya. Aquesta del meu avi que va anar a Cuba, a defensar interessos patrimonials catalans i colonials hispànics, qui sap si fins i tot no era esclavista, el iaio,  i va morir per culpa dels americans. 

Una anàlisi a fons de la temàtica i dels tòpics presents en la cançó popular actual resulta una mica inquietant. De vegades es rebla el clau amb els Segadors, amb una lletra que cada dia m'inquieta més tot i que, afortunadamedent, ha desaparegut del text de forma gairebé definitiva allò de amb la sang dels castellans ens farem tinta vermella. Per tal que la cosa no sigui gaire seriosa molts grups, aleshores, endeguen un pupurri més trincaire i patxanguero en el qual hi pot haver des d'allò d'uno de enero, dos de febrero, al baixant de la Font del Gat, per acabar amb passi-ho bé fins l'any que ve. Pura vida real.


12 comentaris:

Ferran Porta ha dit...

Certament, la música també ha fet molt de mal, al llarg de la història, i convenim que els himnes nacionals i/o estatals són una bona mostra de com es pot ventilar un missatge d'odi i/o malaltissa autoestima nacional/estatal amb absoluta normalitat (bé, amb absoluta normalitat que es tracta de l'himne d'un estat, esclar).

Fa moltíssims anys, quan vivia a l'Equador, a l'escola començàvem la setmana cantant l'himne nacional: la música se'm va enganxar, però la lletra... Com el nostre, que m'agrada perquè és "el nostre", però la lletra del qual canviaria per alguna més de l'estil Mary Poppins.

Més alegria i menys mala baba, li cal al món!

Júlia ha dit...

En general tots els himnes són agressius, Ferran, s'havia intentat, com amb els llibres d'història, fer quelcom més pacífic i objectiu, però sembla que no ens en sortim. A mi el nostre ni m'agrada ni el sento meu, la veritat, no caldria ni Mary Poppins, amb el Cant de la Senyera, per exemple, ja faríem un bon pas, tot i que també això de fer-nos més triomfants és una mica massa cofoi.

Anònim ha dit...

Deixant els himnes a banda (recullo l'apunt d'ahir i el d'avui), les cançons, en general, recullen l'esperit popular; són, segurament, el màxim exponent de la cultura popular. Sent així, és fàcil que les lletres estiguin farcides de proclames, queixes i neguits de tota espècie, que tenen un to o un altre depenent de l'època i la moral que els va tocar viure. Les cançons, més que qualsevol altre mitjà d'expressió, parlen de les alegries i les misèries de la gent, i això és el que la gent busca, sigui quin sigui el contingut: polític, amorós o festiu.

M'agrada la música, però sóc incapaç de viure empeltat a una font musical. En general, sempre he necessitat mantenir una certa distància respecte qualsevol obra humana. No suporto la sensació de sentir-me abduït ni tan sols per les coses que m'agraden molt. Necessito mantenir la distància suficient que em permeti observar.

Sí, aquest deu ser el meu pecat: fer de voyeur.

Júlia ha dit...

Cert, Enric, per això hi ha una cançó per a cada ocasió i tantes que formen part de la nostra memòria sentimental pesonal i intransferible.

A mi també em passa una mica això que dius, de fet una novel·la meva acaba amb la protagonista mirant el món rere els vidres i desitjant poder-lo contemplar sempre així, sense implicar-s'hi gaire.

Olga Xirinacs ha dit...

Ai, tantes cançons i tants himnes, inclosos els d'església, que en sé una bona tira. Com aquell d'Acció Catòlica dels meus dies que feia" Juventud, primavera de la vida / español, que es un título inmortal..." ¡Ai mare!
M'agrada el que dius.
Però tinc tristesa pel maltractament a la nostra llengua, ara, per part dels "gestors" culturals. Ja no tenim país. Potser fa temps que ja no el teníem...
M'agradaria saber què en penses, del tema de compartir els premis amb els vermells (eufemisme).
Petons.
Realment és mala fe, això d'haver de demostrar que no ets un robot. Avui no es llegeix el teu número...

Júlia ha dit...

OLGA, què vols que en pensi? Precisament jo sóc molt tolerant amb el tema i hi ha persones que escriuen en castellà per circumstàncies les quals respecto i admiro molt, com González Ledesma. Crec que se'ls poden donar altres reconeixements, tots els que calgui, però uns 'nacionals de cultura'... Ja tenim el prestatget prou petit els de casa, ple de capelletes, per tal que encara ens redueixin les possibilitats.

Montserrat Sala ha dit...

M'agradat molt el teu text, complert, acurat, i autèntic. Penso absolutament igual. Jo sempre he dit que al música no es pot deslligar mai ni dels problemes de la societat, ni de la vida política. La Nova Canço ja se sap, sempre compromesa, Tard o d'hora, hasta les conçons d'amor, hi tenen algun u altre component reivindicatíu.

Es un plaer llegirte.
Una salutació carinyosa.

Júlia ha dit...

Gràcies, MOntserrat!!!

Francesc Puigcarbó ha dit...

ai el xiruquero si et llegeix, ja has begut oli. Referent a la lletra dels segadors, tot i rebaixada es inadmisible, s'hauria de treure de l'himne nacional de Catalunya, que podria ser el cant de la senyera.

Júlia ha dit...

Jo crec, Francesc, que en això d'optar pel de la Senyera, fins i tot el Xiruquero em donaria la raó.

Gabriel Jaraba ha dit...

Els Segadors és una merda de cançó no per la lletra sinó per la música. Al capdavall, molts himnes nacionals són proclames bèl.liques, com el francès o l'italià. Els grans himnes nacionals tenen aire de dignitat i d'esperança, com el britànic, l'estadounidenc o el rus.El cant de la senyera s'hi assimila.

Júlia ha dit...

Gabriel, en general, bons o dolents, tots em fan repelús.