Ens ha deixat Carlos Larrañaga, actor d'una nissaga d'actors i actrius de categoria, sobre els quals la meva mare ja me n'explicava filiacions, divorcis i èxits antics. Aquest senyor em va anar agradant més de gran que no pas de jovenet, quan se'l promocionava com a jove guaperes hispànic i encara feia una mica de cara d'encantat. Descansi en pau.
Amb aquest motiu m'ha vingut al cap la pel·lícula Verd madur, de Josep Virós, que va propiciar un intent interessant de fer cinema en català que no va reeixir. La pel·lícula es va estrenar a principis dels seixanta i fins vuit o nou anys després no es va poder passar en català i encara una mica d'esquitllentes.
En castellà en van dir Siega verde i en la seva època es va considerar molt forta i poc recomanable, verde, vaja, ja que la parella de joves enamorats tenia relacions íntimes no matrimonials. Noi ric i romàntic, noia pobra i salvatge, muntanyes i llacs, separació condicionada per la família, embaràs i mort de la noia, molts tòpics, certament, però aquests tòpics encara funcionen. La pel·lícula va comptar amb un repartiment de luxe i es va passar a França, a Itàlia.
A Larrañaga, que encara estava una mica verd -i poc madur- se'l menjava la noia, en tots els sentits, una francesa joveneta i esplèndida que muntava a cavall pel Pallars ensenyant les cames i que va fer tronar i ploure entre els meus amiguets adolescents. Sobre Larrañaga, a escola hi havia discussions i divisió d'opinions, a la majoria ens agradaven més els noiets americans i francesos, aleshores. Però també tenia les seves fans, evidentment.
La francesa, Jeanne Valerie, va fer molt de cinema a França i Itàlia per desapareixer amb discreció al cap d'uns anys. Verd madur va ser una novel·la interessant malgrat els tòpics, hi sortien mots del Pallars que es van incorporar a l'Alcover-Moll. El seu autor estava vinculat al món del cinema i va treballar força en favor d'un cinema en català. Que jo sàpiga tan sols va publicar una altra novel·la.
Verd madur no s'ha oblidat del tot i gràcies precisament al seu localisme ha generat ruta literària i s'ha reeditat. No fa gaire la van passar a la Filmoteca, avui és una història innocent, apta per a tots els públics i no un perill moral, malgrat les bones cames de Jeanne Valérie, els petons al llac de la parelleta i l'embaràs prematur. La podien haver fet acabar bé, al capdavall tots dos s'estimen molt, però sembla que fer acabar bé aquest tipus d'històries és una vulgaritat i que les novel·les i les pelis són millors si acaben com el rosari de l'aurora. A la vida les coses no s'acaben ni bé ni malament, en general. La mort de la noia provocava, no podia ser altrament, un doll de llàgrimes al cinema de barri. De fet podia haver estat, amb un altre final, el nostre Esplendor en la hierba, d'herba i de prats no n'hi faltaven.
La novel·la aplega matisos i reflexions sobre el pas del temps i els canvis en el món rural que no es poden copsar a la pel·lícula o que potser es van bandejar per temes de comercialitat. Es deia que Virós s'havia inspirat en fets reals. En tot cas, més enllà de la història d'hereus i pubilles, que Sagarra podia haver perfectament versificat amb molta grapa, la pel·lícula està filmada de forma esplèndida, en aquells magnífics paisatges del Pirineu i s'ha de veure si se'n té l'ocasió, encara emociona. Jo crec que el temps l'ha millorat, li ha donat un valor afegit. A més hi surten un munt d'actors magnífics, secundaris de luxe.
Larrañaga encara era relativament jove per morir segons els paràmetres actuals que consideren que menys de vuitanta són molt pocs anys. Ha estat un galant de veritat, amb molts amors, molts fills, molts embolics i present sovint a les revistes del cor. Ens va saber molt de greu quan es va separar de la senyora Merlo, d'una altra gran saga, van ser la parella de culte de l'època i en algun Estudio 1, -recordo una obra una mica estranya en concret, Las monedas de Heliogábalo-, es feien uns petons que enfonsaven la televisió i que no sé pas com passaven censura, potser perquè eren casats. Va ser molt llarga, així mateix, la seva relació amb Ana Diosdado, que de ben joveneta va tenir un gran èxit amb allò de Olvida los tambores, i que segueix en actiu i amb molts projectes.
També ens ha deixat algú molt més jove, relacionat amb el cinema, el músic Bernardo Bonezzi, de qui s'havia dit que era el Mozart de la moguda madrilenya, de ben petit ja tocava molts instruments, inventava músiques i apuntava maneres. Un cas com tants d'èxit prematur i oblit injust, potser condicionat pel propi caràcter de Bonezzi, complex, com sol passar amb els genis precoços. Va fer la música d'un munt de bandes sonores, entre les quals les de les primeres pel·lícules d'Almodóvar.
10 comentaris:
Era un bon actor Larrañaga i massa jove per morir. I era un bon actor, sobretot perquè sempre feia d'ell mateix. Aquesta pel·licula que menciones no la conec.
Salut
Curiós això de la peli, no en tenia ni idea... Estaria molt bé de poder recuperar-la. De totes maneres el Larrañaga havia evolucionat cap a una imatge que a mi particularment no em deia gran cosa. Es difícil això de la imatge, que no sempre controla del tot el protagonista.
La mort de Bonezzi m'ha portat records intensos. No crec pas que fos Mozart però va significar molt en un moment. Ahir mateix em vaig posar, quan ho vaig saber, el vídeo de Groenlandia i em vaig deixar endur per un so, per un vestuari, per un amanerament... per una època. No sé si era molt bo o poc bo, però el seu nom forma clarament part d'una època determinada.
Cert, Francesc, era una mica com l'Arturo Fernández, que encara piula, tot i que ben aprofitats tots podien fer coses de més volada. M'estranya que no et soni, a tu, que ets 'dels meus temps'.
Eastriver, tots som fills de la nostra generació, jo l'he anat veient des de jovenet i aleshores feien molt de teatre a la tele i tenien ocasió de lluir-se, també té alguna peli remarcable.
Sobre la peli, de tant en tant la passen a la filmotèca i també ho fan per la zona on es va filmar, el mateix que una entranyable peli de Setmana Santa que es va filmar a Esparraguera els anys 50, els anys els donen valor documental. Avui mateix a la Filmoteca fan 'Hay un camino a la derecha', on es pot veure el Raval i el Born i el Somorrostro de finals dels quaranta.
En canvi de Bonezzi en sabia molt poca cosa, això de Mozart més que res li deien pel fet que des de molt petit ja tenia un do per a la música, jo no hi entenc però avui sentia comentaris per la ràdio que el lloaven molt com a músic, sembla que no se sap gaire però havia fet bandes sonores per a més quaranta pelis, era molt més que el cantant de la moguda, té una obra important.
Musicalment no hi entenc, no sóc capaç de valorar-ho, sembla que precisament estava en baixa forma a causa del poc reconeixement a tota una trajectòria molt diversa.
em recordo pefectaament d'aquesta película. Era molt joveneta, però en aquella època, m'agradave molt el cinema, i vaig tenir ocasió de llegir
moltíssim, sobre el tema. El que em va impactar de debó, va ser la gran presencia de galán, guapo, musculat i del país. L'argument, quasi no el recordo, però sé que era de contingut
molt eròtic, amb escenes per aquells dies molt fortes.
M'agradaria, tornar-la a veure amb els meus ulls d'ara. Si sabessis, que la passen en la filmoteca, t'agrairía molt que m'ho fessis saber.
Passats una quands anys, va protagonitzar una serie a la televisió, que havie escrit la seva dona d'aquell moment. Ana Diosdado. Va ser una serie, que em va agradar molt. I ell encara estave molt guapo.
Un record per ell,el dia que ens ha deixat.
Q,P.D.
Més dotat per la comèdia que pel drama, Larrañaga em va començar a caure simpàtic a "Farmacia de guardia". Fatxa i fatxenda era la imatge de la xata galanura hispànica.
Quant a Jeanne Valerie, resulta que un cosí meu treballava a la productora de "El último verano" que es va filmar a sota de casa meva. Gràcies al meu cosí, Valerie que era molt maca però curteta de talla em va regalar una foto grossa on portava un barnús i me la va dedicar en francés amb una lletra molt europea. O això em va sembla a mi.
Potser "Siega verde" no era tòpica en aquells anys que els embarassos pecaminosos quasi ni es tocaven.
Salut Júlia!
Hola, Glòria!
Tens raó, molts d'aquests 'galants' quan són millors és quan es riuen d'ells mateixos fent comèdies divertides.
Valérie va ser una actriu que va tenir uns començaments. 'agosarats', potser després es va estimar més retirar-se o no li donaven bons papers, no ho sé, ser baixeta no ha estat mai un problema en el cinema, mira l'Scarlet.
Era tòpica en el sentit que qui pecava, ho pagava, en aquest cas amb la mort, no va ser l'única pel·lícula on s'esdevenia una cosa així, tot i que no es veia mai com es produïa 'el fet', ja que tan sols es feien petons.
L'hauria de tornar a veure però crec que en el panorama de l'època era una producció molt digna, els poders fàctics del país hispànic no van permetre'n la versió catalana durant anys, això i els seus paisatges també n'han fet un petit mite.
'El último verano' la feia amb l'altre 'xulo', l'Arturo Fernández, no estava malament i s'aguanta també pels paisatges, començava a explotar el mite del turisme, n'hi ha unes quantes, de l'època. Si t'hi fixes veuràs que quan la noia era una mica 'fresca' o pecadora es triava una protagonista estrangera, sovint francesa o encara més exòtica, com Elke Sommer a Bahia de Palma. En la ficció, però també en la realitat, com en el cas de Verd madur. O tempora, o mores.
Montserrat, si me n'assabento t'avisaré, no pateixis.
M'estranya que hi hagi qui no la recordi, en la versió castellana la van passar força als cines de barri i es va comentar pel fet que era, com deien aleshores 'forta' i la parelleta, aleshores molt jove, feia goig.
L'Ana Diosdado és una dona molt intel·ligent i brillant que potser ha volgut fer massa coses, els guions de les seves sèries eren prou bons, també és actriu i té molt de teatre interessant, prové, com Larrañaga i Merlo, d'una gran família d'artistes.
Com diria la mama en pau descansi, a "Siega Verde" en Larrañaga i la Valerie hi sortien conills. Es banyaven al riu i, se suposa que allí ho feien...
És cert que la talla no és important i menys al cinema on el sentit de la proporció gairebé es perd. És important l'atractiu i la proporció de formes. I parlant de la bella Scarlet, és important ser una actriu de tamany XXL.
Les teves observacions són molt interessants. Les fàcils eren estrangeres, les nòvies intocades espanyoles feien cara d'ofeses en gràcia de Déu mentre els seus xicots s'allitaven amb aquelles donotes...
Cert, Glòria, abans es deia força això d'anar 'conills', he, he.
Pel que fa a les pelis, com que no es veia res t'ho podies imaginar tot, tenien el seu morbo.
En canvi els pocavergonyes masculins eren autòctons, l'Arturo Fernández es va especialitzar en aquest tipus de personatge.
Valérie també va fer un pèplum que en el seu temps em va agradar molt, Salammbó. Cal dir que el gènere 'de romans', quan era petita, m'encantava.
Publica un comentari a l'entrada