9.9.12

BARCELONÀNDIA, MARCA ENREGISTRADA


He de dir que sóc una barcelonina incondicional i em sap molt de greu quan la gent, alegrament i amb un bon doll d'ignorància sobre el que és o no és la ciutat, la menysté i en diu penjaments poc justificats. Però el mateix em passa quan se la mitifica i es fan volar coloms sobre  les seves meravelles, em produeix la mateixa ràbia impotent. Fa anys era un tema recurrent riure's dels pagesos, hi havia un munt d'acudits catalans equivalents a aquells que ridiculitzaven els paletos castellans. De fet, en el fons, era com riure's d'un mateix, la gran majoria de la població vivia a pagès o hi tenia encara forts vincles i les ciutats gran tenien molts components apagesats. A pagès, a més, s'acostumava a treballar de pagès. El turisme era una excepció.

El meu oncle capellà, en pau descansi, explicava molt bé contes i acudits i li sol·licitaven sovint que repetís una llarga facècia sobre un pagès que anava a Barcelona i, per exemple, llegia can misèria per camiseria, aquí pagès per equipajes, retratos per retretes i d'altres coses semblants. I és que una de les gràcies i desgràcies del pagès a ciutat era no saber un borrall de castellà quan molts rètols eren escrits, ja d'antic, en aquesta llengua.

La gent és va urbanitzar, fins i tot als pobles i poblets es viu avui a l'estil urbà i es ve a comprar a ciutat, molts indrets pintorescos recorren més aviat al turisme que no pas a la ramaderia o l'agricultura i ha estat a partir d'aquests canvis socials quan les coses s'han invertit, fer broma dels pagesos sembla de mal gust i, en canvi, fer broma sobre els barcelonins far riure molt, fins i tot als mateixos barcelonins, pixapins, kamacos i la resta. I és que això de l'humor és molt estrany. Fins i tot, durant anys, ens hem hagut d'escoltar que el nostre català era lleig en comparació, per exemple, al de Girona que era el súmmum.

Barcelona és un conjunt polièdric i divers de barris i carrers. Fins i tot a dins d'un mateix barri hi ha sectors ben diferenciats. Qui ve a Barcelona per tal d'anar al metge o al teatre, de forma puntual, es mareja, no pot ser altrament. Però qui hi viu i s'hi passeja amb una certa curiositat, sap que s'hi pot estar tant o més tranquil que a un remot indret de muntanya. Vaja, si ho vol saber, que no sempre és així i s'acostuma a repetir, de forma recurrent, que en mig dels silencis muntanyencs ens relaxem i desestressem. Cada època té els seus mots recurrents, paraules que queden bé a tot arreu. Llevat dels molts termes en anglès que ens aclaparen coses com ara ecologia, sostenibilitat, estressar-se, relaxar-se o ser solidari, de tant fer-se servir ja no se sap què volen dir, s'han malmès, com s'ha malmès això de ser d'esquerra car caldria definir que ès ser d'esquerra en el segle XXI, més enllà dels tòpics lligats a passats molt diferents de l'actualitat.

Barcelona, per als poders públics municipals, va ser durant molt de temps una ciutat més o menys provinciana, sempre, això sí, amb una bona dosi fatxenderia en alguns aspectes, tot plegat fins fa quatre dies. Les Olimpíades, les quals sembla que no ens convé analitzar en profunditat, van fer guanyar moltes coses però també s'hi van perdre molts llençols, àdhuc moltes samarretes. I així, no sé com, Barcelona es va convertir en una marca enregistrada i fins i tot això del Barcelona World serà quelcom que, si arriba a bon port, car encara ha de ploure força per al seu final i molts projectes dels nostres temps acaben en aigua de figues, estarà situat a Tarragona, i es veu que Tarragona no és, encara, una marca prou sòlida. El tema del nom del MNAC ha estat una altra bajanada. Diuen que el nom no fa la cosa i jo crec que és així, és la cosa allò que dóna valor al nom, o és que la rosa no faria olor si un altre nom tingués? Som en un temps de logotips, marques, dissenys, rècords i d'altres bestieses i no hi podem fer res, bé, sobreviure. Al pas que anem potser em faran pagar i tot cada vegada que escrigui el nom de la ciutat, vaja. 

Per cert, ara hem descobert que teníem parc agrari proper, després d'haver-lo fet malbé sense que se'n cantés ni gall ni gallina, durant anys ni panys. I ara resulta que ens encalcen també els fantasmes de les ludopaties, els vicis i les corrupcions, quan, de fet, de casinos per a rics i màquines escurabutxaques per a pobres en tenim ben a prop sense que, fins ara, s'hagi dit gran cosa sobre el tema. I, de fet, amb una baralla de cartes normaleta ja n'hi ha prou per caure en el pecat, com sabien molt bé les nostres àvies. Aquestes esquinçades de vestidures oportunistes i partidistes no fan res més que embolicar la troca i aconseguir que no es parli dels temes de forma seriosa i aprofundida. En el fons, el que toca és fer el paperot, quedar bé i fer, ai, allò de la puta i la ramoneta, torne'm-hi que no ha estat res.

16 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

I en el pecat hi ha la penitència...

Em sembla que el Casino de Lloret està tancat o poc li falta per manca de personal ludópata.

Júlia ha dit...

És que a Lloret hi ha d'altres vicis i corrupcions, he, he. Lloret-Babilonia.

Josep_Salvans. ha dit...

Doncs jo, eh? avui he vist a la tele3/24 una pacarta dels manifestants a madrit contra la Eurovegas. Posava el gordito aquet dels Sands telefonant a amèrica i dient que de prostitutes no n'hi enviin pas que ja n'hi prous per allà. Jo no oblidaria que bona part de la buregesia d'abans tenien una fàbrica cap a pagès on es podia aprofitar la força de l'aigua per fer rodar la barra i accionar els telers. Tampoc oblidaria que catalunya va esdevenir al segle XIX el primer productor mundial de fil (el famós cardar) i no dubtraria que rivalitats personal e
ntre els diferents germans i l'hereu de Barcelona (ap i casal) orquestrés més enlla de les reclamacions i reivindicacions proletàries sobre la explotació en les colònies(industrials com a assentament). Recordi que la familia de Santiago Rossinyol famòs en tre daltres per la frase "Venem duros a quatre pessetes" tenia una fàbrica a Torelló i com a bon filantrop es va desplaçar per catalunya en carro. Segurament hi havia llavors més perills en les zones no urbanitzades i sense tren i els boscos i tal. Segurament hi havien bandolers que es procuraven els diferents salaris el dia de pagament i es dóna el cas de que esdevé comuna l'expressió el meu avi era guardespatlles del Marquès de Palmarola que vivia prop de vinyoles i que es va fer construir una muntanya al canto de casa per no haver de veure no sé quins veïns. Fins i tot el meu pare m'ho havia dit això del marquès i vagi a saber, potser és cert, encara que més endavant em va explicar que no sé si el meu avi o els seu, el del papa, havien vingut desde la Seu d'Urgell cap a Vic per a treballar en la fàbrica d'embotits i que es van casar dos germans amb dues germanes. Jo no dubtaria que la diferent cultura rural s'ha sapigut desfer de la opresió de l'imperialista Barceloní encimballat des de que el comte-rei li va rotar. No m'explico...
És igual: els de Can Fanga son de can fanga

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

Això que fins fa poc, ara no sé, se'n deia políticament correcte ha fet molt de mal. Per una banda es reclama parlar críticament i amb llibertat i per l'altra no es gosa.
D'aquí ve que el lliurepensament, com el cristianisme de debò, encara sigui un camp minoritari.

GLÒRIA ha dit...

A Barcelona, Júlia, es parlen molts catalans ben diferents. N'hi algun de molt desagradable. També ho poden ser els catalans de certa Girona profunda que semblen anglès de Minessota per dir alguna cosa.
...o és que la rosa. No se'ns escapa Shakepeare.
Em sap greu que Bacelona s'utilitzi com una marca, que tot sigui immediatasment susceptible de ser comercialitzat. A més la paraula "world" no serà de bon dir i s'acabarà amb un "vol", això anat bé.
Salut!

Júlia ha dit...

Josep, ja veus que no estic d'acord en els penjaments sobre barcelonins.

Júlia ha dit...

Teresa, la llibertat real encara fa molta por.

Júlia ha dit...

Glòria, jo no crec que una forma de parlar sigui especialment desagradable a causa, per exemple, de la fonètica local, moltes vegades són prejudicis i la manca de costum de la nostra oïda, més que res.

Sobre la marca i la resta, ja fa temps que dura, el mateix que tants anglicismes obsessius.

Anònim ha dit...

Parlar malament de Barcelona ha estat de sempre un esport molt barceloní, sobretot perquè existeix un desconeixement profund de què és Barcelona. No sé com serà a altres llocs, però aquí ens agrada molt queixar-nos i no moure un dit.

Barcelona, malgrat no ser gaire gran, no te l'acabes, sobre tot si ets una persona curiosa i amb ganes de saber. I com tu apuntes, hi ha moltes barcelones, molts caràcters, que vénen donats per aquesta construcció polièdrica de barris ben diferenciats. Barcelona ha anat creixent per annexions i encara no ens l'hem feta nostra.

El desconeixement del parc agrari, d'aquest Baix Llobregat que ens ha alimentat durant segles o del graner que va ser el delta del Besòs i Sant Adrià, n'és un exemple. I si expliques que molts de nosaltres hem crescut entre hortes dins mateix de Barcelona, no ens creuran.

Eastriver ha dit...

Això de pagès és una cosa que sempre m'ha superat, Júlia. És una mena de pijisme molt insuportable. Fa molta ràbia, i sé del que parles, doncs molta gent barcelonina he vist com s'apropava al món rural des d'una superioritat tan desagradable... Serà que vinc de pagès, i que a casa s'explica com a gesta inigualable la del padrí Josep, el pare de ma mare, que la primera vegada que va venir a Barcelona se'n va anar a passejar i va anar a espategar al que llavors era la plaza Calvo Sotelo, i en veure el jardinet central va creuar i es va estar passejant durant hores pel jardinet circular... Hores perquè no hi havia forma de tornar a creuar cap a l'acera. Un guàrdia va haver de parar la circulació i el meu avi, amb la seva boina pertinent, del braç del guardia urbano que només devia parlar castellano, va tornar per fi terra ferma. El mateix guàrdia ens el va retornar a casa perquè allò havia estat un "escándalo intolerable".

De Barcelona World millor ni parlar-ne...

Unknown ha dit...

De tots els que apuntes en aquest post, Júlia, em quedo amb l'apartat final.

Sí que és veritat que ha calgut que s'apuntés el risc que a la zona del LLobregat o Parc agrari o Delta o com se n'hagi de dir s'hi instal·lés el macrocomplex d'Eurovegues perquè tothom en prengués consciència que existia i que és una cosa important.
Però així és la vida. Desde sempre i per sempre. Calen morts perquè suprimeixin passos a nivell, calen centenars de milers d'hectàrees cremades perquè es faci pedagogia sobr el comportament de la gent al bosc i de la importància dels boscos... i així, trobaríem milers exemples que demostren que aquí només ens en recordem de Santa Bàbara quan trona: Sant Marc, Santa Creu, Santa Bàrbara..No ens deixeu!


Dit això, les dites no ens les acabarem pas:
Aquella que assegura que Més val tard que mai n'és una de molt bona i igualment vàlida per a tot.

Ara, amb la fallida del projecte i el descontentament o frustració d'una part dels pagesos de la zona, a qui ja els anava bé que els retiressin amb un bon paquet de calés calents.. veurem com en poc temps faran per TV3 i Canal 33 més 30 minuts i 60 minuts i El parc agrari des del l'aire
dels que s'havien fet mai en 20 anys...

Ara potser veurem com cullen les carxofes i els enciams, i d'altres verdures, i potser com els reguen i tot ...
Ens faran fixar bé en la feixuga tasca dels pagesos que conreen aquelles terres, i l'apreciarem més. i veurem com tot ben fresc se'n va a Mercabarna... i alimenta sanament tota la Barcelona City i part de la perifèria...

Fa anys que està tot escrit i dit de totes les maneres possibles. Aaixò que dius tu també: Es tracta de d'aconseguir que no es parli dels temes de forma seriosa i aprofundida... I si mai es fa una vegada mai caure en el pecat de fere un seguiment i tornar-ne a parlar una segona vegada per veure com ha evolucionat, què s'ha aconseguit, què s'ha podrit pel camí ...

Sobre les malifestes de la informació o de la desinformació hi ha un text paradigmàtic
Amusing ourselves to death. Neil Postman. Methuen 1985.

I jo no dono la culpa a la televisió nacional de Catalunya, sinó prioritàriament als centenars de responsables d'Ens locals dels Ajuntaments de la zona, Consells Comarcals, Aigues del LLobregat... i tota la parafernàlia administrativa que no s'han preocupat prou de convertir-ho per mor de la bona alimentació-font de-salut en un espai mític i sagrat, protegit com un Parc natural. Aquest que és un dels que més sentit té de tots els pacs naturals!

Si per una vegada els interessos polítics i econòmics de la majoria salven alguna cosa d'una immensa desfeta... que hagués tingut conseqüències nefastes... benvinguts siguin els sants, els àngels i els arcàngels... i les voluntats dels déus de l'Olimp.

Bona diada.

_________________

Júlia ha dit...

Enric, la relació dels de fora de Barcelona amb Barcelona és complexa però la relació dels barcelonins amb la seva ciutat encara ho és més.

Júlia ha dit...

Eastriver, potser ha estat així i encara més per la plaça'Calvo Sotelo' però no per molts barris treballadors i també m'he topat amb bromes molt desagradables sobre barcelonins per part de rurals molt ben peixats, el 'pijisme' no és exclusiu de ciutat, encara menys avui en dia.

Júlia ha dit...

Sani, com va comentar un pagès, la gent no mira si compra productes del 'parc' o de fora.

Veus a favor de la zona agrària n'he sentit des de fa més de quaranta anys, com per exemple del professor Cassassas a la universitat però, res, ni cas.

No és l'únic tema, només parlem dels problemes dels boscos deixats de la mà de Déu quan hi focs grossos i de la sequera, quan un estiu no plou. Després tot tornar a quedar igual que abans, una mica com passa amb les grans manifestacions i amb les indignacions, per cert.

Lectora corrent ha dit...

També em molesta que es vulgui fer servir la marca Barcelona. De vegades he vist anuncis de viatges que indiquen l'aeroport de Girona com si fos el segon aeroport de Barcelona. Crec que Girona "mérit le detour", com diuen --o deien-- a la guia Michelin i pot ser un destí turístic per ella mateixa.

Per altra banda, diria al Sr. Mas que si creu --com va afirmar fa uns mesos-- que Catalunya pot esdevenir la Massachusetts d'Europa, no és pas construint-hi casinos i parcs temàtics, sinó més aviat parcs tecnològics i científics. En comptes d'un Barcelona World, el que ens cal és un CIT (Catalonia Institute of Technology).

Júlia ha dit...

Cert, Lectora, però sembla que els inversors en aquests temes o no venen o no els deixen venir o no els saben buscar, una economia basada en el turisme, l'oci i les 'marques' em temo que no és el millor per al futur.