Un company de feina, parafrasejant León Felipe, feia broma tot sovint sobre l'afició recicladora de mestres que va proliferar a partir de la transició i deia quelcom com ara me sé todos los cursillos. Fem el que fem als mestres sempre ens ha dit algú que no ho fèiem prou bé i que ens havíen de reconvertir. Els qui ensenyen el que han de fer els mestres generalment no fan de mestres i els mestres de base han estat molt reticents, potser per manca de temps, a teoritzar sobre la pràctica real, així va la cosa.
Molts cursets han servit per donar feina a la gent que imparteix cursets i poca cosa més. Qualsevol dia m'entretindré en fer una llista de les grans teories pedagògiques que ens han amollat als de tropa, normalment elaborades i dogmatitzades per gent que estava físicament i espiritual molt lluny de l'escola real la qual, a més es diversa i polièdrica.
Fa pocs dies es va commemorar l'aniversari de la mort de Maria Montessori. Recordo que vaig llegir, fa molts anys, un llibre una mica crític amb el personatge, tan mitificat i també bescantat, doncs en pedagogia, com en tantes coses, àdhuc en el camp de l'art o de la literatura, sempre arriba qui en sap més i ens demostra els errors antics. Montessori, a qui no voldria treure mèrits evidents, no deixa de ser el gran personatge teòric oficial enfront de persones molt més modestes del seu temps, com les gairebé oblidades germanes Agazzi que, aquestes sí, treballaven en directe, en un mitjà molt humil i utilitzant materials reciclats, que diríem ara. En un congrés del passat sembla que no els van fer ni cas, davant de la gran pedagoga oficial del regne.
També vaig llegir, fa alguns dies, a La Contra, un espai periodístic pel qual ha passat gent de tota mena, de vegades genial, a voltes pintoresca, les afirmacions d'un pedagog que no coneixia fins ara, Roger Schank. Em va sorprendre el dogmatisme amb el qual reblava el clau de les deficiències escolars generalitzades fins al punt d'afirmar quelcom tan absurd com que els infants no són feliços a l'escola. Evidentment, per les escoles de casa nostra no s'hi deu haver passejat gaire.
Totes les idees d'Schank em van sonar a ja escoltades. Sóc la primera a l'hora de criticar les deficiències escolars, fins i tot a l'hora de reivindicar alternatives a les escoles convencionals i a admetre el pes d'internet en el futur i el present educatiu. Estaria d'acord, amb matisos, pel que fa al que diu l'expert en qüestió, en la possibilitat de fer petits grups d'alumnes sense tenir en compte nivells acadèmics intocables. Però això no és nou, John Holt, a El fracàs de l'escola, un dels llibres sobre el tema que m'ha agradat més, ja preconitzava un retorn a l'antic preceptor i que aquest pugués actuar amb total llibertat, segons fossin els alumnes al seu càrrec. Del meu temps també recordo títols més contundents com aquell de La escuela ha muerto, de Everett Reimer, que tant d'èxit va tenir. En tot cas, abans de inventar res de nou potser caldria recuperar tants títols oblidats i fins i tot els trenta punts de l'escola activa, vaja.
S'ha dit ja gairebé de tot, sobre educació, però com que s'han de vendre llibres i teories hi ha un gran interès en oblidar el passat i refregir el que sigui. La majoria de propostes alternatives escolars han quedat en el camp de les teories etèries no comprovades i algunes teories, quan s'han volgut encarnar, el mateix que les teories polítiques, no han anat gens bé, pel fet que la realitat té molts condicionants imprevistos i no hi ha res pitjor que voler fer realitat, de forma oficial, estatal o dogmàtica, els somnis, s'acaba sempre malament i sorgeixen els qui són més montessorians que Montessori, més marxistes que Marx o més tolstoians que Tolstoi. També admeto que s'aprenen i programen moltes coses inútils, com ara allò de la síl·laba tònica i d'altres bestieses. Però quan s'han canviat els continguts amb el temps s'ha retornat a la tradició i la seguretat, vegis les teories de conjunts i com van fer moixoni.
Ara bé, manifestar de forma indiscriminada i general que els nens són infeliços a l'escola, al menys a l'escola primària, és una gran mentida que no fa cap bé al currículum brillant del senyor entrevistat. No dubto que hi hagi qui de petit ho passi malament al cole, al capdavall depens en tot dels adults i a escola pots trobar companys molt malparits, ja que d'humans, fins i tot d'humans de pocs anys, n'hi ha de molt complicats, sàdics i abusadors malgrat la creença en les innocències individuals rousseaunianes. Però, en general, jo crec que la gran majoria d'infants normalets ho passa prou bé a escola, encara més avui, de vegades massa bé i tot, ja que algunes aules de minyons i minyones semblen ludoteques, ben mirat. El tracte que els donen els mestres, amb totes les limitacions humanes que es vulgui, acostuma a ser afable i respectuós.
Quan treballava, havíem comentat, sobre alguns nens i nenes, que on estaven millor era a escola, ja que potser havien tingut la desgràcia de caure en una família una mica rareta, que no sempre vol dir desestructurada. Hi ha famílies que creuen que són perfectes i vistes des de fora fan una mica de por. En ocasions, més enllà dels casos més greus, resulten inquietants els pares i mares que volen realitzar les teories a casa i posar en pràctica el que ha llegit en el darrer llibre de moda, dirigit a pares, sobre educació.
En resum, que a escola hi vaig passar dies molts feliços fins i tot jo mateixa, i mireu que aquella escola, vista de forma global i en perspectiva, ens pot semblar terrible, amb aquelles pobres monges vestides de bubotes i resant tants rosaris... La felicitat escolar de cadascú ve condicionada per moltes coses, per l'ambient familiar, per la mestra que et toca, fins i tot pel moment vital que passa la mestra que et toca, pels companys que tens al costat i fins i tot pel temperament de cadascú, amb una bona part genètica. El tema instructiu i de continguts es pot debatre tant com es vulgui i també podem arribar a pensar en alternatives més adients a la compartimentació actual en nivells però l'alegria i la felicitat són coses molt difícils de mesurar.
En tot cas, com deia el meu admirat i recordat senyor Jesús Llopis, a la Normal del tardofranquisme, criticant a fons els defectes de les escoles de l'època: los niños, a pesar de todo, aprenden...
7 comentaris:
Ha, ha... hauries d'escriure un llibre de teoria de l'educació!
Molt bon article i començo a estar fart dels canvis constants d'avaluacions, de programacions... i de que vagin dient que tot el que s'ha fet no serveix de res.
En fi, les paraules són molt boniques però els qui les pronuncien no han estat mai en una classe amb 30 alumnes diversos. Corren uns quants místics de la pedagogia que em comencen a fer angúnia.
Si volen solucionar el problema de l'educació que dupliquin professors i divideixin classes i que redueixin les hores de permanència dels nens a les escoles per a centrar continguts i habilitats. El problema que tindran els pares és que llavors, què fan amb els nens? Si moltes famílies consideren l'escola com una guarderia i això ho transmeten els fills tenim un problema dels grossos.
Per una altra part sembla que cada classe "ha de ser divertida". Osti, jo un circ diari de 6 hores tampoc l'aguanto per moltes mitges parts que hagi inclòs el temps de menjar!
Si l'Estat no té calers que no atavalin...
Galderich, si tu n'estàs fart, imagina com estava jo després de més de trenta i tants anys d'aguantar teories, programacions i la resta, he, he.
El pitjor és que tot es va repetint i cada dia pitjor, cada vegada hi ha més gent 'vivint del cordero' o sigui, de l'educació sense ser a la base i també els qui formen els mestres no ho són, és l'única carrera pràctica on no cal saber la pràctica per ensenyar-la, per no entrar a fons en el tema de la inspecció.
Els mestres també ens hem perdut molt en reivindicacions etèries i hem anat poc al fons de les qüestions, a més d'estar sempre dividits, que és una constant nacional.
Jo també vaig ser feliç en aquella escola on ens feien anar a missa, on ens espantaven amb l'infern i ens pegaven com a càstig habitual. En general, tots els nens (a l'escola mai vaig veure nenes de prop fina a la universitat) estàvem prou bé a l'escola.
Quanta raó tens, Júlia! Què fàcil és inventar-se teories quan no has de bregar cada dia a l'aula! I que poc duren els plans d'estudis en aquest país! I malgrat tot, ha estat gràcies als mestres i als professors que l'escola ha tirat endavant.
Com en Galderich, n'estic fart d'haver de fer cada cop més tasques administratives, sobretot justificant la feina del curs.
Enric, és que es fan una mena d'afirmacions... l'escola pitjor ha estat un alliberament per al treball infantil en molts casos. Sobre les tasques administratives, quan va entrar el nou govern la consellera va dir que es reduirien però veig que res de res, han anat augmentat exponencialment al llarg dels anys. Suposo que hi ha molts buròcrates que han de justificar sous.
Vaig penjar fa pocs dies el vídeo argentí "La educación prohibida" que des de el 13 d'agost, que va veure la llum a You Tube ha tingut milions de visites. Si l'has vist, m'agradaria molt saber que en penses tu, que tens criteri, coneixements i experiència en aquest món de l'educació. Encara que en el post teu d'avui i en altres que has parlat del tema, has exposat ja moltes reflexions al respecte.
Ramon, sobre aquest documental he de dir que li trobo els mateixos defectes que a l'entrevista que comento, tot es teoria etèria. Tot això ja ho vinc escoltant i llegint des que era joveneta i ja provenia de finals del segle passat, no diu res de nou. Un altre tema és la pràctica, fer teories costa poc. Hi veig demagogica i poc tocar de peus a terra, la veritat, tot i que hi hagi aspectes que, evidentment semblen raonables. El que em sorprèn és que cada tres o quatre anys es vengui com a 'nou' alguna cosa així, ja sigui llibre, documental o mètode pedagògic.
Encara més, molta gent que durant els seixanta i setanta predicava tot això va ocupar llocs de poder educatiu, com´és, doncs, que tot continua fent-se tan malament?
Malauradament crec que n'hi ha molts que viuen de parlar i escriure sobre l'educació, la veritat. Cada escola és un món i en els infants hi incideixent moltes coses, anar repetint que les coses es fan malament no porta enlloc, encara menys quan ningú no sap ben bé com s'han de fer, he vist moltes absurdes provatures a les escoles que de fet han empitjorat l'educació, més aviat.
Potser és que ja tinc una edat i ja em sé molts 'cuentos'.
L'escola ha de ser professional i seriosa, ensenyar, a primària, a llegir, escriure i comptar, una mica a pensar i poca cosa més. Els qui denunciaven l'adoctrinament -que hi és, els poders no poden renunciar al tema- també adoctrinen quan manen, en un sentit o un altre. La llibertat també és una abstracció i ser lliures no depèn de la bona o mala escola on hem anat.
Vaja, és la meva opinió, no em vull enrotllar ja que podria escriure més de mil pàgines sobre el tema i les meves experiències personals.
Gràcies Júlia. Les teves opinions tenen el valor de qui coneix de primera ma el tema i en el transcurs dels anys ha viscut suficients situacions per poder arribar a conclussions encertades.
Les polítiques educatives són, en segons quins llocs i temps, més o menys encertades. El que caldria és que s'anessin modificant amb criteris més professionals i menys polítics, com està passant en les últimes dècades, on sembla que lo polític ha estat l'únic que s'ha tingut en compte.
Publica un comentari a l'entrada