EM SÉ TOTS ELS CURSETS

Ahir vaig anar a una escola on havia treballat durant tres cursos, fa temps, a principis dels noranta. Va ser un dels llocs de treball dels quals guardo millor record sobretot dels dos primers cursos, ja que van coincidir diferents factors: un bon director, una colla de companyes amb inquietud i cultura -en un sentit molt ampli de la paraula- i uns alumnes que van fer amb mi cinquè i sisè, un dels grups més brillants i entusiastes que he tingut mai.  No crec que hi hagi bones i males escoles, a cada indret hi ha mestres de tota mena i grups-classe de tota mena i infants de tota mena, les etiquetes cada dia em semblen més irrellevants. I també es passen èpoques, a nivell personal i a nivell de centre educatiu i de grup de mestres.

Havien elaborat enguany, els nois i noies de sisè, uns treballs de poesia a l'entorn del centenari de Joana Raspall, un centenari amb l'homenatjada feliçment viva, per cert. També havien llegit alguns poemes meus. M'ho vaig passar molt bé, la veritat. El grup també era d'aquests tranquils i respectuosos, homogenis i aptes per a fer activitats diverses. Cinquè i sisè és una bona edat escolar per al professorat que en té cura. A l'època de l'EGB a setè i vuitè esclataven els dimoniets de l'adolescència i els nois i noies feien aquell canvi radical i difícil que avui pateixen a l'ESO, un bunyol més de tants com s'han fet en el món educatiu, car no era el mateix acollir aquests canvis a l'escola on els coneixíem, a ells i les seves famílies, des de petits, que enviar-los al món exterior en època tan tendra i complexa. Però ens ho van vendre tot plegat embolcallat de modernitat pedagògica innovadora i hi vam caure de quatre potes.

A l'escola on vaig anar encara hi queda alguna mestra de les que hi havia aleshores. Gent amb set o vuit anys menys que jo. Una d'elles em va explicar que al migdia anava a un seminari sobre lectura i escriptura i que li feia una mica de mandra desplaçar-se. Li vaig dir, amb aparent ironia però de forma absolutament seriosa, que no sé què caram hi havia d'anar a fer, ella, amb la seva experiència, a un seminari d'aquest tipus, ja que era ella, precisament, qui havia d'impartir seminaris als suposats experts i als mestres novells. Podia dir-li això amb coneixement de causa car l'havia vist treballar i és una gran professional, amb idees i empenta.

No és la primera vegada que faig aquest tipus de comentari a algú. Jo també he caigut en el parany i he anat a cursets i seminaris impartits per gent que en sabia molt menys que no pas jo o que la mestra més grandeta del curs paral·lel al meu, teòrics d'aquests que descobreixen la sopa d'all un dia sí i un altre també i que han trepitjat poca escola real. L'alumnat jove de magisteri m'ha comentat en ocasions el poc rodatge pràctic i terrenal dels catedràtics pertinents però, és clar, s'ha d'aprovar la carrera i no es pot protestar de segons què. El estudiants, que tan sovint protesten de temes globals que sovint els arriben manipulats per la política del moment, protesten molt poc quan es tracta d'exigir excel·lència, terrenalitat i claredat expositiva al professorat. 

Si els estudis s'organitzessin bé els aspirants a mestres podrien anar, des del primer dia dia a ajudar a una escola, una estoneta. La teoria tan sols hauria de ser un complement i, a més, seria fàcil d'organitzar i un gran suport per a les escoles, la seva col·laboració. M'agradaria fer un tempteig aprofundit sobre l'experiència a l'escola de base dels qui formen mestres i també dels qui imparteixen cursos i cursets sobre tot tipus de temes pedagògics, explicant la darrera teoria del moment, teories que, com hem comprovat, han donat sovint resultats lamentables. El pitjor és que quan ets jove t'ho creus tot i penses, ai, que els mestres grans amb experiència i seny contrastat no ho fan prou bé. 

Una companya de feina, de la meva edat, em volia vendre un dia la moto d'unes innovacions etèries i absurdes perquè li havien explicat a Rosa Sensat. Vaig dir-li, rient, que allà havia donat cursets fins i tot jo mateixa, però no sé si em va copsar la ironia metodològica, la veritat. I és que si jo li arribo a donar consells en directe en aquell moment, sobre temes educatius innovadors, no m'hauria fet cap mena de cas però si jo li hagués dit el mateix des d'una tribuna de més prestigi segurament hauria estat ben diferent. Aleshores li haurien dit a Rosa Sensat, a l'ICE, al seminari del Centre de recursos o a la Universitat de no sé on i el consell tindria marca.

L'experiència professional avui no és un grau, és una nosa, i la nostra societat no la vol ni la sap aprofitar. L'únic avantatge que té aquest capteniment absurd és que forneix un gran nombre de feina, ni que sigui de feina temporal, als qui difonen les idees dels experts als seminaris, cursos i cursets i es generen llocs de treball així com humils sobresous. Tal com està el panorama la cosa no resulta gens menyspreable. Un company de feina, en una ocasió, parafrasejant el poema de León Felipe, li va dir a una mestra amb fe en teories diverses, predicadora de les novetats dels darrers cursos seguits, em sé tots els cursets. El poema de referència em ve molt sovint al cap, com aquell de Ser en la vida romero. I no tan sols aplicat a temes educatius sinó a tantes coses en general, i mireu que ja té uns quants anys!

I, a més, en aquests cursos i cursets s'ha d'anar amb compte, sovint els impartidors s'aprofiten de la feina, l'experiència i suggeriments dels reciclats. El plagi descarat existeix en tots els àmbits. Bé, admeto que algun curs i curset m'ha resultat útil però són tan poquets considerant els centenars de rotllos que he entomat des que estudiava de joveneta... Mai no estem prou vacunats ni previnguts en contra dels cuentos. Els cuentos saben com reinventar-se i reciclar-se segons la teoria pedagògica que toca.

SÉ TODOS LOS CUENTOS

Yo no sé muchas cosas, es verdad.
Digo tan sólo lo que he visto.
Y he visto: 

Que la cuna del hombre la mecen con cuentos, 
que los gritos de angustia del hombre los ahogan
con cuentos,
que el llanto del hombre lo taponan con cuentos,
que los huesos del hombre los entierran con cuentos,
y que el miedo del hombre…
ha inventado todos los cuentos. 

Yo no sé muchas cosas, es verdad,
pero me han dormido con todos los cuentos…
y sé todos los cuentos.

TEORIES PEDAGÒGIQUES (I VAN...)

Un company de feina, parafrasejant León Felipe, feia broma tot sovint sobre l'afició recicladora de mestres que va proliferar a partir de la transició i deia quelcom com ara me sé todos los cursillos. Fem el que fem als mestres sempre ens ha dit algú que no ho fèiem prou bé i que ens havíen de reconvertir. Els qui ensenyen el que han de fer els mestres generalment no fan de mestres i els mestres de base han estat molt reticents, potser per manca de temps, a teoritzar sobre la pràctica real, així va la cosa.

Molts cursets han servit per donar feina a la gent que imparteix cursets i poca cosa més. Qualsevol dia m'entretindré en fer una llista de les grans teories pedagògiques que ens han amollat als de tropa, normalment elaborades i dogmatitzades per gent que estava físicament i espiritual molt lluny de l'escola real la qual, a més es diversa i polièdrica.

Fa pocs dies es va commemorar l'aniversari de la mort de Maria Montessori. Recordo que vaig llegir, fa molts anys, un llibre una mica crític amb el personatge, tan mitificat i també bescantat, doncs en pedagogia, com en tantes coses, àdhuc en el camp de l'art o de la literatura, sempre arriba qui en sap més i ens demostra els errors antics. Montessori, a qui no voldria treure mèrits evidents, no deixa de ser el gran personatge teòric oficial enfront de persones molt més modestes del seu temps, com les gairebé oblidades germanes Agazzi que, aquestes sí, treballaven en directe, en un mitjà molt humil i utilitzant materials reciclats, que diríem ara. En un congrés del passat sembla que no els van fer ni cas, davant de la gran pedagoga oficial del regne.

També vaig llegir, fa alguns dies, a La Contra, un espai periodístic pel qual ha passat gent de tota mena, de vegades genial, a voltes pintoresca, les afirmacions d'un pedagog que no coneixia fins ara, Roger Schank. Em va sorprendre el dogmatisme amb el qual reblava el clau de les deficiències escolars generalitzades fins al punt d'afirmar quelcom tan absurd com que els infants no són feliços a l'escola. Evidentment, per les escoles de casa nostra no s'hi deu haver passejat gaire.

Totes les idees d'Schank em van sonar a ja escoltades. Sóc la primera a l'hora de criticar les deficiències escolars, fins i tot a l'hora de reivindicar alternatives a les escoles convencionals i a admetre el pes d'internet en el futur i el present educatiu. Estaria d'acord, amb matisos, pel que fa al que diu l'expert en qüestió, en la possibilitat de fer petits grups d'alumnes sense tenir en compte nivells acadèmics intocables. Però això no és nou, John Holt, a El fracàs de l'escola, un dels llibres sobre el tema que m'ha agradat més, ja preconitzava un retorn a l'antic preceptor i que aquest pugués actuar amb total llibertat, segons fossin els alumnes al seu càrrec. Del meu temps també recordo títols més contundents com aquell de La escuela ha muerto, de Everett Reimer, que tant d'èxit va tenir. En tot cas, abans de inventar res de nou potser caldria recuperar tants títols oblidats i fins i tot els trenta punts de l'escola activa, vaja.

S'ha dit ja gairebé de tot, sobre educació, però com que s'han de vendre llibres i teories hi ha un gran interès en oblidar el passat i refregir el que sigui. La majoria de propostes alternatives escolars han quedat en el camp de les teories etèries no comprovades i algunes teories, quan s'han volgut encarnar, el mateix que les teories polítiques, no han anat gens bé, pel fet que la realitat té molts condicionants imprevistos i no hi ha res pitjor que voler fer realitat, de forma oficial, estatal o dogmàtica, els somnis, s'acaba sempre malament i sorgeixen els qui són més montessorians que Montessori, més marxistes que Marx o més tolstoians que Tolstoi. També admeto que s'aprenen i programen moltes coses inútils, com ara allò de la síl·laba tònica i d'altres bestieses. Però quan s'han canviat els continguts amb el temps s'ha retornat a la tradició i la seguretat, vegis les teories de conjunts i com van fer moixoni.

Ara bé, manifestar de  forma indiscriminada i general que els nens són infeliços a l'escola, al menys a l'escola primària, és una gran mentida que no fa cap bé al currículum brillant del senyor entrevistat. No dubto que hi hagi qui de petit ho passi malament al cole, al capdavall depens en tot dels adults i a escola pots trobar companys molt malparits, ja que d'humans, fins i tot d'humans de pocs anys, n'hi ha de molt complicats, sàdics i abusadors malgrat la creença en les innocències individuals rousseaunianes. Però, en general, jo crec que la gran majoria d'infants normalets ho passa prou bé a escola, encara més avui, de vegades massa bé i tot, ja que algunes aules de minyons i minyones semblen ludoteques, ben mirat. El tracte que els donen els mestres, amb totes les limitacions humanes que es vulgui, acostuma a ser afable i respectuós. 

Quan treballava, havíem comentat, sobre alguns nens i nenes, que on estaven millor era a escola, ja que potser havien tingut la desgràcia de caure en una família una mica rareta, que no sempre vol dir desestructurada. Hi ha famílies que creuen que són perfectes i vistes des de fora fan una mica de por. En ocasions, més enllà dels casos més greus,  resulten inquietants els pares i mares que volen realitzar les teories a casa i posar en pràctica el que ha llegit en el darrer llibre de moda, dirigit a pares, sobre educació. 

En resum, que a escola hi vaig passar dies molts feliços fins i tot jo mateixa, i mireu que aquella escola, vista de forma global i en perspectiva, ens pot semblar terrible, amb aquelles pobres monges vestides de bubotes i resant tants rosaris... La felicitat escolar de cadascú ve condicionada per moltes coses, per l'ambient familiar, per la mestra que et toca, fins i tot pel moment vital que passa la mestra que et toca, pels companys que tens al costat i fins i tot pel temperament de cadascú, amb una bona part genètica. El tema instructiu i de continguts es pot debatre tant com es vulgui i també podem arribar a pensar  en alternatives més adients a la compartimentació actual en nivells però l'alegria i la felicitat són coses molt difícils de mesurar.

En tot cas, com deia el meu admirat i recordat senyor Jesús Llopis, a la Normal del tardofranquisme, criticant a fons els defectes de les escoles de l'època: los niños, a pesar de todo, aprenden...