18.10.12

EMMANUELLE I JO

Vaig arribar una mica tard al cinema que es feia a França i que no es podia veure a Espanya. Ja m'havia casat quan algú ens va començar a fer arribar programes d'uns festivals que s'organitzaven a Ceret i Canet de França i dels quals podies comprar i reservar entrades en telèfons per a iniciats. El cas era alternar pel·lícules de culte, profundes i polítiques, amb d'altres agosarades i excitants. Uns companys meus mestres, solters, eren uns grans aficionats al tema eròtic-francès i durant un temps aquelles pel·lícules -les verdes- s'anunciaven fins i tot en algun diari hispànic. Sembla que es van intentar organitzar festivals semblants a Portugal i a Andorra. El tema d'Andorra no va reeixir perquè les forces catòliques del Principat no estaven per a corrupcions morals, amb vendre duralex -que no durex- ja feien. 

En aquells festivals, dels quals ben poc vaig poder gaudir, recordo haver vist perles com ara La guerre est finie, La vieja memoria, El crepúsculo de los dioses i aquella del gat Fritz, un gat mot trencador i trempador. També vaig veure a França el Tango famós, però no en aquells festivals intel·lectuals sinó a Beziers, en una visita que vam fer a uns parents. Quan els espanyols anaven a veremar es feien un tip de programar coses d'aquest tipus, el Tango i l'Emmanuelle encara eren visibles i suportables però hi havia una sèrie de subproductes infumables, més clarament pornogràfics i xarons, gairebé sempre interpretats pels mateixos, una mena de cinema artesanal i agosarat.  El títols eren tot un poema, hostesses calentes, orgies a la barbacoa, avions eròtics, Sally la salope...

L'Emmanuelle la vam anar a veure quan jo estava embarassada, per la tardor del 74. El metge m'havia posat a règim i tenia una gana ferotge. Vam entrar al cinema de Perpinyà on la passaven, era ple de gom a gom, la ciutat era una festa en aquells anys estranys i transicionals. Va començar la pel·lícula i vam començar a escoltar, emocionats, la famosa melodia que, com tota cançó de moda una mica popular, va ser traduïda al castella i cantada per Josep Guardiola, luchan corazón y cuerpo dentro de Emmanuelle.... lalalalala. 

I aleshores van encendre el llum, hi havia una amenaça de bomba, aquesta mena de coses eren molt freqüents aleshores. Ens van fer sortir i no vam poder veure la pel·lícula. Ens vam quedar amb les ganes i encara hi vam tornar en una altra ocasió, aleshores ja  per gaudir sense problemes d'aquella història una mica surrealista. Amb parelles amigues ens vam fer molts tips de riure comentant les escenes més fortes, com ara aquella del lavabo de l'avió o quan la xicota es deixa fer una acupuntura destinada a estimular el plaer sexual sense intervenció de cap senyor. 

Kristel, que, per cert, havia nascut el mateix any que la també desapareguda Maria Schneider, era molt bufona i crec que molt millor actriu del que semblava i la van deixar, però la van encasellar en aquell paper i no va reeixir, a més va caure en molts paranys, beguda, amors frustrats, drogues. Després va fer més bondat i es va dedicar a pintar però la suposada mala vida li ha passat factura encara que la vida acaba passant factura a tothom un dia o un altre, per més casta, abstèmia i pura que hagis estat.  Emmanuelle va generar continuacions, seqüel·les, gairebé una saga, però jo ja no en vaig veure cap més, de la sèrie, ja no tenia gràcia.

Kristel admetia que dels seus amors passats només salvava l'escriptor Hugo Claus, belga, i pare del seu únic fill, també actor. Claus era molt més gran que no pas ella quan van tenir relacions, i la noia el va abandonar per un carallot. Els millors intel·lectuals cauen en els paranys de les noies joves i atractives, que això ha passat sempre i aquella pel·lícula terrible de l'àngel blau ja mostrava com tot un gran professor seriós pot acabar fet un desastre i un titella davant de les passions amoroses. 

En homenatge a Kristel i al paper de la seva vida, tan lligat als meus records personals, he anat a buscar a la biblioteca una novel·la de Claus, potser l'única que es pot trobar en català, que jo sàpiga, Una dolça destrucció, un nom ben adient a la temàtica del post.

Claus, més enllà dels seus amors privats, va ser un intel·lectual integral, etern candidat al Nobel, pintor, poeta, dramaturg, cineasta, fustigador de tot tipus de convencions morals fins a l'últim moment quan, malalt d'Alzheimer, i a fregar dels vuitanta anys, va demanar l'eutanàsia, legal a Bèlgica per a fortuna dels malalts belgues, fet que va aixecar molta polseguera i una polèmica de la qual aquí, ai, ens n'ha arribat poca cosa. L'església catòlica belga, tan carca com la d'aquí, va escandalitzar-se, sobretot de la cobertura que els mitjans van dedicar a la mort de Claus. Descansin en pau, tant ell com Kristel, que sempre recordaré en el seu paper principal, eròtica o pornogràfica vestida de Dior.

Després d'Emmanuelle va venir l'apertura i aquelles pelis ja ens les van fer a la tele, gairebé en horari infantil. Avui, a les sèries de TV3 hi ha més llit i meta que en aquelles produccions que estimulaven la nostra imaginació reprimida. A Perpinyà van mantenir el públic encara una temporadeta, a base de fer coses més gruixudes i de força mal gust, fins que aquí es va poder veure tot a les sales X o a la tele, en horari gairebé de matinada i la cosa va perdre la gràcia. 

Escandalitzar cada dia costa més tot i que qualsevol dia refan la censura i podem tornar a organitzar festivals de culte més enllà de la frontera, uns festivals en els quals veies molta gent coneguda d'aquella que ja prometia i que després va arribar a tenir un cert poder, acomodant-se, això sí, a les circumstàncies. Tenir França a prop té certs avantatges però no ens n'hem de refiar, també poden rehabilitar Argelés i no pas per fer-nos anar al cinema.

19 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

jo la vaig veure a Camprodon. Abans ja havia llegit la novel·la.

Per cert, Nuria Feliu també la cantava

Júlia ha dit...

Sí, tens raó, Francesc, en català. Però veure-la a Camprodon no tenia tant de morbo, ep.

Júlia ha dit...

La Feliu també ho ha cantat tot.

Eastriver ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Eastriver ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Eastriver ha dit...

No m'espantis amb Argelés, dona... això es un sinvivir, tants esglais per metre quadrat...

Escolta, he rigut molt amb la teva entrada, gairebé digne d'una espanyolada, això de la bomba per exemple. De fet hi ha alguna pel·lícula sobre el tema, amb l'Alfredo Landa i el Sacristan, gairebé segur... Jo recordo que vaig veure alguna pel·li de l'Emmanuelle, i la del tango, a un programa de mitjanit que es va inventar el govern del Felipe: Cine de medianoche es titulab¡va, i tots els adolescents allà, a primera fila, quan els pares ja dormien, doncs ens imaginavem que ens posarien una porno. I ja llavors em van semblar tan poc impactants...

De totes maneres el meu museu particular del kitch ja fresa per veure això de la Sally la salope, jaja, primera notícia.

Júlia ha dit...

No et preocupis per frivolitats ortogràfiques, Eastriver. Tot és relatiu.

Sí, hi ha una peli que es diu 'Lo verde empieza en los Pirineos', entre d'altres.

La gent més jove que nosaltres (els de seixanta) no podeu imaginar què representava passar la frontera per tal d'anar a veure el que fos, a més vigilava la duana la guàrdia civil, portaves passaport, et miraven malament... tot un món, aquell.

En poc temps tot va canviar molt però les fruites prohibides són molt cobejades i aquella Espanya tan rància era tot un poema.

Pel que fa als francesos, no me'n fio un pèl, he, he.

Júlia ha dit...

La gent una mica més gran que nosaltres ja havia començat a anar a veure pelis de la Bardot i strip-tease a Perpinyà, amb els primers sis-cents, com fa una cançó amb lletra, crec, de Joan Oliver, el dissabte vaig a veure strip-tease a Perpinyà i els diumenges vaig a missa vespertina amb la mamà...

Ramon ha dit...

Quants records m'ha portat aquest post i que bé que m'ho he passat llegint-lo. L'última ironia sobre la censura i Argeles, però, talla una mica el bon rotllo ....jeje

Júlia ha dit...

Oh, és que hi ha qui creu, Ramon, que els franxutes mirarien amb bon ull això de la independència però em temo que no seria pas així, en tot cas era broma 'també'.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

M'ha sabut greu el traspàs de Silvia Kristel.
Temps era temps...ho expliques molt bé.


Allau ha dit...

Júlia, t'estimo més quan fas poques digressions i practiques la fina ironia d'aquest apunt. Un petó.

Galderich ha dit...

Excel·lent apunt i final sorprenent i actual...

Júlia ha dit...

Xiruquero, em sembla que tens una experiència semblant, he, he.

Júlia ha dit...

Allau, gràcies, de tota manera les digressions formen part de la meva idiosincràcia, no hi puc fer més.

Júlia ha dit...

Gràcies, Galderich.

Júlia ha dit...

Ahir vaig fer una errada a l'entrada, dient que Claus era holandès, ja que era belga. El tema de la seva eutanàsia i els anatemes catòlics que va generar la seva mort, molt comentada a la premsa belga, són per a sucar-hi pa.

Mr. Aris ha dit...

ja no m'enrecordava de que la gent anava a veure l'Emmanuelle a Perpinya...se'n podria fer una novel·la dels catalanys a Perpinya.

Júlia ha dit...

Oh i tant, Aris, tot un món, aquell.