24.11.12

VIDA, MORT, CINEMA, TELEVISIÓ I POLÍTICA


Més d'una vegada he manifestat que no volia convertir el  blog en un obituari però una va fent anys i potser és inevitable que els difunts mereixin tanta o més atenció que els vius en aquesta, ja una mica velleta, Panxa del Bou, que, en broma en broma, i passant pel blocat dels inicis, porta des de la tardor de 2004 donant cobertura als meus afanys grafòmans no oficials.

Ha mort José Luis Borau i m'han vingut al cap molts records sobre aquest director i el seu cinema. Familiarment l'anomenàvem el senyor Tomàs de dalt perquè s'assemblava molt a un veí de la meva escala, que vivia al pis de dalt de tot i que, per tant, senyorejava el terrat comunitari en el qual ens aplegàvem les nits d'estiu a fer tertúlia.

Les eleccions de demà han estat farcides de coses estranyes, fins i tot de complots que, de moment i per sort, no arriben a la teranyina de l'excel·lent i una mica oblidada Hay que matar a BRecordo que la pel·lícula es va passar en un festival de cinema que va assolir una certa volada i que feien a Molins de Rei, precisament en l'acte de clausura del de 1974. Com cantava Espinàs, tantes coses hem perdut que el record també cal perdre...

Jo, aleshores, treballava en la meva primera escola, precisament a Molins de Rei. Les escoles d'aleshores eren molt diferents, amb pocs recursos, moltes mancances, un gran doll d'il·lusió per part dels joves i una certa resignació conformada per part dels grans que eren, encara, mestres que havien viscut i patit la guerra civil i la llarga postguerra. Tot era en castellà, no cal recordar-ho, però potser hi ha qui encara ho ignora. Malgrat això, en aquella petita escola, de forma quotidiana i informal els mestres catalans ens relacionàvem en català, cosa que pot semblar una obvietat però que no ho és. A les escoles més grans s'anava encara amb compte amb el tema doncs crec que encara era vigent una llei que prohibia expressament parlar la nostra llengua en indrets oficials. Quan vaig fer les pràctiques, l'any setanta-un, a l'escola annexa a la Normal de Sants, em trobava a l'autobús una mestra gran, catalana, qui en passar la porta de l'escola canviava de xip, com diem ara, i es posava a parlar castellà de forma automàtica i irreversible, sense que se li escapés ni un déu-vos-guard fins que no tornava a ser fora del cole i recuperava la seva aparença normal.

A Molins de Rei, una molt bona mestra i gran persona, la senyora Dolors Comellas, que aleshores tenia la, per a mi, remota edat de cinquanta-sis o cinquanta-set anys i que vaig admirar molt,  havia anat a veure Hay que matar a B i a l'hora del pati ens la va explicar de pe a pa, li havia agradat molt. Sempre me n'he recordat . Borau no ha estat un director molt prolífic, totes les seves pel·lícules són bones i interessants però, és clar, Furtivos ha estat la joia de la corona. A Furtivos vam descobrir que Ovidi Montllor era un gran actor, tot i que jo ja l'havia vist fent Brecht i d'altres coses al Romea. Va tenir sort d'entrar al món del cinema en el moment en el qual els de dalt i els de baix vam enviar la Nova Cançó a les golfes de les reivindicacions perdudes. 

Hay que matar a B, malgrat comptar amb un repartiment internacional, de categoria, i fer alguna referència a fets no tan llunyans encara aleshores, com ara l'assassinat del mateix Kennedy, no va ser ni ben entesa ni ben acollida pels crítics. La seva distribució va resultar deficient i fins i tot per la televisió l'han passat molt poques vegades. Misèries de la cultura i de la cultureta. Furtivos va tenir més sort però malgrat que als estudis convencionals hi ha lectures obligatòries no existeixen encara, que jo sàpiga, les pel·lícules obligatòries. No sóc partidària de res obligatori, però ja que unes coses culturals ho són, que ho siguin totes, vaja.

Borau va fer moltes coses i totes bé però, en general, és encara poc conegut per molta gent. Va ser actor ocasional, tenia una mena de pinta de Hitchcock bonhomiós i feliç. Descansi en pau al cinema de barri del cel blau, on tots, algun dia, potser ens retrobarem.

M'assabento, en acabar aquest post, de la mort, també, de Larry Hagman, l'inoblidable i malvat simpàtic JR, lligat a tants records personals i als inicis de la TV3, en els quals la sèrie va representar molt per a la difusió del català popular. L'actor tenia un gran sentit de l'humor i en una entrevista li vaig llegir que gràcies a aquesta sèrie els seus descendents, durant moltes generacions, tindrien pa i llet, crec que tots voldríem poder dir quelcom semblant respecte a flls, néts i besnéts. Hagman era molt intel·ligent i, a més, sempre va estar casat amb la mateixa senyora sueca, cosa que en el món d'avui, encara més en el context de la seva feina, resulta admirable. Al menys a mi, que sóc tradicional i conservadora en molts aspectes, m'emocionen aquestes fidelitats matrimonials, que voleu que hi faci. Havia fet d'altres papers en el cinema, coses molt interessants, però aquestes sèries d'èxit representen, per als actors, seguretat i guanys. 

Tot passa i passaran les eleccions i nosaltres també passarem. El cinema i la televisió ens hauran ajudat a fer el camí més distret i agradable i a somniar per poc preu. I a entomar conspiracions que, comparades amb la realitat, són fins i tot molt moderades.

4 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

Borau era un bon director de cinema, que sabia explicar molt bé les històries, recordo 'hay que matar a B' perquè me la va recomanar un amic que era MOLT CINÈFIL, pero sincerament ja l'he oblidat.
Sabia de la mort de Borau i comptava amb el teu obituari, encara que dins el mateix m'assabento de la mort de JR, i aquesta si que no la sabia.

salut

Júlia ha dit...

Francesc, jo me n'acabo d'assabentar ara, mirant els diaris per internet a veure com va això del complot i l'informe i la resta, he, he. És que no se n'escapa ni un ni una, m'estic espantant.

Galderich ha dit...

Júlia,
El teu bloc parles de tot el que t'interessa. Continua parlant de personatges d'ara i d'abans sense cap mena de problema. I si creus que es converteix en un obituari no pateixis, n'hi ha uns quants que t'ho agraIm.

Jo d'en Borau només en vaig veure Furtivos.

I de Dallas recordo l'impacte mediàtic i com va ser una sèrie que va trencar en les espectatives de TV3 que molts es pensaven que es cnvertirira en una tele regional.

Júlia ha dit...

Galderich, és que una es fa grandeta i té molts records de quan la generació precedent estava en forma, he, he.I molt poques d'un bon nombre del present.

No creguis, el tema de Dallas va generar polèmica, de fet, mirat en perspectiva m'adono que es va bandejar un cert culturalisme possible a la recerca del populisme, quelcom que darrerament crec que s'ha portat a l'extrem i tot.